Sis soldats ucraïnesos porten el fèretre d'un company mort, divendres a la ciutat de Lviv

Funerals enmig de sirenes antiaèries: així acomiaden a Lviv els soldats ucraïnesos morts

Els funerals se celebren enmig d'alarmes de bombardeig i al cementiri de Litxakiv, on ja hi havia tombes de soldats morts al Donbass, hi enterren els que moren ara
Actualitzat
TEMA:
Ucraïna

Els funerals pels militars morts al front són gairebé diaris a la ciutat de Lviv, a l'oest d'Ucraïna, a tocar de la frontera amb Polònia. Des de l'inici de la guerra, ja hi han enterrat catorze militars.

Les últimes cerimònies han servit per acomiadar quatre dels 35 morts al centre d'entrenament de Iàvoriv, a una cinquantena de quilòmetres de Lviv. Pocs dies abans, un equip de TV3 va poder assistir a un altre funeral per a tres militars més: en Taras, en Vyctor i l'Ivan.

Com la resta, els van entrar a l'església castrense de la Guarnició de Sant Pere i Sant Pau a espatlles dels seus companys de batalló i davant la presència de les màximes autoritats de la ciutat. La nau central d'aquest majestuós temple barroc era ple a vessar. Els assistents van seguir amb devoció la cerimònia catòlica del ritus grec, en què van participar nombrosos capellans.

Funeral d'un soldat mort durant la invasió russa, divendres a l'església de la Guarnició de Sant Pere i Sant Pau de Lviv


Alarma de bombardeig

Però en temps de guerra, ni els afers celestials s'escapen dels mundans. Acabada la cerimònia, un dels capellans va agafar l'altaveu i va anunciar:

"Estimats germans i germanes, ara hauríem de sortir. Però encara no ha sonat la sirena avisant que l'alarma s'ha acabat així que ens haurem de quedar a l'església."

Els càntics litúrgics no havien permès sentir com les sirenes alertaven d'un possible bombardeig. Calia esperar una segona sirena desactivant l'alarma. Impossible encabir tots els assistents a les catacumbes del temple per protegir-se. No hi havia una altra opció que continuar cantant per fer temps fins que va passar el perill.

La música ensordia les sirenes i també els plors dels familiars. Desesperats, es van abocar sobre els taüts, oberts per última vegada. Els difunts, uniformats, van rebre els últims petons abans de sortir en braços de l'església i enfilar cap al cementiri.

Monument dedicat al poeta Ivan Frankó, aquest dilluns al cementiri de Litxakiv


L'esplanada de les creus

El cementiri de Litxakiv és una atracció turística més de Lviv, com ho és Père-Lachaise, a París, La Recoleta, a Buenos Aires, o el vell cementiri jueu de Praga. Fins i tot, hi ha panells que indiquen on són les làpides amb els difunts més famosos.

Entre els mausoleus més destacats, una imponent estàtua on reposa el poeta Ivan Frankó, tot un símbol nacional a Ucraïna. Les inscripcions recorden el convuls passat del país. Hi ha làpides en ciríl·lic i en alfabet llatí; i els noms i els epitafis estan en ucraïnès, rus i polonès.

Els militars són considerats herois nacionals i tenen un espai preeminent. Una gran esplanada d'incomptables creus ben arrenglerades. Hi ha caiguts en tots els episodis bèl·lics del país.

Tombes de soldats morts al Donbass des del 2014, aquest dilluns al cementiri de Litxakiv


Els morts del Donbass

No gaire lluny dels morts en la segona Guerra Mundial, lluitant contra els soviètics, hi ha els que podrien ser els seus nets, que van morir contra els russos al Donbass, entre el 2014 i 2020. El conflicte va deixar 14.000 morts, entre ells, gairebé 4.500 soldats ucraïnesos.

Les tombes dels morts en la guerra de Putin contra Ucraïna encara no tenen làpides de marbre i les piles de sorra encara estan plenes de flors, que es comencen a pansir. Totes les tombes tenen una fotografia.

"Tots els nous difunts els han portat de l'est", ens va explicar la Kateryna Olenyuk. Treballa al cementiri des de fa trenta anys. La gespa reservada per les tombes de la guerra s'omple ràpid a Lviv. També s'ha hagut de fer espai per als militars morts al campament d'instrucció de Iàvoriv.

Tombes dels soldats morts des del 24 de febrer, aquest dilluns al cementiri de Litxakiv


En Dmitró

Els primers a arribar no van ser els primers a morir. El sergent Dmitró Kabakov va morir l'endemà mateix de la invasió russa al nord del país. Com els seus companys, van trigar cinc dies a poder lliurar el cos a la família. Alguns, encara són al front.

El seu fill el va venir a veure un parell de dies després del funeral multitudinari. Ens va explicar que estan molt afectats i va demanar que respectéssim la seva intimitat. La seva mare i la seva germana vindrien una estona més tard i, com ell, s'agenollarien als peus del Dmitró per plorar-lo. El fill també és militar i està convençut que acabarà com ell i farà companyia al seu pare.

La Katerina coneix alguns dels joves morts i les seves famílies. "Són nens i estan sota terra!", s'exclamà amb dolor. Un d'ells hauria salvat moltes vides protegint dones i nens a la ciutat d'Irpin. La seva mare, abraçada al retrat, li va dir: "Descansa, que t'ho mereixes".

Fins i tot per a la Katerina, que porta trenta anys entre tombes, li és difícil parlar:

"Jo també soc mare i també tinc un fill. Tots aquests valents són l'orgull de la nació. No estan vius, però preguem per ells. Parlem amb ells i esperem que aviat guanyarem".

Tomba del soldat Víktor Dudar, aquest dilluns al cementiri de Litxakiv


En Víktor

El Víktor Dudar tenia 44 anys però no passava de soldat. Es va allistar el 2014 per anar al Donbass. Mai havia fet de soldat. Després de servir un any, va tornar al seu ofici de periodista. Quan el 24 de febrer va esclatar la guerra, es va aixecat a les 5.30 del matí, va abraçar la seva dona, Oksana, i va tornar al front.

Ja tenia a punt la motxilla perquè havia sentit les notícies i sabia que el conflicte podia començar en qualsevol moment. Ell estava a punt, però es va oblidar una cosa.

El primer cop que havia anat a la guerra, la seva dona li havia donat un medalló perquè se'l pengés del coll. "Deia que li portava bona sort i sempre se'l posava abans de la lluita", ens va explicar l'Oksana. Li va demanar que li tornés a portar i així va ser. Aquest cop, però, se'l va deixar.

Poc després ella li va poder portar amb altres coses que havia oblidat:

"Va ser l'última vegada que el vaig veure. Em va abraçar. Em va dir que m'estimava. Hi havia alguna cosa en les seves paraules que es veia que les deia per última vegada".

Després d'això van poder parlar encara per telèfon algunes vegades. L'última, el 2 de març, a primera hora del matí. Després, el telèfon ja no tenia connexió. "En tota la vida mai m'havia deixat de trucar. Només una vegada el 2014 perquè no podia".

L'Oksana va preguntar però li van dir que la 8a brigada d'assalt no havia patit pèrdues. Posteriorment sabria que no era veritat. El 6 de març la van trucar per dir-li que era mort. Encara recorda l'hora: dos quarts de deu.

"Malgrat tot això, estem molt orgullosos d'ell. Sempre diuen que era un lluitador i volia morir com un lluitador i, malauradament, va passar".

La seva filla i ella, també periodistes com en Víktor, celebren que estigui enterrat entre els herois de la pàtria:

"Tenia molts amics que van venir i el van recordar. Encara l'estimem i pensem que ell encara ens estima i ens protegeix des del cel."

A l'altra punta de la ciutat, els mateixos trens que evacuen civils, tornen amb voluntaris i soldats, alguns molt joves. Viatgen cap a l'est amb l'esperança de no haver de tornar en un taüt com en Víktor o en Dmitró.

 

 

 

ARXIVAT A:
Ucraïna Rússia
El més llegit
AVUI ÉS NOTÍCIA
Anar al contingut