Covid persistent: "Em vaig adonar que no sabia sumar. Jo de professió soc comptable"

La covid ha estat una malaltia que ha afectat milions de persones a tot el món. Algunes d'elles n'han partit conseqüències severes i d'altres l'han passat de manera més lleu. Hi ha un grup de gent que, després de molts mesos d'haver-se infectat, segueixen tenint símptomes. Són malalts de covid persistent, una malaltia que després que moltes persones a tot el món en comuniquessin la simptomatologia ha estat finalment reconeguda per l'Organització Mundial de la Salut (OMS). Segons aquesta definició oficial, en la covid persistent els símptomes perduren passats els tres mesos de la infecció i tenen una durada continuada en el temps i no tenen una explicació alternativa. La simptomatologia inclou fatiga, afectacions cognitives i dificultat per respirar. A Catalunya hi ha diversos casos diagnosticats de covid persistent que estan investigant diferents projectes de recerca. La doctora Lourdes Mateu, cap de la Unitat de covid Persistent de l'Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona, explica que fa dos anys que saben de l'existència de la malaltia. "Fa dos anys que tenim pacients, però tenim una definició només des de fa un mes per part de l'OMS", afegeix. El perfil de diagnosticats normalment són pacients que "la primera infecció és lleu o moderada, la majoria no requereixen ingrés, però continuen amb símptomes diaris que els afecten la seva qualitat de vida". El doctor Ferran Barbé. Investigador principal del Projecte CIBERPOSTCOVID, considera: "Queda clar que tenim un problema que es diu covid persistent i i l'OMS així ho reconeix. Per destriar el gra de la palla, necessitem temps, necessitem recursos per fer recerca, i necessitem una mica de paciència, perquè no tenim respostes per a totes les preguntes que ens fan". Com és el dia a dia amb la covid persistent? Una de les grans incògnites d'aquesta malaltia és que les afectacions són diferents tant en grau com en simptomatologia en funció de la persona. En el que coincideixen la majoria d'afectats és que aquesta malaltia afecta el seu dia a dia fins al punt de no poder fer una vida normal com la feien abans d'infectar-se. La Vicky Béjar, l'Oscar Martínez i la Ruth García són tres de les persones diagnosticades, que relaten fins a quin punt aquesta malaltia els ha condicionat. Vicky Béjar, 47 anys: "No estic boja" La Vicky es va infectar a l'inici de la pandèmia, el març del 2020. Explica que es va començar a trobar malament, primer amb problemes estomacals. Quan va contactar el sistema sanitari li van dir que es tractava segurament d'una gastroenteritis. "No m'enviaven a l'hospital perquè em deien: respires? Sí? Doncs queda't a casa perquè està això molt complicat i no podem portar-te per una gastroenteritis", explica. No va ser fins a finals d'abril que li van confirmar finalment que havia passat la covid. Els seus símptomes van anar canviant i en van aparèixer de nous. Va arribar un punt en què ella relata que "era com si tingués un elefant al damunt, i no em deixava moure'm". També va començar a tenir problemes cognitius. "Un dia amb els meus nens, fent una operació matemàtica, em vaig adonar que no sabia sumar. I vaig pensar, no pot ser, jo de professió soc comptable". La Vicky explica que al principi no creien que els seus símptomes tinguessin relació amb la covid. "Em deien que potser estava somatitzant, que segurament el confinament havia estat molt dur i ho havia passat molt malament i que estigués tranquil·la, que amb el temps tot això passaria". Per això afirma que quan va trobar per Twitter una altra persona que tenia els mateixos símptomes va pensar: "No estic boja". A partir d'aquell contacte i d'altra gent que es va trobar a les xarxes socials es va crear la Plataforma d'Afectats de Covid Persistent a Catalunya. Oscar Martínez, 47 anys: "No podia caminar 100 o 200 metres quan jo venia de fer mitges maratons" L'Oscar Martínez també es va infectar de covid a l'inici de la pandèmia, tot i que no ho va saber oficialment fins al cap de sis mesos. Els primers símptomes van ser més semblants als d'una grip, segons explica ell mateix, i fins i tot va anar a treballar abans que es decretés el confinament total. A l'estiu, però, va començar a tenir símptomes molt més severs. Explica que l'estiu del 2020 tenia "fatiga molt intensa". "De no poder caminar 100 o 200 metres quan jo vinc de fer mitges maratons", diu. Segons relata, el cansament feia que quan era al carrer no pogués "ni arribar a un banc". "Durant unes quantes setmanes m'he assegut a terra perquè no podia caminar". Ara els símptomes encara duren. Té malestar pulmonar que li dificulta la parla. "Fins al punt que si estic molta estona parlant, em fan mal els pulmons. També hi ha una afectació cognitiva que té a veure amb la concentració i també amb la memòria". Tot i així, explica que ell no ha agafat la baixa en cap moment. "Jo soc professor, i tenia davant estudiants que també ho estan passant malament, per la situació de tensió i els meus companys de feina també estaven treballant, tots estàvem molt bolcats per poder tirar endavant". La fatiga en alguns moments era tan forta que explica que feia una classe i se n'anava al llit. L'Oscar diu que al principi no va demanar ajuda perquè el sistema estava saturat. Però també va obtenir consells per part d'un metge a través de Twitter, que es va dedicar a respondre dubtes que tenien alguns pacients que sospitaven que estaven afectats de la covid. No va ser diagnosticat fins al setembre i, de fet, diu que es va trobar certa incredulitat per part del sistema sanitari. "Encara hi ha metges que es pensen que ens ho inventem. Cosa que és estranya perquè una invenció a nivell internacional, de centenars de milers de persones... Seria molt complicat haver-nos posat d'acord i que tinguéssim exactament el mateix." Ruth García, 17 anys: "Plorava del dolor que sentia a les extremitats" La Ruth no es va infectar de covid fins a l'octubre del 2020, quan un company de classe va donar positiu. "Jo també vaig ser positiva. Aquella setmana no ho vaig passar gaire malament. No tenia gust, no tenia olfacte, però a part d'això em trobava bé". Els problemes van començar al cap de dues setmanes. "Anava a l'escola i no podia caminar, plorava del dolor que sentia a les extremitats, em faltava l'aire. No em podia concentrar, era una boira mental molt gran". La Ruth explica que abans de la covid era una estudiant que treia molt bones notes i que era molt activa fora de l'escola, on feia moltes activitats. Feia un voluntariat amb nens més petits i anava al gimnàs i a arts marcials. "Ara estudio de 8 a 14.30 i la tarda me la passo al llit i no em moc fins a l'endemà". El pitjor de la malaltia per a la Ruth va ser la soledat. "Gairebé ningú em creia, tothom em deia que tot això era mentida, que jo no volia estudiar". La seva mare va ser qui va trobar a la premsa notícies sobre la covid persistent i finalment va ser diagnosticada i tractada a Can Ruti. La covid també li va provocar algunes seqüeles emocionals i mentals. "Vaig passar per una depressió de la qual encara, des de fa un any, em segueixo medicant". Tot i així explica que els símptomes i el dolor van ser el pitjor: "No l'hi desitjo a ningú. El que jo vaig passar amb la covid va ser pitjor que la meva depressió". Critiques a les institucions Tots ells coincideixen a criticar la falta d'acompanyament de les institucions, sobretot al principi de la malaltia. Les critiques es dirigeixen cap al sistema, i no als professionals sanitaris. "A nivell institucional estem patint un maltractament brutal", diu la Vicky. Una opinió que l'Oscar Martínez comparteix. "La gran majoria de professionals sí que ens han atès i han fet tot el que han pogut, jo parlo sobretot del sistema, que ens ha maltractat durant molt de temps. I crec honestament que en l'actualitat tampoc se'ns està donat la importància que tenim". Tots dos sospiten que aquesta falta d'atenció pot ser deguda a un biaix de gènere. "La majoria som persones joves. La mitjana són dones d'uns quaranta o quaranta-cinc anys en edat de treballar i tenir família", explica la Vicky Béjar. L'Oscar se suma a aquesta tesi: "Com que és una malaltia majoritàriament de dones, probablement no s'hagi investigat tant, probablement ens hagin cregut menys, perquè hi ha un biaix de gènere, no només en aquesta malaltia, sinó en moltes". Una opinió que comparteix la doctora Lourdes Mateu: "El fet que afecti dones en edat premenopàusica ha estat un biaix i moltes d'elles han estat diagnosticades d'angoixa". Què podem esperar en el futur? Els qui estan afectats de covid persistent tenen encara molts dubtes sobre com serà el seu futur. La Ruth comenta: "Encara no puc fer una vida normal i no sé si podré tornar a fer-la". Una sensació que la majoria de malalts comparteixen i que els provoca molta incertesa. El doctor Ferran Barbé, però, es mostra optimista i envia un missatge d'esperança i creu que s'acabaran trobant respostes a les moltes incògnites que encara planen sobre la covid persistent. Això sí, remarca que "la recerca necessita temps, paciència, reflexió, equivocar-nos moltes vegades i refer camí" i puntualitza que la covid persistent "té quatre dies".

Covid persistent: "Em vaig adonar que no sabia sumar. Jo de professió soc comptable"

La Vicky Béjar és una de les persones que està diagnosticada amb covid persistent. Es calcula que entre un 10 i 20% dels infectats de covid a Catalunya podrien tenir-ne