Els records d'una campiona

Arantxa Sánchez Vicario: "Quan l'èxit t'arriba tan jove és difícil de gestionar, no estàs preparada"

En l'entrevista concedida a Lluís Canut al programa "Quan s'apaguen els llums", la millor tenista espanyola de tots els temps repassa la seva dilatada trajectòria esportiva, que va portar-la a guanyar quatre Grand Slams i a participar en cinc Jocs Olímpics. Una vida marcada per la professionalitat i l'èxit esportius des de l'adolescència
Carles Claret
Després de la publicitat pots interactuar amb el player amb els següents botons Engegar/Aturar Silenciar Pujar el volum Disminuir el volum Instruccions per interactuar amb el player
imatge

Poques setmanes després de complir-se trenta anys de la seva primera victòria a Roland Garros, el 10 juny 1989, a "Quan s'apaguen els llums"Arantxa Sánchez Vicario recorda amb precisió cada instant d'aquella fita. Tenia només 17 anys.

"Arribar a la final ja era una victòria. No tenia res a perdre. Sabia que tot un país estava rere meu donant-me suport. Això m'animava molt."

La seva contrincant, Steffi Graf, havia guanyat la final de l'any anterior a Nataixa Zvereva per un doble 6-0. L'alemanya, que va retirar-se havent aixecat la copa de guanyadora en 22 Grand Slams, només havia necessitat 38 minuts per escombrar de la pista la bielorussa.

 

Molt concentrada en la disputa de la final a París l'any 1989

 

Graf, la gran rival

Amb Arantxa no ho va tenir tan fàcil. El partit va durar tres hores i mitja. El dia abans, la barcelonina es va entrenar a la pista Philippe Chatrier, la central del Roland Garros, amb una samarreta del Barça firmada per tots els jugadors que li havien fet arribar per desitjar-li sort.

"Coneixia Graf del circuit i de l'escola alemanya de Marbella on ens havíem entrenat juntes. A la pista, però, separes l'amistat de la competició. Les ganes de guanyar s'imposen."

Tot i que el dia abans la majoria de periodistes i aficionats no s'esperaven que pogués plantar cara a Steffi, en el primer set, Arantxa es va imposar al "tie break" (7-6).  

"De mica en mica, el públic es va anar posant a favor meu i això encara em va donar més força per guanyar aquella final."

En el segon set, Graf, dos anys i mig més gran que la debutant, va recompondre's i va vèncer per 6-3. En l'última mànega, amb l'escalf del públic i sense donar cap pilota per perduda, Arantxa va fer història estirant novament el set fins a guanyar-lo per 7 jocs a 5.

 

Recollint el trofeu del Roland Garros del 1989 al costat de Steffi Graf

 

Número 1 del món

La de París va ser la primera de les setze finals dels "grans" disputades. El 1994 va ser el millor any de la seva carrera. Va reeditar el triomf a París i, a més, va guanyar l'US Open i set tornejos més.

Aquella gran campanya li va permetre, l'any següent (1995), fer realitat un altre dels seus grans somnis: col·locar-se en el número 1 del rànquing mundial.

A part de la seva mare, que l'acompanyava a tots els tornejos, en aquell camí cap a l'èxit, Arantxa va tenir sempre el suport incondicional de Martina Navratilova, una de les millors tenistes del món que, juntament amb Steffi Graf, amb qui Arantxa va perdre deu finals, Gabriela Sabatini, Monica Seles o la francesa Mary Pierce van marcar tota una època.

"Martina Navratilova em va estendre la mà. Em va fer de padrina i em va ajudar molt. Encara avui és una de les meves millors amigues."  

 

Nena prodigi

La seva família i, en especial, els germans van ser un referent i van marcar-li el camí cap a l'èxit com a tenista. Amb només 14 anys, va fer el salt al circuit professional.

"De petita jugava més amb raquetes que no pas amb nines. Volia seguir l'estela dels meus germans. Potser sí que tenia un do, era molt competitiva, però em vaig haver de forjar i treballar molt dur. Ningú em va regalar res, no era pas de les més altes i les més fortes."

En plena adolescència va deixar Barcelona per marxar cap a Andalusia, on estudiava a l'escola alemanya mentre millorava el seu tenis.

 

Lluitadora

Arantxa es va retirar als 33 anys i els seus problemes amb la família van començar, precisament, quan va deixar de competir. El trencament definitiu va ser el febrer de 2012, en la presentació d'un llibre.

La tenista va declarar que els seus pares l'havien sobreprotegit i controlat fins al punt d'anul·lar-la com a persona. No volia que la seva família decidís amb qui havia de compartir la vida.

"Quan l'èxit t'arriba tan jove és difícil de gestionar. No estàs preparada, no te n'ensenya ningú. La vida dona cops i en vas aprenent, però és complicat."

 

A Florida (EUA), amb el seu gos Max

 

Retrobament familiar

Però, després d'uns anys de distanciament, de mica en mica ha anat recuperant la relació amb la família.

"En els moments difícils te n'adones de qui sempre ha estat al teu costat. Els cops que et dona la vida són més difícils d'encaixar que els que m'enviaven les contrincants que sempre intentava tornar. Però soc una lluitadora i cal tirar endavant."

En aquest sentit, el seu germà gran, Emilio Sánchez Vicario, ha estat una referència.

"L'Emilio sempre ha estat al meu costat. Sempre hi ha sigut. Jo vaig fer el primer pas per arreglar les coses amb la família. Vaig demanar-los perdó."

 

A banda i banda de la pista jugant amb el seu germà Emilio

 

Arantxa admet que li han quedat pocs amics, els pot comptar amb els dits de la mà. Després d'uns temps difícils, ara se sent amb la il·lusió renovada.

"Estic lluitant per moltes coses. Els meus dos fills em donen força per continuar. Són el millor que m'ha passat a la vida. Em queden molts reptes per afrontar i moltes coses per aprendre."

NOTÍCIES RELACIONADES

VÍDEOS RELACIONATS