Centenars de veïns del barri del Besòs estan en peu de guerra, des de fa mig any, amb el lema: "Fuera okupas y camellos". Protesten contra els ocupants d'una desena de pisos, alguns dels quals es dediquen al petit tràfic de drogues. Cada vespre fan cassolades i els dilluns es manifesten pel barri, seguint la ruta dels pisos ocupats. Intenten pressionar així els okupes perquè marxin, i les administracions, perquè actuïn. I es queixen de la lentitud judicial: "Hay leyes que están mal hechas", "la justicia está durmiendo", diuen.

A més de les concentracions, l'Associació de Veïns va organitzar l'autodefensa quan la por es va estendre entre la població de gent gran. "Tenía miedo incluso la gente de hablar", "yo no iba a sentarme al parque porque están fumándose los porros, pasándose las papelinas"... Un centenar de veïns intercanvien observacions i alertes sobre moviments sospitosos mitjançant un grup de WhatsApp. I cada comunitat vigila els pisos buits susceptibles de ser ocupats. Fins i tot han arribat a bloquejar portes amb totxos o amb angles metàl·lics en absència dels propietaris.

A base de protestes, van aconseguir una presència policial permanent, amb patrulles dels Mossos d'Esquadra les vint-i-quatre hores del dia, a més de la policia local. Però no van poder impedir la mort d'un veí romanès al final de la manifestació del 9 de novembre. Dos joves que ocupaven una porteria el van apunyalar després d'una discussió. La policia va trobar a l'habitatge una plantació de marihuana.

Els fenòmens de les ocupacions d'habitatges i del tràfic de drogues és comú a molts barris de Catalunya. Els Mossos d'Esquadra consideren el Besòs un barri segur, amb uns índexs de criminalitat molt por sota de la mitjana de Catalunya. Per això encara resulta més insòlita la forma organitzada i sostinguda amb què hi han fet front els veïns d'aquest barri.

Probablement l'explicació vingui de la sensació d'aïllament i d'oblit per la situació geogràfica del barri i dels antecedents històrics.
Al barri del Besòs, tot just cinc mil habitants concentrats en una dotzena de blocs verticals, tots es coneixen: "Somos casi un pueblecito", "no me iría de aquí nunca". Però és un gran desconegut, fins i tot per als ciutadans de l'entorn proper. Està enganxat al municipi de Barcelona, al final de la Gran Via de les Corts Catalanes, amb una estètica idèntica als barris barcelonins de l'entorn. Però, com el barri veí de la Mina, pertany al municipi de Sant Adrià de Besòs, el centre del qual els queda molt allunyat: "Para ir al ayuntamiento, tenemos que pasar un río, un cinturón y una vía férrea", expliquen.
El barri es va aixecar en la dècada dels seixanta. "Nos hicieron un barrio dormitorio, sin nada." Quan, ja en plena democràcia, les administracions van intentar construir-hi gairebé dos-cents pisos més en els pocs solars buits, el barri es va plantar i va exigir equipaments als mateixos espais. El 25 d'octubre de 1990, la policia va carregar durament contra els veïns que impedien el pas de les màquines i els veïns van respondre amb tots els objectes que tenien a l'abast: pedres, rajoles, boles de petanca, ampolles, electrodomèstics... contra pilotes de goma, pots de fum i porres. "Estuvimos cinco días en guerra, con cinco noches", "fue una intifada, la intifada del Besòs", recorden. Els pisos no es van construir, i els equipaments, sí.

Els veïns que participen en la mobilització actual són majoritàriament els que van aconseguir aquella victòria, vint-i-cinc anys més vells. Per això, el gruix dels manifestants són gent gran, amb els mateixos eslògans d'abans: "El pueblo unido jamás será vencido", "aquí están, estos son, los vecinos del Besòs". I, amb diverses sentències judicials de desallotjaments, creuen que també estan a punt de guanyar, aquesta segona revolta a cops de cassola.

El reportatge del "30 minuts" reviu les dues guerres del Besòs amb el fil conductor de personatges que hi han participat: José Paredes, involuntari líder actual; Luisa Flores, representant en les negociacions del 90; Ricardo Gómez, membre de la junta aleshores i ara; Bernardo García, que adaptava cançons per a la mobilització i que intenta recuperar un pis ocupat; Yolanda Gutiérrez, que mostrava als periodistes els cartutxos disparats per la policia; Encarna Martínez, que resumeix: "Cada vez que queremos algo, tiene que ser con la lucha. Siempre con la lucha."