Però la història havia començat molt temps enrere. Odyssey havia estat operant en aigües espanyoles, amb els seus dos vaixells i un sofisticat robot submarí, durant els últims nou anys. En moltes ocasions sense permisos per a prospecció o extracció arqueològica. Tret d'algunes actuacions puntuals, les autoritats espanyoles han tolerat la seva activitat. Encara més, el Ministeri d'Afers Exteriors els ha proporcionat diverses autoritzacions genèriques, que, si bé no eren efectives sense el permís de la Junta d'Andalusia, els han permès en ocasions eludir les forces de l'ordre i han fomentat la confusió. El resultat ha sigut l'exportació de Gibraltar als Estats Units d'aquestes 17 tones de monedes de plata i or, procedents d'un naufragi en què tot és un misteri excepte el seu nom en clau, Black Swan.

Ara que el tresor ha volat als Estats Units, el govern espanyol trenca amb Odyssey i emprèn accions legals. Arrenca una complexa batalla política i legal a quatre bandes amb una empresa americana, el govern britànic, que ha donat cobertura logística als caçatresors, i les autoritats de Gibraltar, en el territori de les quals es refugien.

Però, més enllà del tresor d'Odyssey, el Cigne Negre ha obert a Espanya un nou debat sobre la propietat i la utilitat dels tresors amagats al fons del mar. S'haurien de deixar dormir sota l'aigua, com defensen els arqueòlegs, o s'haurien d'extreure sistemàticament per destinar una part dels beneficis a recerca?