Els autors de "Menors lluny de casa" expliquen els detalls de la gravació

Mirar als ulls dels menors estrangers no acompanyats

Fa set mesos, quan vam començar a preparar el reportatge "Menors lluny de casa", l'arribada dels menors immigrants que viatgen sols fins a Catalunya ja feia temps que era a l'agenda social
Josep T. París i Lisi Andrés
Després de la publicitat pots interactuar amb el player amb els següents botons Engegar/Aturar Silenciar Pujar el volum Disminuir el volum Instruccions per interactuar amb el player
imatge

Amb l'arribada de l'estiu, les xifres de menors immigrants que viatgen sols fins a Catalunya es van disparar i amb elles les imatges dels nens dormint a les comissaries o escapolint-se dels centres d'emergència. El sistema estava oficialment desbordat i els anomenats MENA (Menors Estrangers No Acompanyats) van passar a ocupar els titulars de diaris i televisions de tot l'estat creant una sensació de certa alarma en l'opinió pública.

Calia abordar aquesta situació en tota la seva complexitat i comprendre qui són aquests menors, què senten, què somien i perquè han vingut a Catalunya. Calia reflexió i anàlisi i que tots els implicats poguessin parlar: educadors, delegats sindicals, mossos, coordinadors de centres, representants de les institucions o advocats i els joves i adolescents.

Una de les grans apostes de Menors lluny de casa era poder mirar aquests joves als ulls i que l'espectador també ho pogués fer. Fins ara, mai s'havia aconseguit el permís perquè se'ls pogués reconèixer obertament. Les seves cares sempre apareixen emmascarades perquè no fossin reconeguts i això ens allunyava d'ells i dificultava entendre qui son. Per aconseguir-ho van caldre llargues reunions i la complicitat de la Direcció General de la Infància i l'Adolescència, la institució que vetlla pels seus drets, que també va compartir amb nosaltres la necessitat de trencar aquestes barreres. Els volíem veure i volíem que l'espectador els mires als ulls per entendre que només són nois que carreguen una motxilla emocional i vital molt gran i complexa.

Els MENA, són un col·lectiu de joves que moltes vegades ha estat estigmatitzats pels mitjans de comunicació. Al "30 minuts" mostrem totes les etapes que viu un menor des que posa un peu a Catalunya per comprendre com viuen l'acollida i explicar que es tracta d'una població molt vulnerable. I pot passar que, massa vegades, ens hem fixat només en les conseqüències que la seva presència comporta, com ara el seu consum de drogues o els robatoris que han pogut fer, i no hem conegut les enormes dificultats de les seves vides.

Al llarg del reportatge hem entrat en diversos centres i hem parlat amb molts nois. Tots volien fer-ho molt bé per demostrar que són capaços d'aportar coses positives i que es volen quedar a viure aquí. En aquests centres hem conegut l'Ayman que entrena els nens petits de l'equip de futbol del Pla de Santa Maria o el Salah que cada dia des del llit mira la fotografia de la seva mare que té penjada a la paret i dorm abraçat a un peluix.

Tot i que gairebé la totalitat d'aquests joves son nois també hi ha un petit percentatge de noies sense referents familiars que arriben a Catalunya. Aquesta és una realitat encara més complexa ja que, com s'explica en el reportatge, es produeix en circuits completament invisibilitzats que moltes vegades tenen a veure amb la prostitució o l'esclavatge en el treball domèstic.

Fer "Menors lluny de casa" no ha estat gens fàcil. Hem parlat amb desenes d'educadors, però la majoria tenia por a parlar i només alguns han volgut sortir al reportatge. La taula de reflexió amb tres treballadors de centres d'acollida que vam aconseguir fer, dona veu a les persones que suporten cada dia la pressió d'un sistema que es troba en estat d'emergència. Moltes d'altres, que no apareixen en pantalla, han estat clau i s'han arriscat molt per ajudar-nos a explicar la situació que viuen aquests joves.

Durant el rodatge del reportatge ens ha sorprès la situació de vulnerabilitat que viuen els menors. Desconeixíem que, durant anys, als menors que arribaven a casa nostra escorcollava i se'ls tancava en garjoles, a la Ciutat de la Justícia, com si fossin detinguts. Parlar amb un menor que va viure aquest situació el 2017 ens va colpir. Són joves vulnerables perquè en un moment clau de formació de la seva identitat marxen de casa i no tenen cap suport familiar que els ajudi en una edat tan complicada com l'adolescència i en l'acollida senten que se'ls tracta com a delinqüents, és així com se sentiran.

Una altra de les sorpreses ha estat l'actuació de la Fiscalia de Menors, una de les institucions que té la missió de protegir-los. Fent el reportatge hem pogut veure que, sovint, no accepta com a vàlids els passaports i documents de nens, majoritàriament subsaharians, que acrediten que són menors i els expulsa del sistema d'acollida amb unes proves d'edat criticades pel Síndic de Greuges, entitats que treballen amb menors i l'ONU mateixa, pel gran marge d'error que tenen.

Viure en la pell del Modou, un jove senegalès de 17 anys, les conseqüències que aquesta pràctica ha tingut en la seva vida ha estat dur. Per això, i a risc de fer-li reviure moments desagradables, vam acordar amb ell que calia ensenyar com eren aquestes proves, com d'estrany se sent un menor arribant a un hospital, custodiat per Mossos d'Esquadra, sense cap educador ni advocat, a fer-se unes proves que decidiran el seu futur. Han estat molts els moments que, durant les entrevistes amb els joves, hem hagut d'empassar saliva i mantenir-nos serens.

Una de les gravacions més complicades va ser el seguiment d'un jove de 18 anys que un cop va complir la majoria d'edat es va trobar al carrer. Després de moltes visites al centre de dia per a joves Dar Chabab i de moltes converses amb les educadores i els nois, vam poder quedar amb el Zacaries, que viu al parc de l'estació del Nord de Barcelona. A les sis del matí ens vam acostar a l'espai on dorm i vam ser testimonis del seu despertar. El Zac, com li diuen els amics, dormia amb altres nois immigrants més grans i ens van explicar que aquell nit, un grup de caps rapats se'ls havien tirat al damunt mentre dormien i els havien apallissat.

El treball "Menors lluny de casa" també ens ha donat l'oportunitat de conèixer l'Ilyas, un jove amazic de 21 anys que va arribar aquí com a menor no acompanyat i ha aconseguit forjar-se un futur gràcies a l'Espai Mescladís, on treballa com a cambrer. L'Ilyas demostra la importància de fer una bona acollida i de donar oportunitats a aquests joves perquè en el futur arribin a ser ciutadans de ple dret que enriqueixin la nostra societat.

"Menors lluny de casa" es va emetre al "30 minuts" el diumenge 18 de novembre.

 

 

VÍDEOS RELACIONATS