Les dones de Bilquis Edhi han travessat la línia del que és suportable en vida

Ulls. Els ulls. No. Més precís. La manera que mostren el que veuen. La mirada. Exacte. La mirada que pot fer brillar o ensorrar en les tenebres les mateixes ninetes i parpelles. El títol en català d'aquest "30 Minuts" de diumenge, que perfora els sentiments, es diu "Dones que no vol ningú". Però l'original, el de l'autor David Muntaner em sembla més descriptiu: "Les fantômes de Karachi" ("Les fantasmes de Karachi"). Producció de Memento per a ARTE. El centre Bilquis Edhi és l'hospital psiquiàtric més gran d'Àsia (Reportatge "Dones que no vol ningú") 1.700 dones que, efectivament, no vol ningú i que vagaregen en un manicomi immens, presoneres, la majoria, de la demència provocada pel rebuig familiar i social. "Hi ha dues categories de malaltes. Primer hi ha les pacients que tenen malalties genètiques, problemes congènits, que estan malaltes des del naixement. Després hi ha les dones que són totalment normals però la violència, els cops del seu marit o de la seva família política i l'aïllament o altres formes de tortura les empenyen de mica en mica cap a la bogeria. Tots aquests maltractaments es fan insuportables i provoquen trastorns de la personalitat.", Naseem Siddiqui, directora de l'hospital Bilquis Edhi (Reportatge "Dones que no vol ningú") Karachi, ja de per si, és una de les ciutats més cruels que he conegut. 20 milions d'habitants. El port del Pakistan i l'Afganistan. Tot s'hi pot comprar i vendre. Sobretot la dignitat de les víctimes dels tràfics humans i de mercaderies, dels negocis bruts, dels que forgen l'enriquiment aliè. Potser un 70 per cent de la població ha de suplicar per viure. Per subsistir. La majoria, la immensa majoria de víctimes, no cal dir-ho, són dones. Les de Bilquis Edhi han travessat la línia del que és suportable en vida. La Nazish fa dotze anys que està tancada a l'hospital. "Estem tan amuntegades que les malalties es multipliquen. La ràbia cada cop és més gran." "Sento que la ràbia em va pujant per dins i llavors em venen ganes de penjar-me, ganes que s'acabi tot." (Reportatge "Dones que no vol ningú") Jordi Regàs, Lluís Bacardit i jo vam estar a Bilquis Edhi per gravar-hi un "30 Minuts" ("Made in Pakistan"): Reportatge de "30 minuts" "Made in Pakistan" (2008) Febrer del 2008 . En aquella presó "psiquiàtrica" hi havia aleshores mig miler de dones. Només dones. Ara n'hi ha 1.700. Tot continua igual, excepte, evidentment, l'espai del qual disposen les víctimes. "Em dic Hira Mehfooz. El meu pare em va internar aquí fa dos anys per una depressió", Hira Mehfooz. Encara que tingui 31 anys, necessita el permís d'un membre de la seva família per sortir d'aquest centre (Reportatge "Dones que no vol ningú") Edhi Foundation és una ONG que porta 18 cases d'acollida, sobretot per a dones abandonades. El Pakistan passa ja dels 200 milions d'habitants, gairebé la meitat analfabets. Disposa d'armament nuclear, a costa de gastar en defensa 17 vegades més que en educació. És clar que des que l'Imperi Britànic el va segregar de l'Índia hi governen "de facto" els militars amb un acord, de vegades conflictiu, amb les escoles alcoràniques més rigoristes. És un país on els anomenats crims d'honor -l'assassinat de dones per contravenir qualsevol dels costums més masclistes dins la família- més que una excepció és norma. "En un cas flagrant de violació, l'home, el violador, només ha de declarar davant un jutge que ella va consentir. Immediatament va a la presó per adúltera o conducta deshonesta'". Ens ho explicava l'advocada Shantaj Qaselbah, dona de llarga experiència i combat com a coordinadora del Comitè d'Acció per les Dones, a Lahore. Ens explicava un dels casos més brutals que va presenciar al seu mateix despatx: "La noia havia fugit de casa amb el seu enamorat, una parella no consentida per la família, que volia un altre gendre. Van intentar que tornés a casa, però no va voler. Al final, la mare la va convèncer perque vingués a la nostra oficina. Com per mediar. Es van presentar la mare, la filla i un barbut a qui la mare va nomenar 'el meu ajudant'. Van entrar al despatx i l'home només va dir: 'Salam Aleikum', va treure una pistola i li va disparar un tret al cap davant meu". Bilquis Edhi està ple de supervivents. La directora, Naseem Siddiqui, que contiua al capdavant de la institució des que nosaltres vam parlar amb ella fa 14 anys ens en va presentar unes quantes. Leyla, per exemple, que ja fa d'infermera des que fa anys la van recollir d'un bosc malferida després de molt temps de calvari infligit per un marit que la violava sistemàticament i salvatgement. La doctora Naseem Siddiqui, directora de l'hospital Bilquis Edhi (Reportatge "Dones que no vol ningú") Les tres quartes parts d'aquestes dones no sortiran mai d'aquí. Per les seves famílies biològiques representen una deshonra per haver estat repudiades per la família política, a més d'una càrrega econòmica, per dur que pugui sonar. El reportatge d'aquest diumenge en segueix un cas ben clar, i colpidor. No només la família de la noia que vol tornar a casa, sinó que el veïnat també s'hi oposa quan arriba la camioneta d'Edhi per intentar-ho. Tot el veïnat surt al carreró per donar la seva opinió sobre si la Nadjma, de 36 anys, s'hi pot quedar. La seva mare la rebutja: "No serveix per a res. No pot fer feina de casa. Els homes no voldran que es quedi. Li tornaran a pegar." (Reportatge "Dones que no vol ningú") Com diu Naseem Siddiqui "són dones sense segona oportunitat. Això és un cementiri d'esperances".