Altàsia o com els països veïns volen arraconar la Xina

Com queda patent en el reportatge "La guerra dels xips", la part més fluixa (i desconcertada) en aquesta lluita és Europa. Ara que la globalització es posa cada cop més en dubte, els europeus, com els nord-americans, volen recuperar les fàbriques que alegrement van deslocalitzar fa més de trenta anys. El mantra era que s'havia de fabricar allà on els costos de mà d'obra fossin més barats i eficients, i que nosaltres ens quedaríem amb el coneixement, el disseny i les feines de més valor afegit. Però la pandèmia va posar de manifest que ni tenim prou fàbriques ni tampoc hem aconseguit un talent i un valor afegit suficients per estar tranquils, ara que van mal dades. Els Estats Units també van perdre moltes fàbriques, però almenys segueixen sent líders en el coneixement i el valor afegit del disseny dels xips, que per alguna cosa Silicon Valley vol dir "vall del silici", el material amb el qual es fan els xips. Europa i els EUA volen recuperar les fàbriques deslocalitzades fa més de trenta anys ( "La guerra dels xips") És clar que Europa va saber reaccionar ràpidament a la crisi de la pandèmia i la manca de xips, i va anunciar un ambiciós programa per recuperar fàbriques i talent. Es tracta de la European Chips Act, aprovada al febrer de l'any passat. Té l'objectiu que Europa passi, en vuit anys, de produir-ne el 10% del total mundial a un 20%, el doble. I la presidenta Ursula von der Leyen va anunciar solemnement que "un total de 43.000 milions d'euros d'inversió pública, tant de la Unió Europea com dels estats membres, donaran suport a la nostra llei de xips". Són molts o són pocs, 43.000 milions? Doncs si hem de fer cas als experts, que parlen que una fàbrica de xips costa avui dia entre 10.000 i 20.000 milions d'euros, donarien per a dues o quatre fàbriques. El doble, de fet, si es té en compte que normalment els fons europeus van a mitges amb les inversions privades. Pot ser un gran salt endavant, però segurament no n'hi hauria prou per ser autosuficients. Però el problema és que, com passa habitualment amb els anuncis polítics, i especialment amb el llenguatge burocràtic europeu, el titular dels 43.000 milions té truc. Per començar, a la web de la Unió Europea es concreta que la llei ha de permetre, més que invertir, "mobilitzar" inversions "públiques i privades per valor de 43.000 milions d'euros". No públiques, com deia Von der Leyen, sinó també privades. Mobilitzar, més que invertir. Europa, a la cua de la cursa mundial per la producció de microxips ( "La guerra dels xips") I més concrecions: en el PDF sobre la llei europea es diu que la llei "hauria de donar lloc a inversions addicionals de 15.000 milions", que "es complementaran amb programes i mesures ja existents en R+D de semiconductors, i amb els ajuts ja anunciats pels estats membres". És a dir, recapitulant: nous, nous, només tindríem 15.000 milions d'aquí al 2030, perquè la resta són diners ja pressupostats en l'àmbit europeu o estatal... "Només?", podria dir algú... Doncs sí, són molts diners, però estem parlant de distribuir-los en vuit anys, per a tota una Unió Europea... Cal recordar que la taiwanesa TSMC ha anunciat que acabarà invertint, en la seva nova macrofàbrica d'Arizona als Estats Units, un total de 40.000 milions de dòlars, uns 35.000 milions d'euros... Els plans europeus no són doncs tan ambiciosos com poden semblar. Potser perquè tothom sap que no és tan fàcil reconstruir en set o vuit anys el que s'ha desconstruït i deslocalitzat en trenta o quaranta anys. I si, per tant, això difícilment ho recuperarem a Europa, d'on vindran els xips? Si ara resulta que en la Xina ja no s'hi pot confiar com abans. I que Taiwan, el principal proveïdor dels millors xips, té el futur en qüestió per culpa de la tensió Xina - Estats Units? El futur ho dirà. Però potser per això s'està començant a parlar d'una nova àrea geogràfica, tan potent econòmicament i demogràficament com el gegant xinès. Però sense la Xina. El principal proveïdor dels xips més avançats del món, Taiwan, és víctima de la tensió entre la Xina i els Estats Units pel domini del mercat ("La guerra dels xips") En diuen Altàsia: agafa un semicercle que va des del nord del Japó fins a Gujarat, al nord-oest de l'Índia, passant per les Filipines, Malàisia, Indonèsia, Singapur, Tailàndia, el Vietnam, Cambodja o Bangladesh, a més de Corea del Sud o la mateixa Taiwan. Té avantatges i inconvenients respecte a la immensa Xina. Però es comença a veure com una alternativa. I no tot és teoria: des de Malàisia ja surten el 10% de tots els xips que s'exporten al món, en valor.