Un restaurant caníbal a Berlín (El suplement)

Als EUA, el coronavirus posa encara més en crisi els treballadors precaris de l'alimentació

"El pitjor mal que s'enquista a la velocitat de la llum per les grans ciutats dels Estats Units és la desconfiança" assegura el corresponsal a Boston d'"Un restaurant caníbal a Berlín"

Marc Casanovas Anguera
TEMA:
Coronavirus
Als EUA, el coronavirus posa encara més en crisi els treballadors precaris de l'alimentació

En qualsevol supermercat dels Estats Units, un treballador rep uns 14 dòlars l'hora. Si la tasca es concentra en el cobrament a caixa, la xifra encara és més minsa, 13 dòlars per trobar codis de barra i empaquetar la compra d'aliments de centenars de clients.

Al camp, el panorama encara és més tèrbol. Un jornaler, de la maduixa a Califòrnia o de la poma a Massachusetts, s'emporta menys de 7 dòlars l'hora. Gairebé ningú seria capaç de fer la seva feina sense caure rendit, però la seva tasca segueix sense rebre cap mena de reconeixement.

Als EUA, el coronavirus posa encara més en crisi els treballadors precaris de l'alimentació
 

És ben curiós, però, que fora de la ciència ara mateix les feines més essencials perquè els Estats Units no abaixin els braços depenen d'individus estigmatitzats per l'administració. Individus perseguits que fan feines de risc que ningú vol en temps d'epidèmia vírica global.

Segons les estimacions no oficials dels contractistes, es calcula que el 75% són immigrants sense documentació. El sistema assegura que vetllarà per l'economia familiar dels que ara ens cuiden, però la majoria dels que fan possible que el plat arribi a taula i la verdura no desaparegui del supermercat, no existeix per al sistema. I si el sistema no els comptabilitza, no hi ha ajuda de cap mena que valgui. Per això molts segueixen treballant en jornades maratonianes, perquè fa més por no portar diners a casa que contagiar-se d'alguna cosa de la qual ningú ha tingut la decència d'informar-los.

Als EUA, el coronavirus posa encara més en crisi els treballadors precaris de l'alimentació
 

Esperant la gran onada de la corba, el pitjor mal que s'enquista a la velocitat de la llum per les grans ciutats dels Estats Units és la desconfiança. El recel que esquitxa la mirada de cada ciutadà en creuar-se amb un desconegut. Incomprensiblement, hi ha doctors i investigadors científics que es lleven de bon matí amb ous esclafats contra la finestra de casa. ¿El seu pecat? Ser asiàtics.

"Tot el que recordi la Xina pot ser sospitós d'estar atacant Amèrica. Així són els fastigosos tentacles del racisme patriòtic, que aprofita qualsevol escletxa per agafar entre els més dèbils amb llenguatge bèl·lic."

Però no ens enganyem, no estem vivint cap guerra contra res ni ningú i, a més, hi ha arquitectures de ciutats que fan la vida molt més fàcil a Boston que a Barcelona. La capital de Massachusetts és una ciutat molt orgullosa i el nucli de la ciència als Estats Units, que, per la disposició natural de llars, negocis, escoles i espais verds, fa viable que al governador no li faci falta decretar el famós lockdown total.

Això no vol dir que sigui can xauxa. Aquí, el sentiment de comunitat és tan fort que no fan falta obligacions de confinament perquè la gent ho faci per voluntat pròpia. Caminar pels carrers buits és veure un panorama desolador per un dels estaments més sensibles a la falta de contacte humà, la restauració. Es permet comprar menjar i alcohol per emportar-se, però els experts ja saben que tan sols és allargar l'agonia d'una mort anunciada.

Als EUA, el coronavirus posa encara més en crisi els treballadors precaris de l'alimentació
 

A les dotze del migdia de qualsevol dia triat a l'atzar (perquè els set dies de la setmana ara són ben bé idèntics), trenca el cor veure la munió de bosses de paper marró acumulades als aparadors dels locals. És l'única vida del sector de la restauració fins que tot torni a començar, tenint en compte que precisament els restaurants seran dels últims a recuperar la normalitat. Ja se sap que la bona cuina és menjar de qualitat i proximitat, i una de les dues coses, ara mateix, és tema tabú.

Al bell mig del carrer principal de Brookline (Boston) hi ha el restaurant Pomodoro. És un dels millors locals de la zona, tot i patir el mal generalitzat dels restaurants als Estats Units, la foscor del menjador que no permet veure el menjar del plat. Ara fa uns dies, amb una mescla d'enginy i melancolia, els propietaris van decidir penjar un cartell ben simbòlic al vitrall de l'entrada.

 
 

"Et preguntes com estem vivint dins del negoci de la restauració la crisi de la Covid-19? Recordes quan el Titanic s'enfonsava i la banda de música seguia tocant? Bé, doncs nosaltres som la banda."

És veritablement complex resumir millor l'estat de la qüestió. Els números i les dades oficials, tot i aportar volum i contorn, emocionalment es queden a mig camí. Seguir cuinant pels metges que no dormen, seguir cuinant pels nens pobres sense beques de menjador, seguir cuinant pels que mai han fallat, aquesta és l'única recompensa. Per aquest motiu i molts d'altres, els restauradors, sobretot els que regenten negocis independents sense el paraigua de grups empresarials, són els que viuen el pas del temps a carn viva. Una ferida oberta que no deixa de sagnar i que ha provocat que set milions de persones s'hagin quedat sense feina.

Malauradament, alguns xefs propietaris han comès l'error de disparar-se un tret al peu. Amb l'ànsia de voler sortir als mitjans per dir-hi la seva han publicat columnes d'opinió on se'ls ha vist el llautó. És el cas de David Chang, xef mediàtic a Netflix i capitost del grup Momofuku, que va voler expressar els seus dubtes a The New York Times sobre el futur de la restauració postcoronavirus. A cor obert, en un paràgraf diu: "Hi ha tantes persones que treballen per a mi que estic increïblement preocupat. Tenen cobertura assistencial?" Una pregunta dolorosa que no s'hauria de fer cap gestor de grup en plena crisi.

Als EUA, el coronavirus posa encara més en crisi els treballadors precaris de l'alimentació
 

Com molt bé li han recordat molts lectors no és excusa que Stephen Ross, el filantrop multimilionari impulsor de la candidatura de Trump a la presidència, sigui CEO del grup. Si vols ser abanderat dels drets laborals dels teus val més assegurar-te que a casa teva no hi treballen invisibles pel sistema. Perquè, com molt bé deia aquell cartell del restaurant Pomodoro, si els membres de la banda s'enfonsen tocant el violí, el teu negoci s'enfonsarà amb ells. I no valdrà cap iceberg perdut al mig del mar com a excusa.

ARXIVAT A:
Coronavirus
Anar al contingut