Ca l'Isidre: tot segueix a lloc

De tant en tant, s'ha de tornar a Ca l'Isidre. Aquesta casa va representar, als anys 70 (quan es va obrir) i durant les dècades dels 80 i 90, un dels temples del producte de la ciutat. Evidentment, aquest producte ja no s'aconsegueix anant cada matí al mercat de la Boqueria com ho feia abans el senyor Gironès, ara jubilat. Allò sí que era "cuina de mercat"! L'ús de bons productes s'ha generalitzat a tots el grans i bons restaurants que té ara Barcelona. En aquest cas, s'hi hauria de tornar, sobretot, per assaborir una mica de la nostra història gastronòmica. Aquesta casa, a punt de complir mig segle, és un bon exemple de com es pot evolucionar sense trair els orígens. La Nuri Gironès, la filla de l'Isidre i de la Montse Salvó, va començar a canviar ara fa 20 anys la pastisseria de la casa després de les seves estades al costat d'Alain Ducasse. Però també ha sabut mantenir la línia tradicional de la cuina salada: la croqueta (cada vegada millor); els canelons, malauradament gens gratinats quan porten tòfona per sobre; els cervellets a la mantega negra; el morro de bacallà amb mongetes de Santa Pau o la deliciosa cua de bou guisada. Tots aquests plats són inamovibles. Només la presència a la carta d'un carpaccio de vieires a l'oli de vainilla delata un lleuger conat de modernitat, i no sé ben bé si era del tot necessari. Una cuina tranquil·la, servida en un ambient de bistrot francès, amb els seus quadres penjats a les parets repintades d'un elegant color verd ampolla. L'Isidre i la Montse es passegen encara entre les taules del restaurant, saludant la clientela fidel de sempre, desitjosos de comprovar que res no ha canviat i que tot segueix al seu lloc. Per aquesta casa hi ha passat polítics de l'època pujoliana, Woody Allen o el xef Helston Blumenthal, i explica la llegenda que el mateix rei emèrit. Entre safates d'escamarlans "king size" i plats de tripa (guisat icònic de la casa), es van preparar contractes de negocis, debatre profundes qüestions polítiques i amagar secrets de tot tipus. Unes situacions on l'amo del lloc havia d'intuir quan podia escoltar, quan podia parlar i quan havia de callar. Tot un art que dominava el senyor Gironès, i que ha heretat la seva filla. La Nuri manté el llistó de la casa, tot i l'actual ferotge competència del mercat gastronòmic barceloní. A la cuina l'ajuda des de l'ombra Jordi Joan, que va entrar a la casa quan tenia 16 anys. Ca l'Isidre sempre ha estat un restaurant de restauradors, no de cuiners. L'altre dia no vam poder gaudir de la famosa papillota de ceps (s'està acabant la temporada de bolets), però encara estaven perfectes les llenegues amb crema de foie-gras. Ara comencen a entrar els pèsols del Maresme. Se serveixen ofegats, al natural. Molt bona, com he dit abans, la cua de bou, tot i que era un pèl dolça per la reducció de vi i el toc de mel que portava la salsa, però sense arribar a molestar. Bona textura de la pasta cruixent del París-Brest, però no vaig entendre que estigués farcit de nata muntada en lloc de la crema de praliné preceptiva. Interessant el menú del migdia a 35 , servit de dilluns a divendres i les nits de dimarts i dimecres. És una bona manera, per a les noves generacions, de tenir un primer contacte amb aquest restaurant a un preu raonable. Aquí pots consultar totes les crítiques de Philippe Regol

Ca l'Isidre: tot segueix a lloc

A punt de complir mig segle, Ca l'Isidre és un bon exemple de com es pot evolucionar sense trair els orígens