Per què no avança l'escola inclusiva? "És un dret, les famílies no hauríem de lluitar tant"

L'Aleix per fi pot anar a l'escola de la seva germana, després de lluitar per l'escola inclusiva. Té miopatia miotubular, que causa hipotonia generalitzada. En altres paraules, no es desplaça amb normalitat, ni respira per si sol ni menja per boca, té una traqueotomia i porta botó gàstric, i necessita cures especialitzades 24 hores, a vegades d'emergència. Malgrat això, la seva família mai va dubtar de portar-lo a l'escola ordinària perquè a nivell cognitiu no té dificultats. La seva mare, l'Alba, explica que segueix el currículum amb adaptacions: "Hem guanyat una lluita que mai s'hauria d'haver produït, que un nen amb discapacitat vagi a l'escola ordinària és un dret a l'educació i a la salut, que haurien de tenir totes les famílies que ho necessiten, sense haver de lluitar tant". Com a resultat, l'Aleix té a l'escola ordinària una infermera als matins, una vetlladora, un fisioterapeuta dos dies a la setmana i el suport d'un centre d'educació especial. L'Aleix al pati, amb els seus companys (Foto: Pol Rius / Diari Educació) El decret d'escola inclusiva, del 2017, preveia el buidat progressiu de les escoles d'educació especial, però 4 anys després hi ha 1.000 alumnes més als centres d'educació especial. Les famílies es queixen que la inclusió és paper mullat. I un informe del síndic identifica 12 obstacles a l'escola inclusiva, que no avança Que la màgia de l'educació especial arribi a l'ordinària Jordi Sunyol, director del Centre d'Educació Especial Joan XXIII (d'Olot), defensa el tancament progressiu de les escoles d'educació especial perquè, si acceptem alumnes en escoles d'educació especial, estem acceptant que hi hagi entorns segregadors. Pel director, l'escola ha de ser per a tots els alumnes, també per als que són als extrems, cal un canvi cultural del docent que entengui que tots els seus alumnes són un repte, i que busqui recursos: "Per fer l'escola inclusiva calen recursos humans de qualitat, però també metodològics i actitudinals, perquè hi ha centres amb molts recursos sense saber gestionar la diversitat." Jordi Sunyol proposa que la mirada i els professionals de l'educació especial ajudin a transformar l'ordinària en una escola inclusiva. I tot plegat amb la complicitat de la família, que no ha de deixar de lluitar, perquè només veu canvis quan es planten i reivindiquen el dret del seu fill a l'escola ordinària. Alumnes del Centre d'Educació Especial Joan XXIII d'Olot Un cas d'èxit i inclusió Abraham Tusell, director de l'escola ordinària Pere Calders de Polinyà, està a favor de la desaparició dels centres d'educació especial, i que entrin a l'ordinària els seus recursos, experiències, expertesa i alumnes. Considera que tots els nens i nenes han d'estar a la mateixa escola, i fa mans i mànigues perquè així sigui: "Cal que hi siguin aquests alumnes, sense etiquetar-los, i vetllar perquè puguin participar i progressar adaptant el mètode i l'escola a l'alumnat, i que aquesta presència transformi l'escola i a la llarga la societat." Per Abraham Tusell ens hem de preguntar si volem una societat inclusiva que integri i aculli o una societat excloent, i creu que cal fer una aposta per una cultura de centre inclusiva, motivada sobretot per la lluita constant i esgotadora de les famílies. &lt; Alumnes de l'escola ordinària Pere Calders de Polinyà La inclusió a Catalunya no és una utopia Jesús Soldevila, mestre, psicopedagog i professor de la UVIC, reconeix el moviment pedagògic que hi ha en favor de l'escola inclusiva: en què tothom hi és sense distinció, s'hi sent acollit i és membre actiu de la comunitat i hi aprèn; i per tant no és una utopia. Va fer la tesi sobre la història d'inclusió a l'escola ordinària del Jan, un infant amb esclerosi tuberosa i autisme. En va aprendre el valor de l'aprenentatge cooperatiu i la complicitat dels infants. "Es va transformar en una història de felicitat compartida, i el testimoni dels alumnes el va ajudar a fer una escola per al Jan i també per a tothom". Pel Jesús s'ha de deixar d'etiquetar els alumnes, i de separar entre escoles ordinàries i especials, i això passa per tancar l'escola d'educació especial, tal com es va fer el 1976 a Itàlia, on els sembla inaudit que tinguem encara ara centres d'educació especial. Pel Jesús, inclusió i exclusió són dues cares de la mateixa moneda, i qui no camina cap a la inclusió ho fa cap a l'exclusió Manifestació per una escola inclusiva a la plaça de Sant Jaume, l'abril de 2009 (Arxiu Plataforma Escola Inclusiva) Reivindicacions per una escola inclusiva Segons l'informe del síndic de greuges, el curs 2019-20 es va arribar al rècord històric d'alumnat escolaritzat als centres d'educació especial: 7.456 alumnes, mil més des del decret d'inclusió. Per avaluar què no funciona, el Parlament de Catalunya ha creat la comissió d'estudi sobre l'escola inclusiva, impulsada per la Plataforma Ciutadana per l'Escola Inclusiva. Per la seva portaveu, Noemí Santiveri: "El decret no s'està complint, el transvasament d'alumnes de l'educació especial a l'ordinària havia de ser progressiu, començant a P3, però no s'està fent i la responsabilitat és del Departament d'Educació" . Per Noemí Santiveri urgeix un informe de la tipologia d'aquests 7.000 alumnes; que Salut i Educació es posin d'acord per la infermera escolar; acabar amb l'abandonament de la secundària d'aquests alumnes; i que el Departament d'Educació, la comunitat educativa, entitats, institucions i famílies treballin plegades per una societat radicalment inclusiva.

Per què no avança l'escola inclusiva? "És un dret, les famílies no hauríem de lluitar tant"

Experts i famílies constaten que el decret d'escola inclusiva del 2017 per buidar les escoles d'educació especial no s'està aplicant com preveien