Marina Garcés: "L'escola és un espai de dignificació de la vida, però també pot ser de dominació"

Les males companyies acostumen a portar-nos pel bon camí, assegura provocadora la filòsofa Marina Garcés al llibre "Males companyies", perquè, sense atrevir-nos a anar amb estranys, només podrem seguir sent els mateixos. "A les facultats de filosofia s'hi fan amics estranys, s'hi llegeixen autors estranys i s'hi inicien vides estranyes. Aprendre a pensar és aprendre a trobar l'estranyesa de les paraules, de les nostres maneres de dir i d'estar al món." L'autora ens convida a no defugir ni refusar les persones o idees que ens semblen estranyes, sortir dels que són i pensen com nosaltres, de l'autoconfirmació que alimenten les xarxes i de la por a l'estranyesa. Per la filòsofa: "Les males companyies no s'escullen, són fruit de les trobades que no hem pogut evitar. La llibertat no és un atribut o una propietat: és una forma d'impertinència per a la qual nomes ens poden convocar les males companyies." Les males companyies acostumen a portar-nos pel bon camí assegura Marina Garcés (Elisabet Pedrosa ) La filosofia és atrevir-se a pensar allò que no sabem com pensar, argumenta la filòsofa. "És una mostra dels límits del que ja sabíem, donàvem per fet, normal o obvi, i obre un espai lliure; és una invitació a pensar i a perdre la por a pensar." Què fem junts amb el que sabem i ens passa, que és política per l'autora, exposant-nos a l'estranyesa dels altres per trobar raons comunes, que no vol dir pensar el mateix. "En el dissentiment i la dificultat d'estar junts hi trobarem la manera de pensar-nos d'una manera més interessant." Què és la llibertat impertinent? "Ser lliures és tenir consciència de tot el que ens determina", puntualitza Marina Garcés, "del que ho fa i del que podria no fer-ho, dels vincles que ens sostenen i dels lligams que ens encadenen, de les causes que coneixem i de les que no arribarem a comprendre mai." "Ser lliures és adonar-nos i acceptar que no ho som, però no per caure en la resignació, sinó tot el contrari, per veure què podem ser a partir d'aquí i com compartir-ho." Marina Garcés alerta dels perills de posar les cures al centre des d'una visió pal·liativa, com una acceptació d'un dany irreversible. "La normalitat és feridora, però no podem ser només infermeres d'aquest món destructiu que ens emmalalteix. Tenir cura activa és lluitar per evitar les ferides i per canviar la societat que les produeix." "La ciutat és una màquina devoradora de vides, amb desnonaments, violència, pobresa i èxodes, i l'esperança està a lluitar en polítiques socials, personals, afectives, estètiques i culturals", defensa la filòsofa, que defuig el victimisme i la impotència. "El compromís entès com un exercici de la impertinència, com un atrevir-se a dir i a buscar la veritat i a defensar la llibertat és una idea central de Marina Garcés", destaca el filòsof Santiago Lopez Petit, "una referència constant al llibre 'Males companyies'". La filòsofa lamenta com es maltracta l'escola per part d'algunes administracions i mitjans (ACN) El llegat de Carles Capdevila en Marina Garcés Carles Capdevila es va entestar a corregir "La filosofia inacabada" de Marina Garcés i li va tornar amb els marges plens de "M" ("Aquí hi falta Marina"), perquè no amagués el que pensava. "Em va fer perdre la por a una part de mi mateixa, tot i que mai s'aprèn prou a dir el que penses pel pes de l'educació, per cautela o por al dany que pot fer la paraula." També van tramar una escola imaginària amb Carles Capdevila, que ha descrit al llibre "Escola d'aprenents", la il·lusió per l'educació com un terreny concret. "Cada dia cal obrir la porta d'una escola als nens o nenes o joves, però també a la gent adulta, perquè l'educació travessa tots els camps de la vida; ens trobem cada dia, o no ens trobem, entorn del que podem aprendre els uns dels altres." De l'amistat amb Carles Capdevila, curta per la malaltia, també en va aprendre a relacionar-se amb un diari i amb la paraula pública. "A posar un somriure diferent, la possibilitat d'estar enfadats, ser crítics i durs amb el món i alhora posar-hi una tendresa moltes vegades penalitzada per tova; ser tendres i rabiosos alhora." Per què l'escola és un invent preciós i perillós? "El plor dels més petits el primer dia d'escola consagra una separació necessària per trencar el vincle i aprendre a conviure amb desconeguts", destaca Marina Garcés, "i per adquirir eines, coneixements i aprenentatges que permetin sortir al món amb capacitats i recursos suficients." "L'escola és una invenció i una reivindicació, obre la porta a alguna cosa diferent del que ens havia estat predeterminat, és una emancipació possible." La filòsofa lamenta com es maltracta l'escola per part d'algunes administracions i mitjans com si fos un espai residual o un abocador de vides inútils: "Es maltracta una de les coses més precioses i perilloses que hem inventat, l'hem de cuidar per mantenir-la com un espai de trobada i d'exigència on es disputen els futurs possibles i impossibles." "L'escola custodia la llum del coneixement universal alhora que gestiona l'obscuritat dels secrets socials, reflex de la societat", relata la filòsofa, "i que afloren amb 'el novato' i la seva família, de nou l'estrany." "L'escola pot ser perillosa, pot ser la base d'un exercici de poder, de disciplinar mentalitats, de destrucció i anul·lació de l'altre. L'escola obre portes a la inclusió i a l'exclusió." L'escola custodia la llum del coneixement i gestiona l'obscuritat dels secrets socials, reflex de la societat afirma la filòsofa Què va fer invencible l'àvia Ció? La Ció va morir amb cent anys durant la pandèmia, i Marina Garcés ha escrit el comiat impossible a partir de les seves cartes i escrits al llibre "Males companyies". Hi reivindica una dona valenta, exigent, activista, compromesa, que va marxar a França de joveneta, va tornar el 1940 amb l'últim tren de París, casada, embarassada i sola per parir a casa, mare de 7 fills i que va quedar vídua abans dels 50 anys. D'ella, Marina Garcés en destaca el pas per l'Institut Escola del Parc de la Ciutadella durant la República, on es van sentir nodrits i apreciats. "Tenir aquesta escola al cor va ser l'antídot de l'àvia Ció contra 40 anys de franquisme i li va permetre no rendir-se al món. Som els mons que ens han fet possible mirar d'una manera determinada." "Una experiència de dignitat a la base de la vida, ni que sigui un tast, és un gran antídot per no deixar-nos enverinar la sang", argumenta la filòsofa. "Les escoles no salven el món, són part del món per al millor i per al pitjor, i són espais de dignificació de la vida, però també poden ser d'embrutiment i de dominació, i, per tant, són un camp de batalla ara també utilitzat per l'extrema dreta." I, com a protecció, la filòsofa ens proposa mirar amb "els ulls de la comprensió" de l'àvia Ció: que ve a dir que estimar i ser estimats és poder veure i comprendre'ns en l'altre. Comprendre no és justificar ni compadir, és aquesta mena d'afecte que se sap a part d'allò que mira sense necessitat d'identificar-ho ni identificar-s'hi; un acte de coneixement i estima.

Marina Garcés: "L'escola és un espai de dignificació de la vida, però també pot ser de dominació"

"Males companyies" és una invitació a no defugir l'estranyesa ni la incomoditat i a viure'ns des de la llibertat impertinent i el compromís