Les famílies, heroïnes en pandèmia

Les famílies van sostenir la infància durant quatre mesos a casa i fan possible cada dia l'impossible: conciliar fills i feina en temps de Covid sense pràcticament queixar-se. Un fill nascut en ple confinament (les Terres de l'Ebre) Explica la Nerea que quan s'adonen que el seu fill Martí va néixer en ple confinament es fa un silenci, i és que el pare només va poder estar dues hores amb ella després del part, es va passar tres dies sola en una habitació sense ningú amb qui compartir l'alegria. Ni l'Aran, de 3 anys, va poder conèixer el germà els primers dies, i els avis fins a tres mesos després. "Malgrat la por, la incertesa i els dubtes, quan vam veure el Martí tot va desaparèixer, i tindrem una gran història per explicar-li quan sigui gran." Una filla de 3 anys acabada d'operar (Sant Ferriol) La Nuri i la Lídia es van trobar soles a casa amb la seva filla Lara, amb cames i malucs reconstruïts, i es van sentir desemparades. Al mig de la pandèmia els van donar la filla operada i enguixada des de sota el pit fins als peus. L'hi van treure a l'abril, sense físio per a la recuperació, i només el tacte d'una manta ja la feia cridar: "No sabíem com ajudar la nostra filla, va ser un infern i vam plorar molt." La Lara va néixer amb una alteració genètica única al món que provoca rigidesa a les articulacions, i no podia fer res sola. Van tenir sort del metge i una físio que els van donar els mòbils particulars, i que van fer pinya amb la Lídia, i mai van tirar la tovallola. Ella ho havia après amb el càncer en què va perdre el pulmó. Després de 6 operacions i portar guixos durant dos anys, ara la Lara s'ha pogut aguantar dreta tota sola. La família demana que la societat tingui una mirada més empàtica i que millorin les ajudes, que són una misèria. Infringir les normes per alimentar un fill (la Seu d'Urgell) Amb l'afegit de la dificultat que comporta ser família monoparental, la Mireia treballava mentre l'Artau, de 4 anys, dormia ben d'hora al matí o de matinada, i durant el dia feia videoconferències atenent famílies en risc com a educadora social. "Per anar a comprar una vegada a la setmana m'ajudaven els tiets o bé portava el nen al pàrquing dels meus pares a córrer amb la bici mentre els padrins el vigilaven amb distància i mascareta. Va ser molt estressant i complicat." La Mireia, per afavorir la conciliació amb l'Artau, ara és administrativa de dues escoles, i demana una igualtat real entre famílies monoparentals i nombroses, i facilitats de conciliació perquè és un sobreesforç criar una família en què només entra un sou. Haver d'enviar la família al Pakistan (Barcelona) L'Usman té un negoci amb els seus germans, que es van infectar de coronavirus i els van ingressar a l'UCI, i el metge els va recomanar no sortir de casa, i s'hi van quedar dos mesos. La filla de 7 anys no entenia per què no podia veure els amics ni sortir al carrer; i els amics taxistes de l'Usman els portaven el menjar a la porta de casa. Finalment com que la situació al Pakistan és més estable, hi ha enviat la dona i la filla i hi truca cada dia. Contagiar la Covid a tota la família (el Montseny) La Gemma treballa com a infermera a l'Hospital de Sant Celoni i va conèixer la soledat dels malalts i la impotència, els faltaven mans quan gent relativament jove empitjorava molt de pressa, i en pocs dies i hores morien per Covid. Va aprendre a demanar ajuda, i es va saltar el protocol fent alguna abraçada. Arribava tard i tocada emocionalment a casa, amb molta pena, i es trobava amb els fills: el Pol de 13 anys, el Marçal de 9 i l'Eloi de 7, amb moltes ganes de parlar, i va decidir que compartiria el que vivia a la feina. El gran s'emocionava, el petit deia: "Mama no tinc por, et puc fer una abraçada? Perquè soc un superheroi", i el mitjà era més reservat. El 28 de novembre, la Gemma es va contagiar i va contagiar tota la família. Els nens van tenir pocs símptomes, però els pares eren al llit: "El petit i el gran donaven menjar als animals, i el gran feia el menjar. La família n'ha sortit enfortida." Com a infermeres diu que no estan esgotades ni derrotades, tot i que sí cansades de portar els EPI; continuen treballant i buscant espais per poder riure i parlar, no creu que hàgim d'anar a un nou confinament total, i té esperança que s'acabi tot, però encara no veu la llum. De risc, divorciada i sense dur el fill adolescent a l'escola (Sant Just) La Mercè forma part d'un col·lectiu de 75 famílies amb alumnat o convivents en situació de risc, sense fins ara cap ajuda per part dels centres educatius. "Fem com poden els continguts de curs, lluitant contra l'absentisme que ens volen vendre, que no existeix en una pandèmia." El 19 de gener, Educació va fer una nova normativa per la qual els han d'ajudar, i ara han d'entregar una declaració jurada i un document de salut, però ella té la impressió que estan en mans de l'inspector o el centre que els toqui, i que la seva opció és tota una cursa d'obstacles. De risc i amb tres fills petits (Sabadell) El Jordi és hipertens, té només un ronyó i treballa en una entitat financera que té un protocol de conciliació, que li ha permès quedar-se a casa cadascuna de les tres vegades que li han confinat un fill. També van confinar la dona, que és mestra, al desembre, quan l'escola va viure una situació tan dramàtica que ja no quedaven mestres per fer classe. Durant el confinament, els dilluns al matí, els seus fills: de 8 el Joan, 6 el Roc i 4 el Guerau, cap dels quals autònom, començaven les classes amb un d'ells al costat, i feien una mitjana de 20 classes a la setmana; i a la tarda era el moment més esperat: el partit de la "champions" al terrat de casa que acabava amb els aplaudiments als sanitaris. "Vam sentir molta ansietat, la meva dona va estar a punt de la depressió, i ara cada vegada que els confinen torna a sentir que li ve tot al damunt." La part més positiva d'aquesta pandèmia que ens ha tocat viure és, per a la majoria, la gran capacitat d'adaptació dels fills, que són un exemple per a nosaltres, i el valor d'estar amb amics o família.

Les famílies, heroïnes en pandèmia

La majoria estan o han estat desbordades, sense reconeixement ni ajudes i coincideixen que la societat i els polítics no els han escoltat prou