El preu de ser nena a l'Afganistan

L'Afganistan pateix una situació de fam i pobresa crítica per a milers d'infants, sobretot per a les nenes per la doble vulnerabilitat de nenes i menors, sense cap llibertat ni dret a l'educació, indefenses a la violència dins i fora de casa; i passa ara amb els talibans, i ja era així amb les forces multinacionals. Guerres que roben la infància i la identitat A la Nadia Ghulam, als 8 anys se li va acabar de cop la infantesa amb una bomba que li va cremar el cos i la va llançar a l'infern de la guerra. Pel règim talibà, com a nena no existia, no podia estudiar, treballar ni sortir de casa, era com un objecte d'intercanvi, però que malmesa per la bomba ni la podien casar. Amb el seu germà mort i el pare tocat per la tristesa, i amb el suport de la mare, la Nadia va decidir vestir-se d'home, posar-se el turbant, i portar un tros de pa a casa amb feines duríssimes, patint garrotades, fam i humiliacions; i es va convertir en el cap de la família. "A partir de llavors la Nadia va morir, totes les il·lusions, i va néixer una altra persona amb el somni de recuperar l'alegria i el somriure que la mare havia perdut amb la bomba". Sense llibertat ni educació no val la pena viure La Nadia va seguir endavant malgrat la por constant que descobrissin que era una nena, podien lapidar-la o disparar-li un tret al cap, tot i que el que més por li feia no era la mort sinó perdre la llibertat. Va créixer dissimulant la seva condició femenina, amb una faixa als pits i diverses capes de roba, i convivint amb homes i joves. "Vaig viure 10 anys com un home i us asseguro que la vida d'un home en un país en guerra no és fàcil. La guerra no perdona ni homes, ni dones, ni infants, ni plantes, ni natura, tot ho destrueix". Amb la caiguda dels talibans, els homes es van treure el turbant, la barba i el vestit tradicional, però per a la Nadia no era tan fàcil: "No els podia dir 'us he mentit, era una noia vestida d'home i ara torno a ser una noia', i vaig seguir sent l'home de casa". Tot i que amb una doble vida més arriscada encara: era noi al carrer i noia a l'escola quan les van obrir, perquè sentia que moriria si no podia estudiar. Explicar per donar veu i transformar la societat La Nadia Ghulam explica la seva vida al llibre "El secret del meu turbant" amb l'Agnès Rotger (Premi Prudenci Bertrana) i també ho fa a escoles i instituts. "No perquè se sentin privilegiats i malament, sinó com una lliçó perquè s'acabi amb la crueltat de la violència cap als infants i les dones". Per la Nadia els infants europeus treballaran pel futur del món i han de ser conscients que les accions bones i dolentes canvien la vida de les persones, com fabricar armes. La Nadia fa anys que viu a Catalunya, on la van operar i acollir i ha recuperat la seva identitat i llibertat; i amb el seu testimoni dona veu a totes les afganeses que ara mateix no tenen llibertat. Talibans a l'escola La tornada dels talibans també ha tingut repercussions a l'escola: una fèrria separació de gèneres a tots els nivells (alumnes, docents i administratius). A partir de 12 anys només hi ha nens a les aules, no nenes, una decisió del Ministeri d'Educació talibà comunicada per WhatsApp, que deixa les adolescents excloses i a casa una vegada més, tal com explica Sergi Roca, cap d'Internacional de Catalunya Ràdio que fa uns dies va ser al país. &#128266; Els talibans dicten llei a les escoles: nenes i nens en classes separades. Sergi Roca, l'enviat especial de Catalunya Ràdio a l'Afganistan, entra en un centre de Kabul https://t.co/GygJP3tV2n pic.twitter.com/XfvBoInoWY Catalunya Ràdio (@CatalunyaRadio) September 17, 2021 Per a infants la Nadia Ghulam ha escrit "El país dels ocells sense ales" (il·lustracions de Mona Brunet), una metàfora dels refugiats que lluiten perquè creixin les seves ales, i "Contes que em van curar" amb les rondalles i cançons que li explicava la mare a l'hospital. Manen talibans joves que no saben llegir ni escriure A la periodista Mònica Bernabé, autora d'"Afganistan, crónica de una ficción", la va commoure el testimoni de la Nadia Ghulam. La Mònica ha treballat 8 anys a l'Aganistan, i quan ara hi ha tornat s'ha trobat un país fet un desastre, amb una crisi profunda, on res no funciona. "La majoria dels talibans, molt joves, no saben ni llegir ni escriure, amb uns dirigents així, cap a on pot anar el país?" La Mònica va viatjar per primera vegada a l'Afganistan l'any 2000 i es va trobar un país ocupat pels talibans i arrasat per la guerra en què l'educació i el treball de les dones estava prohibit, i hi havia escoles clandestines en cases particulars en què s'ensenyava d'amagat a llegir i escriure a dones i nenes. Els senyors de la guerra, criminals amb el suport internacional Amb l'11S, els Estats Units van pactar amb els mujahidins derrocar els talibans que acollien Bin Laden, l'autor dels atemptats, i es va formar un govern per a la reconstrucció del país amb Hamid Karzai al capdavant, dues ministres dones i un desplegament internacional, però sota la batuta de l'Aliança del Nord, els senyors de la guerra, autèntics criminals segons la Mònica: "La bomba a casa de la Nadia la va llançar un senyor de la guerra que va arribar a ser vicepresident afganès, amb suport dels Estats Units i la resta de comunitat internacional". La Mònica lamenta el cinisme i la hipocresia de la comunitat internacional, i també el director de Save The Children Catalunya, Antoni Pérez: "Hi ha criminals de guerra a l'Afganistan, però també a Occident: venen armes sabent que les faran sevir per a la guerra". Amb talibans o sense, dones i nenes sense drets Hi ha hagut petits avenços en els últims anys, com que la Constitució del 2004 va reconèixer els drets de les dones, però a la pràctica no ha estat així, explica la Mònica: "Una dona quan està embarassada i ha de parir, si li han de fer una cesària ha de tenir un permís escrit del marit, i si no el dona, la criatura mor dins de la mare". Per la Mònica aquest és un exemple de la situació de la dona a l'Afganistan amb talibans o sense, mai s'han garantit uns mínims drets per a dones ni nenes. Per ella els grans errors han estat: catapultar al poder els senyors de la guerra; invertir molts diners sense saber on anaven, i que la majoria d'estrangers, tancats a les seves oficines, ni tenien relació ni coneixien la realitat de la població afganesa. Sobre l'ús del burca diu Bernabé: "Les dones es mouen pel carrer amb un grapat d'homes amb kalàixnikovs, el burca dona anonimat i les fa passar desapercebudes; ens hem de posar a la pell de les afganeses i no jutjar-les sense conèixer". 1 de cada 5 infants del món en zona de guerra La situació a l'Afganistan és dramàtica, és el 7è país més empobrit del món, gairebé la meitat de la població viu del famós dòlar diari, més del 43% del pressupost interior del país depèn de l'ajut humanitari segons Antoni Pérez, director de Save The Children Catalunya, que porta 45 anys treballant a l'Afganistan: "El que més preocupa és la fam: un milió d'infants en risc de fam i mal nodriment per la sequera i la collita escassa, i falten medicaments". La prioritat per a l'entitat és assegurar l'escola per a les nenes; combatre la fam, amb programes d'ajuda a les famílies; la salut maternoinfantil; la situació del mig milió de refugiats, i vetllar per la protecció dels drets de la infància dins la campanya "No a la guerra contra la infància" .

El preu de ser nena a l'Afganistan

L'afganesa Nadia Ghulam i la periodista Monica Bernabé relaten la falta de drets de nenes i dones en un país devastat per la guerra i la incompetència internacional