L'extradició de Julian Assange contraposaria secrets d'estat i llibertat d'expressió

El judici al ciberactivista, que arrenca dilluns a la capital del Regne Unit, segurament durarà uns 5 dies. Després hi haurà sentència. Els Estats Units demanen que extradeixin Julian Assange perquè l'acusen de 18 càrrecs diferents i li volen aplicar la llei d'espionatge. Li podrien arribar a caure 170 anys de presó als Estats Units. Però, a més, ja fa un any que és a la presó, a Belmarsh. I abans havia estat 8 anys tancat a l'ambaixada a Londres de l'Equador. 8 anys confinat per evitar la detenció i el que ara podria passar-li és que l'enviïn als Estats Units. El pare d'Assange ha dit aquesta setmana que el seu fill està millor, però denuncia que l'han tingut confinat en solitari i que la seva vida havia estat en perill. Hem de pensar que Assange s'ha convertit en un símbol. Per als que estem a favor de la llibertat de premsa i per la informació és un heroi. De fet, amb Wikileaks el que va fer és denunciar la corrupció i els crims de guerra Però, per l'administració nord-americana, és un irresponsable, que amb la informació que es va filtrar -la filtració de secrets més gran de la història- ha posat en perill personal militar i d'espionatge dels Estats Units. Per no parlar de la reputació dels successius governs de Washington. És un cas semblant al d'Edward Snowden o al de Chelsey Manning. Més enllà de les peripècies personals de cadascun d'ells, tots tres són els noms que avui exemplifiquen com fer emergir la veritat davant de l'opinió pública. Assange ho deia així en una entrevista: "Estem desafiant una autoritat il·legítima. La qüestió de fons és si l'autoritat és legítima o no". Qui és el dolent aquí? El que amaga informació per justificar una guerra en què moren milers de persones? O qui destapa aquesta gran mentida? Això, en una dictadura, no tindria discussió perquè la llibertat d'expressió no existeix. Però, en una democràcia, és més difícil de gestionar. El primer dissident, o subversiu, de la història democràtica és Sòcrates, a l'antiga Grècia. Avui no anirem tan lluny, però, ens quedem amb la democràcia contemporània per excel·lència, els Estats Units. Recordarem el Watergate i els papers del Pentàgon. Situem-nos a la Guerra del Vietnam, el 1969. I quedem-nos amb un nom: Daniel Ellsberg. Un ex-marine dels Estats Units, que va servir a la guerra del Vietnam, que va treballar al Pentàgon, la seu del Departament de Defensa, en aquella època sota el secretari Robert McNamara. Va col·laborar en un estudi Top Secret dels documents classificats sobre la gestió de la guerra del Vietnam per part dels Estats Units. Recordem que la Guerra del Vietnam havia començat el 1955. I encara que el govern nord-americà ho amagava, els comunistes del nord estaven guanyant la guerra. De fet, el conflicte va acabar amb una derrota de Washington amb gairebé 60.000 soldats americans morts. Va ser un gran desastre dels Estats Units. En temps de la Guerra Freda, en què era important determinar l'estat d'ànim de l'opinió pública, el govern dels demòcrates John Fitzgerald Kennedy i Lindon Johnson va mentir repetidament als nord-americans mentre continuava enviant soldats al front. Això, Daniel Ellsberg i un equip ho van recopilar al Departament de Defensa durant dos anys i el 1969, encara amb la guerra oberta, va decidir fer diversos jocs de fotocòpies dels documents classificats. Mogut per un creixent moviment pacifista a tot el país, Daniel Ellsberg va decidir fer arribar tots aquells documents -fins a 7.000 pàgines- a dos diaris: el New York Times i el Washington Post. El Tribunal suprem va intentar parar-ho, però tant Ellsberg com el director del Washington Post, Ben Bradlee, i la seva editora, Catherine Graham, van decidir publicar-ho. La pel·lícula "Els arxius del Pentàgon", amb Meryl Streep, ho explica molt bé. Gràcies a aquesta filtració, el món va saber que els presidents nord-americans havien enganyat la societat i el mateix Congrés. Daniel Ellsberg va ser el Julian Assange de l'època. I aquell cas portaria més cua, ja que, pocs anys després, el president Richard Nixon toparia amb una altra acusació de la premsa que destaparia el cas de corrupció més famós de la història nord-americana, el Watergate. RICHARD NIXON és l'únic president que ha dimitit per un cas de corrupció. I una altra vegada va ser per una filtració periodística. El Watergate va ser el nom que es va posar a les pràctiques corruptes del president Nixon per castigar els seus opositors i espiar-los. Tot va començar amb la detenció d'uns lladres en unes oficines del Partit Demòcrata. Era a l'edifici conegut com a Watergate, a Washington. Aquests lladres van resultar ser espies pagats pel comitè de reelecció de Nixon. Però el president va fer tot el possible per encobrir-los. Els periodistes Bob Woodward i Carl Bernstein van publicar el que una font anònima de l'FBI els va explicar, que és l'abús de poder de Nixon. La font de l'FBI va rebre el nom de "gola profunda". I ni Woodward ni Bernstein no van delatar-lo mai. No va ser fins 30 anys després que l'informant es va identificar públicament. Era William Mark Felt, subdirector de l'FBI. També d'aquesta aventura periodística se'n va fer una pel·lícula cèlebre: "Tots els homes del president", amb Robert Redford i Dustin Hoffman. Quina època! Van ser moments brillants per al periodisme. A vegades és molt difícil dir la veritat si aquesta veritat qüestiona el poder. Hi ha un altre cas menys èpic, però que segur que alguns oients recordaran. Jo el vaig viure com a corresponsal a Londres, durant la Guerra a l'Iraq. És el cas de David Kelly mira l'any 2003, el govern de George Bush va decidir fer la guerra contra Saddam Hussein, de l'Iraq, sense cap raó de pes. La propaganda nord-americana a vincular Saddam Hussein amb l'atac terrorista contra les Torres Bessones de Nova York el 2001. Tothom sabia que no era veritat, així que van desviar l'atenció dient que Saddam Hussein tenia armes de destrucció massiva. Van dir que Saddam Hussein tenia capacitat d'activar una arma que podia atacar Europa en tan sols 45 minuts. Són arguments que van repetir Tony Blair al Regne Unit, o José María Aznar a Espanya Doncs un inspector d'armes internacional, que treballava per al Ministeri de Defensa, va explicar a un periodista de la BBC que els informes dels serveis secrets sobre Saddam Hussein s'havien maquillat per fer més gran del que era l'amenaça de l'Iraq. El periodista de la BBC que en va informar va mantenir el secret de la seva font, però al final es va saber que aquell inspector d'armes era David Kelly. Donada la pressió mediàtica i del govern britànic, David Kelly va acabar suïcidant-se va ser una història dramàtica. I el temps va donar la raó a David Kelly: quan van atacar el règim de Saddam Hussein no van trobar mai les armes de destrucció massiva. Però David Kelly ja s'havia suïcidat. &#8203;I el director general de la BBC va dimitir. Va ser una crisi política molt greu. I van morir centenars de milers de soldats i civils en aquella guerra d'Iraq, feta sobre premisses falses. Al web hi pots trobar tots els articles d'en Toni Cruanyes.

L'extradició de Julian Assange contraposaria secrets d'estat i llibertat d'expressió

Comença a Londres el judici per l'extradició del fundador de Wikileaks