El coronavirus acumula unes xifres que probablement encara no som capaços de copsar: 12.592 persones han mort per causes directament atribuïbles a la malaltia. Una dada que potser mai sabrem com de lluny o de prop està de la realitat, perquè continua sent difícil saber quantes de les morts que es van produir des del mes de març haurien donat positiu de covid19 si se'ls hagués fet la prova.   Per tant, ens hem d'agafar a les certeses que tenim: aquestes 'almenys' 12.500es morts, de les quals, almenys 4mil 99, en residències de gent gran. Ha estat una de les preocupacions principals dels últims mesos: com el virus s'ha acarnissat amb els geriàtrics, abandonats -segons els mateixos treballadors i familiars dels centres han relatat una vegada i una altra- en plena pandèmia.    Ara que la situació es dona per controlada a la immensa majoria de residències, és moment d'abordar a fons l'anàlisi de què ha fallat. Sense mirar cap a una altra banda. Escoltar els directors, els treballadors, els familiars i els residents dels centres. Saber com s'han sentit, què han trobat a faltar i què necessiten. El que han explicat fins ara dibuixa una situació deplorable.    Cal arribar fins al final per evitar que mai torni a passar una cosa així. El pla de contingència que el govern ha presentat avui és un primer pas, important. El debat monogràfic que es farà demà al Parlament n'és un altre. Però especialment aquest, el del Parlament, no es pot quedar en el terreny del debat partidista. La cambra ha de garantir i demostrar que el compromís amb la nostra gent gran és autèntic. Ha de vetllar perquè s'arribi fins al final i es blindi el sector amb recursos i personal, amb protocols de resposta ràpida en cas de crisi com aquesta que acabem de passar, i amb el reconeixement com els centres de primera necessitat social i sanitària que són.     Les famílies de les més de 4mil persones que vivien en residències i han mort per coronavirus es mereixen una resposta que estigui a l'altura. De país. Social i política.    Les residències de gent gran no es poden tornar a quedar a l'ombra dels plans d'emergència, no poden ser punts foscos d'on només surten dubtes, queixes i, en el pitjor dels casos, històries de terror.