La crítica dels Oscars 2021 amb Àlex Gorina
Peter Spears, Frances McDormand, Chloe Zhao, Mollye Asher i Dan Janvey, guanyadors dels Oscars per "Nomadland"
ANÀLISI

Una golejada del cinema: "Oscars 0 - Cine 1.000"

"Nomadland", triomfadora en una nit de premis molt repartits, que han reconegut la feina de Frances McDormand i Anthony Hopkins

Enllaç a altres textos de l'autor Àlex Gorina.

Director i presentador de "La finestra indiscreta"

@FinestraCR
Actualitzat
TEMA:
Premis Oscars

Uns Oscars de recurs, afamats, porucs, que no volien avorrir però tampoc no han volgut ser enlluernadors. Que volien rescatar al cinema, i no saben transitar bé per la corda fluixa penjada entre pantalles i plataformes. Uns Oscars reivindicatius, però votats per gent que té massa a perdre. Uns Oscars encara del segle XX.

Uns Oscars que ja no s'agraden, però que no han creat les condicions necessàries perquè la saba jove prengui el poder. Uns Oscars contradictoris, automàtics, falsos, remots, pusil·lànimes, sí. Afortunadament, però, els Oscars només són els Oscars, i el cinema, que ens importa molt més que els premis, juga una altra lliga.

I en una lliga plastificada sempre hi apareixen els Messi que fan una virgueria. Jo vull les virgueries dels Messis del cinema!!!

Anthony Hopkins dignifica els Oscars

Avui faré un Christopher Nolan i començaré pel final, de cap per avall, al moment en què Anthony Hopkins guanya l'Oscar al millor actor per "El pare".

Imatge d'Anthony Hopkins, Oscar al millor actor, que no ha intervingut en la cerimònia (Reuters/Caitlin Ochs)

Una cerimònia estrictament dissenyada per culminar una nit de victòria del "Black cinema matters". Amb el premi pòstum a Chadwick Boseman (un efecte melodramàtic excesivament guionat) culmina amb un salt mortal invertit/imprevist i fa honor al criteri important: entre les interpretacions masculines finalistes, de llarg Hopkins ha fet la més difícil, exemplar i memorable.

Ha estat un final glacial per a molts somnis, però ni Chadwick Boseman mereixia aquest honor ni oblidarem aquella escena final de Hopkins a "El pare", caixa de ressonància per a un món exposat ara i encara al patiment, la pèrdua i la fragilitat de la vida.

L'actor Chadwick Boseman, mort als 46 anys, finalment no ha guanyat l'Òscar a millor actor
L'actor Chadwick Boseman, mort als 46 anys, finalment no ha guanyat l'Òscar pòstum a millor actor (Reuters/Caitlin Ochs)

Frances McDormand i un tercer Oscar merescut

Si Anthony Hopkins ha dignificat els Oscars, Frances McDormand els ha esculpit al Mont Rushmore de la història del cinema, perquè sabem que no només és una actriu excepcional sense ximpleries.

És una dona que dona la cara, que s'enfronta als estereotips i els venç, i protagonitza una meravellosa actitud vital que la va dur a superar totes les reticències i obstacles per tal que un any Isaki Lacuesta guanyés, justament, la Conxa d'Or de Sant Sebastià per "Els passos dobles".

La crítica dels Oscars 2021 amb Àlex Gorina
Frances McDormand i Chloé Zhao, guanyadores d'un Oscar per 'Nomadland' (EFE/Chris Pizzello)

Tal com ho va fer fa molt Rossellini al jurat de Canes, en obligar que la Palma d'Or fos per a "Padre, padrone". De fet és lògic, perquè Frances McDormand està feta de la mateixa argila que el cinema neorealista, i "Nomadland" representa la mateixa humanitat que un dia van enaltir films com "Umberto D" o "Paisà".

Per tant, aquest guió invertit ha recorregut un camí recte i decidit quan "El pare" ha guanyat el millor guió adaptat, que ho és i amb diferència, o quan "una jove prometedora" ha guanyat el millor guió original, perquè també ho era si llegim original com a originalitat.

Irregular, segur, però portes obertes a l'extint cinema de la imprudència, descarament i agressivitat necessaris des que John Waters, Pedro Almodóvar, Fassbinder i Frank'N Furter van perdre la batalla contra la "formalitat". Res pitjor que un guió covard i res pitjor que un guió que salvaguarda els valors de l'escriptura calculadora.

Coses divertides en una nit que no ho ha estat gens

En mencionaré dues o tres: la victòria del cefalòpode de "Lo que el pulpo me enseñó", pobret, mort en directe i filmat mentre és assassinat (una snuff-movie no recomanable per a totes les sensibilitats) i oblidant aquell rètol final: "Cap animal ha patit danys en el rodatge d'aquesta pel·lícula." Una frase que sempre m'altera, perquè demostra més preocupació pels danys als animals, que aprofito per denunciar, i no pels danys físics, mentals i morals que hagin patit els humans que han fet la pel·lícula, sovint en format abusos sexuals demostrables. Que en prenguin, doncs, bona nota.

Més coses divertides: que l'Oscar al millor so el guanyi "Sound of Metal", sobre un músic que ja no pot sentir el so de la seva bateria, i com fer-ho "sentir" a l'espectador. Genial! I un any que els dos Oscars de so s'han reduit a un, ja que el so "per se", el pres en directe al rodatge, ja no és un punt de referència, i el que sentim d'una pel·lícula és feina de laboratori de ciencia-sonificació!

Els guanyadors de l'Oscar al millor so per 'The sound of metal' (Reuters/Chris Pizzello)

Per tant, recomano a les Acadèmies que facin desaparèixer les fronteres entre pel·lícules d'imatge real i pel·lícules d'imatges animades: totes les pel·lícules d'imatges reals, totes, tenen avui dia una postproducció de laboratori que converteix el 80% del que veiem en un producte "pintat", en una fusió, un puzle de peces prefabricades per ordinador. Tot el cinema, ara, és un dibuix animat.

La tercera cosa divertida és l'ambigua apologia de l'alcohol com a musa d'inspiració i transformació que relata "Otra ronda", millor film internacional. Alguns s'han horroritzat perquè, diuen, aquest film ens fa retrocedir dècades en la lluita contra les adiccions. Doncs bé, sí, potser sí, tot i que no oblidaré mai el dia que es va saber que un dels grans perseguidors de l'homosexualitat, el cruelíssim i totpoderós J. Edgar Hoover, era una malvasia i flor del panical.

Amigues i amics, si tothom que al llarg de la història ha begut un 0,05% d'alcohol o ha pres un 0,05% d'altres estimulants no ho hagués fet, ens carregaríem, esborraríem literalment del mapa el 99,05% de la història de l'art, del pensament, dels descobriments i és clar, del cinema! 

M'imagino un món d'una sobrietat espartana, i estic convençut que ens hauríem de suïcidar tots plegats per l'avorriment monumental de l'existència humana. Renunciaríem a haver nascut, segur.

No us perdeu "Quo Vadis, Aida?"

Si tot el que Steven Soderbergh i la gran fàbrica d'entreteniment que són Hollywood i les productores plataforma són capaces d'oferir a través de l'Acadèmia és aquesta "bronca" de gala: teatre dolent, cinema pèssim i televisió de merda, només em queda un recurs per fer callar els que es passen la vida abominant del cinema perquè, com les guineus, mai no han volgut, en realitat, fer l'esforç d'agafar els seus dolcíssims grans de raïm.

Més enllà de la fira de les vanitats i la vostra mandra, les pel·lícules encara són un "sursum corda", i aquí en teniu moltes: "Nomadland", "El pare", "Borat", "Soul", "Collective", "Colette", "Wolfwalkers", "The Letter Room", "El agente topo", i "Quo Vadis, Aida?" Aquesta, molt especialment. S'estrena la semana que ve i és la pel·lícula que ens convé veure, és la pel·lícula dels Oscars 2021 que us recomano de tot cor, és la pel·lícula que ens ha de reconciliar amb la humanitat creadora i conscient, contra tots aquells que ens volen exterminar.

ARXIVAT A:
Cinema Premis Oscars

ÀUDIOS RELACIONATS

Anar al contingut