Sobreviure sense teatre per la Covid-19

El Teatre Nacional de Catalunya anuncia la programació per a la tardor, amb els espais de distància obligatòria. Veiem al telenotícies que a Corbins, al Segrià, s'ha fet la primera obra de teatre en confinament: un espectacle de titelles, en un camp enorme, amb molt d'espai entre espectadors... Nens i pares entusiasmats per veure de bastant lluny un espectacle de titelles i amb grans aplaudiments. Festuc Teatre a Corbins Què fa tan important el teatre, que tinguem ganes d'anar físicament a un lloc per veure uns actors, en directe, sovint a distància, quan és molt més còmode veure pel·lícules des de la pantalla de televisió de casa? "Ser o no ser, aquesta és la qüestió" Shakespeare i la frase més cèlebre de les que s'han pronunciat dalt d'un escenari. Però l'origen del teatre és més lluny. Com tantes coses, el teatre tal com l'entenem nosaltres va néixer a l'antiga Grècia. I tenia un origen religiós. L'inici del teatre està vinculat als rituals de les festes dedicades al déu Dionís, a Atenes. En aquestes actuacions es representaven diferents episodis de la vida dels déus grecs. Es feia amb càntics. Després ja vindrien les primeres representacions dramàtiques. Al principi, eren un sol actor amb un cor, que se'n deia corifeu. El pas de la religió al teatre va ser en les festes de la verema i, de fet, Dionís era el déu de la disbauxa. O sigui que en principi va ser la representació per al gaudi, per marcar la festa. Però com que l'origen era religiós, també pesava molt el component tràgic. De fet, va ser al segle V abans de Crist que apareixen aquests gèneres diferenciats, amb els primers grans dramaturgs: Sòfocles i Èsquil. Llavors ja van començar a aparèixer més d'un actor (sempre homes) i ja es van necessitar espais més grans per al decorat, el cor de cantants i, cada vegada, per a un públic més nombrós. És increïble veure avui els teatres construïts aquella època. N'hi ha que tenien capacitat per a 12.000 persones. Ni l'arquitectura de l'època estava prou preparada per a l'èxit del teatre. La majoria es van construir aprofitant les inclinacions de les muntanyes. El que he visitat i m'ha impactat més és el de Taormina, a Sicília. Situat davant del mar amb una vista preciosa i l'atri per al públic seguint la pujada de la muntanya. I els grecs, què anaven a veure al teatre? Era l'esdeveniment social per excel·lència. La civilització grega relativitzava el poder religiós dels seus déus mitològics, i per tant, la raó i els sentiments van passar per sobre de la fe... Malgrat tot, el teatre exercia la funció de catarsi col·lectiva. Donava sentit a formar part d'una societat, d'una ciutat. Parlava del passat comú, dels episodis gloriosos dels avantpassats. Encapsulava el propòsit comú: sobretot les tragèdies. Les històries dels déus donaven unes pautes de comportament moral. Així, els grans moments de tensió sempre eren les denúncies de traïció, l'incest o el parricidi. Aquests eren els principals "pecats" de la societat grega clàssica. La història d'Èdip, que s'enamora de la seva pròpia mare. O també la història d'Antígona. Són clàssics que encara avui trobem en molts arguments de pel·lícules actuals. En aquella època, el moment en què es descobria el "gran secret", tot el públic quedava garratibat. Després aquest gènere va deixar pas també a altres de més lleugers, com la comèdia clàssica, però també al drama satíric. En alguns casos, amb alguna dosi de crítica política... Això no devia agradar gaire al poder polític. Per això, perquè el teatre mantingui aquesta funció política clàssica, cal que la societat sigui lliure. Per això, durant l'època romana el teatre va deixar de ser el gran gènere popular. Després del període republicà, amb grans autors com Plaute o Terenci, els emperadors van afavorir altres espectacles massius menys crítics, com el circ o les lluites de gladiadors. A l'Edat Mitjana només són els segles i segles en què el teatre europeu va estar vinculat a la religió cristiana. Amb la caiguda de l'imperi romà va desaparèixer el teatre clàssic. Fins i tot els teatres van deixar de construir-se i les obres religioses es feien a les esglésies. L'objectiu era adoctrinar la gent en les històries de la Bíblia i retaules moralistes. No va ser fins entrat el segle XIV que comença a haver-hi teatre profà a l'Europa Occidental. L'esperit del teatre és l'experiència compartida en un lloc amb més gent al voltant. És l'època de Shakespeare i Marlow a Anglaterra i dels Lope de Vega, Calderón de la Barca, Miguel de Cervantes... És el teatre renaixentista. Que deixen de centrar-se en la religió i, en canvi, són molt més populars perquè tracten temes vinculats al folklore o la vida quotidiana. O la vida dels reis, en el fons, hi havia una moral i unes ordres de comportament en aquestes obres que ara venerem com a cèlebres de la literatura. Les obres de Shakespeare volien assentar al tron la reina Elisabet d'Anglaterra. I en el cas de la llengua castellana, igual. Lope de Vega, el més famós dels dramaturgs del Segle d'Or, fins i tot quan feia una crítica al poder, sempre en salvava el rei. Com a Fuenteovejuna, la més coneguda de les seves obres. La víctima del que en diríem avui "violència masclista" pels abusos del "comendador". És una crida a la revolta contra l'abusador des del punt de vista de la víctima. "Fuenteovejuna, todos a una"... imagina't com devien entendre aquest missatge a tants pobles i ciutats de la Castella d'aquella època, plena d'autoritats locals corruptes i que abusaven. El missatge de Lope de Vega devia ser també una catarsi... i una nova fórmula moral de comportament. L'esperit del teatre és l'experiència compartida en un lloc amb més gent al voltant. Aquest any, als Estats Units, en plena època de Donald Trump, un productor de cine, Aaron Sorkind, va adaptar la novel·la clàssica "Matar a un ruiseñor", de Harper Lee, sobre els drets civils dels negres. I la van programar per fer en gira a grans estadis esportius. L'objectiu: convertir una obra de teatre en un acte d'afirmació de valors. Tenien totes les entrades venudes. Tots els americans coneixen aquesta història, l'han estudiat a l'escola. Per què la volen tornar a veure? Doncs perquè assistir-hi era també un acte de reafirmació política. Això és també el teatre encara avui. "La rambla de les floristes", de Josep Maria de Segarra, va ser un èxit la temporada passada al Teatre Nacional. És l'última obra que a Barcelona he vist que fa aquesta funció social. En el moment en què hi ha un homenatge a l'atemptat de l'estiu de 2017, el públic queda petrificat. També va passar amb "Incendis" al Romea, amb Clara Segura i Julio Manrique, al Teatre Romea, o també al Nacional, el 2013, amb l'estrena de "Barcelona", de Pere Riera, amb Emma Vilarasau i Míriam Iscla, sobre els bombardejos contra la ciutat de Barcelona el 1938. La gent anava a veure aquesta obra amb banderes.

Sobreviure sense teatre per la Covid-19

Encara avui, en el segle d'internet, de la televisió i les xarxes socials el trobem a faltar: revisem la història per descobrir la raó de ser del teatre