"The Crown", menys sèrie històrica i més fulletó sentimental

"The Crown" Semàfor Verd A quina plataforma? Netflix De què va? Continua sent una sèrie que frega la perfecció, diguem això per començar. "The Crown" sempre ha estat una sèrie que ha aspirat a l'excel·lència i la cinquena temporada no és excepcional en aquest sentit. És una sèrie que llueix i que et transporta al món de la monarquia britànica i sobretot al món de la reina. Com sabeu, hi ha hagut un canvi de repartiment, cosa que passa cíclicament. I la sèrie torna a ser plena de bons actors: destacaria en particular Imelda Staunton, que aconsegueix heretar les interpretacions d'Olivia Colman i sobretot Claire Foy, especialment en l'entonació de la veu. Es transforma en la reina amb facilitat. Però també hi ha alguna interpretació que no acaba de funcionar del tot. Dominic West no acaba de desaparèixer en la pell del príncep Carles III, i Elizabeth Debicki, que és la nova Diana de Gal·les, tira molt d'imitar la postura i els gestos del personatge, però no transmet el mateix que Emma Corrin. El fet que justament siguin aquests dos actors els que no acaben d'estar impecables és especialment delicat perquè la temporada està molt centrada en la història de Lady Di i la seva relació amb la família reial. Això té sentit des d'un punt de vista comercial perquè l'anterior temporada va ser la de més èxit de la sèrie i en part va ser per la fascinació que encara provoca Diana de Gal·les. Té sentit, doncs, que a la cinquena donin més espai al que ja ha funcionat. La llàstima és que "The Crown" es converteix així en una sèrie molt enfocada en les trames personals, i específicament en les trames personals d'un matrimoni. I la sèrie sempre ha estat molt més que això: ha estat un retrat de la Corona com a institució i del país, i el context polític i social de la història del Regne Unit tenia un paper molt important que aquí em fa la sensació que s'ha diluït. Dit d'una altra manera, és menys sèrie històrica i més fulletó sentimental. Més en comú amb la revista Hola que amb la revista Sàpiens. Quedi clar que no faig la comparació referint-me a la qualitat de la sèrie, sinó a un canvi en la ponderació d'elements que sempre hi han estat presents. Sense fets històrics i converses amb el primer ministre Fets històrics, no. Almenys no en els dos primers episodis, que són els que he pogut mirar. De converses amb el primer ministre. De fet, una conversa entre John Major i el príncep Carles ha estat una de les coses més interessants de l'inici de la sèrie. Les pressions del guió Com sempre, "The Crown" imagina converses que, de fet, no podem saber si van tenir lloc exactament com explica la sèrie. Però aquesta és la gràcia del fet que sigui ficció: que pot omplir aquests buits. En aquest cas, a la conversa el príncep Carles suggereix al primer ministre que seria bona idea que la seva mare abdiqués perquè la Corona necessita renovar-se amb algú jove com ell. Tenint en compte que des de fa poc temps ara Carles III ja és rei del Regne Unit, aquest diàleg evidencia tot el temps que ha estat esperant i, segons "The Crown", fent moviments tàctics per aconseguir accedir al tron. És una escena arriscada per part del guionista, Peter Morgan, que segur que rebrà crítiques. Mai sabrem si critiquen escenes com aquesta perquè efectivament no van passar o si les critiquen justament perquè van passar. El guió també pressiona quan aborda la situació de Diana de Gal·les, a qui espiaven constantment per assegurar que no digués la veritat de la seva relació amb Carles. La sèrie vincula el fet que s'arribés a saber amb el fet de posar en perill la Corona, i així justifica tanta atenció sobre el personatge i el fet d'haver construït la 5a temporada com un retrat sobre una família disfuncional que esquerda amb les seves indiscrecions els fonaments de la institució que els dona els privilegis. "The Kingdom: Exodus" Semàfor Verd A quina plataforma? Filmin De què va? És un dels esdeveniments serièfils i cinèfils més importants d'aquest any: el retorn, més de vint anys després, de "Riget", la sèrie de Lars von Trier. La va fer als anys noranta, als inicis de la seva carrera. De fet, entre dues de les seves pel·lícules més conegudes: "Europa", que va dirigir el 1991 i "Trencant les onades", del 1996. Aquí al mig va fer "Riget", també coneguda com "The Kingdom", una sèrie que va crear per guanyar diners per a la seva productora, acabada de crear i que estava ambientada en un hospital on passen fenòmens estranys. La sèrie estava en part inspirada per la "Twin Peaks" de David Lynch i Mark Frost, que havia demostrat que a la televisió també es podien fer continguts arriscats i amb una vocació artística clara, i també contenia moltes escenes pertorbadores i barrejava la realitat amb el món oníric... tot i que "Riget" portava la bogeria molt més enllà. La sèrie la va crear conjuntament amb Niels Vorsel, i va assolir molt ràpidament l'estatus de sèrie de culte per la combinació d'un gènere a priori tan tradicional com la sèrie mèdica amb elements sobrenaturals, el gènere del terror i molt d'humor negre. Et podia inquietar en una escena i fer-te riure a la següent. De fet, el mateix Lars von Trier apareixia al final de cada episodi, una mica a l'estil d'Alfred Hitchcock, comentant la jugada amb un to més aviat foteta. La sèrie també és recordada per la fotografia de color sèpia, que era el seu segell visual. Va tenir dues temporades, però la tercera no va arribar per la mort d'un dels actors. Ara, 25 anys després del final, ha decidit tornar en aquest univers (aquí també hi ha un paral·lelisme amb "Twin Peaks") amb "The Kingdom: Exodus", que presenta la dona d'una dona somnàmbula (que interpreta Bodil Jorgesen, l'actriu de "Los idiotas") que tot just ha acabat de mirar la sèrie original i que com que no està convençuda del final, mentre dorm torna a l'hospital on s'ambienta la sèrie. Com veieu, continua sent una sèrie molt particular i també molt arriscada. Els nous episodis són més foscos i pertorbadors que els de l'original. Té tot el que els fans de la sèrie esperen i els premia amb picades d'ullet autoreferencials. Al mateix temps també aconsegueix crear malsons nous i crear imatges inesborrables. "The Outlaws" Semàfor Verd A quina plataforma? HBO Max De què va? És una sèrie sobre un grup de personatges que han estat tots sentenciats a fer treballs comunitaris. Com a "Misfits", però sense superpoders. L'humor de la sèrie neix del contrast entre els diferents arquetips de personatges: un empresari de dretes, un noi negre que viu en un barri difícil o una influencer que es pren la sentència com una oportunitat per fer stories a Instagram, són alguns dels perfils que han de treballar junts i entendre's. Això dona diàlegs divertits que es barregen amb una trama de thriller que hi dona un punt de tensió. Al repartiment hi trobareu Christopher Walken i també Stephen Merchant, que és cocreador de la sèrie. Perfecte com a sèrie lleugera i divertida. "Goles en contra" Semàfor Groc A quina plataforma? Netflix De què va? Sèrie sobre la història increïble de la selecció colombiana de futbol. Està ambientada al Mundial de futbol de l'any 1994. Ja us dic ara que el meu coneixement sobre la selecció colombiana d'aquesta època és nul, més enllà de la imatge del porter René Higuita fent l'escorpí (aturant la pilota fent un salt molt arriscat). I potser per això m'he quedat parat amb aquesta història que acaba amb l'assassinat d'un dels jugadors de la selecció, el defensa Andrés Escobar. La sèrie utilitza aquesta història per explorar els vincles d'aquesta selecció, que és una de les més prometedores que havia tingut mai Colòmbia, amb la situació social del país i el paper del narcotràfic. Des del punt de vista artístic, és una sèrie correcta, amb alguns actors competents però poca cosa més. Però la història enganxa i funciona com un true crime ficcionat amb moltes circumstàncies misterioses.

"The Crown", menys sèrie històrica i més fulletó sentimental

L'esperat retorn de "The Kingdom: Exodus", de Lars von Trier, "The Outlaws" i "Goles en contra", altres estrenes destacades de la setmana