La democràcia espanyola no ha fet de democràcia

Ara que es multipliquen els actes del Dia de les Víctimes de l'Holocaust, vull parlar d'uns oblidats entre els oblidats, 927 persones, dones, homes, vells, criatures... Tots republicans espanyols refugiats a França. Famílies senceres que el 20 d'agost del 1940, a Angulema, van haver de pujar a un tren amb un destí incert i van arribar a una estació amb un nom que en aquell moment no deia res i ara ho diu tot: Mauthausen. Allà van fer baixar els homes i van arrencar dels braços de les seves mares els nois de més de 13 anys: 430 persones. Només se'n van salvar 73. Les dones van fer un recorregut estrany: primer van intentar deixar-les al camp de Ravensbrück, i finalment les van tornar a França. Aquell tren va ser únic per moltes coses. Va ser el primer de l'Europa occidental que va portar població civil a un camp nazi. Aquells republicans espanyols van estrenar els trens de la mort a França. Fins a quatre vegades les autoritats nazis van preguntar què n'havien de fer, d'ells. El règim de Franco se'n va desentendre i allò els va merèixer el triangle blau d'apàtrides. Els espanyols van ser dels primers a arribar a Mauthausen, moltes pedres d'aquell camp porten la sang d'un republicà. I van ser els darrers de marxar-ne, amb aquella pancarta que deia "Los españoles antifascistas saludan a las fuerzas liberadoras". I també va ser únic perquè els nois més joves d'aquell comboi van ser decisius a l'hora de treure fora del camp, amb gran perill, els negatius del fotògraf Francesc Boix, crucials al judici de Nuremberg. Un monument a Angulema és l'únic record d'aquell tren. Res a Espanya, res a Catalunya, malgrat que tots els exiliats van sortir d'aquí. Com deia Pablo Escribano, un dels supervivents, quan el vaig entrevistar el 2004: "La democràcia espanyola no ha fet la feina de democràcia." Gairebé 20 anys després, segueix sense fer-la.