La culpa no és meva

L'estiu del 2000, un any després que nasqués el meu fill, es va fer famosa una foto: una dona blanca dona el pit a un nadó negre. La mare de la criatura acabava d'arribar exhausta en patera a les costes de Cadis. La dida improvisada va compartir la seva llet entre el seu fill i aquell joveníssim immigrant condemnat a morir de deshidratació. Aquella va ser una fotografia de vida, allunyada de les imatges de mort que hem vist aquests dies a la tanca de Melilla. Potser perquè jo mateixa tenia encara revolucionada l'hormona maternal, al cap d'unes setmanes vaig marxar a fer un reportatge per al "30 minuts". L'arribada d'una patera, la tremolor incontrolable dels cossos per la hipotèrmia, l'ànsia de salvar el mòbil per poder telefonar el contacte que els traurà de la zona calenta, els cossos inflats i mig menjats pels peixos d'aquells que no ho han aconseguit, les mirades perdudes de les dones que han patit violències afegides al seu èxode, les cames veloces dels que s'escapen ràpid per no ser repatriats... Qui hagi vist això mai podrà veure la immigració com un perill. Els meus besavis van fer un trajecte més llarg del que separa les costes de Melilla d'Europa per poder tenir un futur millor, ells i els seus descendents, jo mateixa... No van ser acollits de la millor de les maneres; van anar a fer les pitjors feines a les mines de carbó de Fígols, al Berguedà. Però sí, eren clarets de pell, uns afortunats malgrat tot. Que fàcil que és, senyor Sánchez, dir que la culpa és de les màfies que trafiquen amb immigrants, també, aquí, a Mèxic, o dels que prostitueixen immigrades ucraïneses. Vagi un dia a veure aquests immigrants i provi de dir-ho aguantant-los la mirada.