Els Goya de les dones

Començava la gala dels Goya amb un espectacle de pirotècnia que dic: "Calla, que van forts!" Però res! El primer número, que era cantat, semblava una actuació de karaoke de segona. Apareix Carmen Machi i ens fa pensar en com enyorem Rosa Maria Sardà i la veu en off dels locutors produeix tal baixada que a punt estic de canviar de canal. Creia que tot estava perdut però gràcies a Déu trobo esperança i me n'adono que en aquests Goya les dones comencem a tenir protagonisme. I el protagonisme no el trobem en la paritat, ni de bon tros, perquè de les 43 pel·lícules que aspiraven a l'estatueta, només 9 estaven dirigides per dones. El protagonisme va ser escoltar les reivindicacions d'algunes de les premiades. En destacaré tres perquè en un minut no tinc temps de més. Nora Navas ens recordava com és de difícil per a elles accedir a alguns papers i com l'edat els juga molt més en contra. Sahraa Karimi ens feia estremir recordant l'horror de les dones a l'Afganistan i com el règim talibà vol gairebé acabar amb el sexe femení. Blanca Portillo, als premis Goya I Blanca Portillo feia el millor discurs de la nit declarant el seu amor incondicional als homes i dones importants de la seva vida. Però jo li torno aquest amor incondicional pel seu reconeixement a les dones valentes que han participat en el procés de resolució del conflicte basc. Un discurs ple de sororitat que hauria de ser un exemple de vida. En fi, a mi només em queda felicitar totes les dones que van brillar. Perquè per elles és molt més difícil estar on estaven. El mèrit és doble.