Un dels protagonistes de la setmana és Pablo Casado, el líder del Partit Popular, el segon més votat a les últimes eleccions generals, i l'alternança del PSOE en el bipartidisme tradicional del sistema polític espanyol. D'un polític que aspira a governar un estat de més de 47 milions de ciutadans, se n'esperen uns mínims. Ideologia, a banda, perquè el sistema de partits és un reflex de la societat, s'espera dels representants polítics que respectin uns valors compartits, que donin exemple, que tinguin seny -almenys un parell de dits- i que tinguin uns coneixements en història, economia o idiomes que els permetin anar pel món i millorar la vida dels electors, que per això se suposa que s'hi han posat. Pablo Casado va néixer el 1981, quan Franco ja era mort, i va anar a l'escola i a la universitat en democràcia. Dissabte, Casado va anar a una missa en record del dictador. A la Catedral de Granada, coincidint amb el 20N, l'aniversari de la mort de Franco. Hi havia una corona en record seu a l'altar i una bandera preconstitucional (la del pollastre), al banc de primera fila. Cada 20 de novembre, hi ha una desena de parròquies a tot Espanya que resen en memòria del dictador. Això vol dir que n'hi ha unes 20.000 més on no ho fan. El Partit Popular intenta sortir al pas de la polèmica dient que va ser "casualitat". Ja és mala sort, voltar al vespre per Granada i anar a parar a un aquelarre franquista. La Fundació Francisco Franco s'ha afanyat a treure un comunicat confirmant que la missa estava anunciada i convocada des de feia dies. Un comunicat on a més agraeix a Casado -textualment- que se sumés a l'oració "per l'ànima d'un cristià exemplar com Francisco Franco Bahamonde". I conclou que tant de bo accions com aquest del líder del PP serveixin per normalitzar l'activitat de la Fundació. Com si no ho estigués prou, tristament, de normalitzada. No és el primer cop que a Pablo Casado se li veu el llautó franquista. No són accidents, ni casualitats, hi ha una premeditació en aquesta manera de blanquejar el Franquisme. Com quan va dir al Congrés que "la Guerra Civil va ser un enfrontament entre aquells que volien la democràcia sense llei i aquells que volien la llei sense democràcia", posant en dubte el cop d'Estat del dictador, o com quan des del PP es bateja el govern de coalició PSOE-Podem com "la pitjor anormalitat democràtica dels últims 40 anys". És la mateixa poca talla i la mateixa irresponsabilitat amb què fa un temps Casado feia mofa dels milers de desapareguts durant la Guerra Civil i el Franquisme dient allò que els d'esquerres són "uns carques", perquè estan tot el dia amb "la guerra del abuelo" i les fosses. De la missa de dissabte, el líder dels populars no n'ha dit ni piu, encara. Només ha badat boca per tornar a insistir en la matraca de sempre: que el PSOE tiri endavant els pressupostos amb el suport d'EH Bildu diu que és "perdre l'ànima democràtica". La falta d'arguments i de fondària fa basarda. En tot cas, si és la mateixa ànima per a la qual anava el Pare Nostre de dissabte, ben perduda sigui.