"El gran dictador" de Chaplin, 80 anys i encara vigent

Fa 80 anys, el mateix dia en què aquí van afusellar el president Lluís Companys, el 15 d'octubre del 1940, a Hollywood es va estrenar una pel·lícula que trencaria motllos, "El gran dictador". Van ser els nazis que van detenir el president Companys i el van lliurar a les autoritats franquistes espanyoles i ara s'ha col·locat una llamborda commemorativa al davant del Palau de la Generalitat que el reconeix com a víctima del nazisme. Això, mentre la justícia grega ha sentenciat que el grup neonazi Alba Daurada és una organització criminal. La formació va arribar a tenir 21 diputats al Parlament de Grècia. El nazisme està d'actualitat i la pel·lícula de Chaplin també. L'aposta més arriscada de Chaplin La pel·lícula en què Charles Chaplin se'n reia de Hitler és una obra amb un missatge actual. Encara fa riure però, per Charles Chaplin, aquella va ser possiblement l'aposta més arriscada de la seva carrera professional. I també va marcar-lo políticament per sempre més. Va ser la primera pel·lícula en què Chaplin feia un interpretació dramàtica. És a dir, no feia del seu personatge tan conegut, Charlot, el vagabund pobre, de bon cor, que acaba sempre enganyat, però també enamorat. Ja era un personatge conegut universalment. Amb gran èxit a tot arreu, i agradava tothom, independentment de les idees polítiques de cadascú. A "El gran dictador" fa un canvi radical en el contingut, però també en el format. Era la primera pel·lícula sonora de Chaplin, que a aquelles alçades, era l'únic a Hollywood que continuava fent pel·lícules mudes. Però clar, el seu personatge ja no podia aguantar més sense fer el salt al nou cinema. Tothom es preguntava per què Charlot no parlava. Seria bon actor si posava veu als seus personatges? Faria riure Charlot? La veritat és que després de pensar-hi molt, Chaplin va decidir acabar amb el seu personatge. "El gran dictador", l'última pel·lícula de Charlot Chaplin va apostar pel cinema de text, amb denúncia política, en un moment difícil. L'argument es basa en dues històries paral·leles: la d'un barber jueu -que és el símbol de les víctimes- que viu en un gueto en un país imaginari que es diu Tomania (però que representa Alemanya). I l'altre protagonista és el líder ambiciós d'aquest país, el dictador Hynkel (que representa Hitler). Charles Chaplin interpreta els dos personatges que, clar, són iguals físicament, amb el bigotet curt inclòs. I això dona joc a confusions fins al punt que, en un moment donat, un altre dictador feixista que es diu Napaloni (i que representaria Benito Mussolini d'Itàlia) els confon i el barber jueu acaba convertint-se en el líder del país. L'escena més coneguda de tota la pel·lícula és la del dictador que somia ser l'amo del món i juga amb una bola del món ballant amb música de Wagner de fons. És una crítica duríssima que Chaplin va estar tres anys escrivint i reescrivint. Pensant i fent proves amb els seus personatges... A veure: quan s'estrena i Chaplin fa la crítica tan frontal i sense matisos contra Hitler, els Estats Units, per exemple, encara no havia entrat en guerra. És a dir, que hi havia molta gent als Estats Units i a altres democràcies occidentals que no tenien tan clar que Hitler fos el criminal que va ser. De fet, a Chaplin el van acusar de comunista i antiamericà. El poder d'una pel·lícula Chaplin va passar de ser el Charlot estimat per tothom, a ser un actor amb una veu política i polèmica. De fet, els principals diaris nord-americans el van boicotejar. I el magnat de la premsa William Randolph Hearst, progermànic, va emprendre una campanya de desprestigi contra ell. Molts països van prohibir l'exhibició de la pel·lícula. A Alemanya, clarament, però també a Espanya no es va poder veure fins a 36 anys després. Va haver de morir Franco perquè la censura ja deixés de vetar aquesta pel·lícula, que es va veure aquí, per primer cop, a la primavera del 1976, al desaparegut cinema Alcázar, de Barcelona. Antifeixista i anticapitalista El moment en què Chaplin diu clarament la seva ideologia és el monòleg final de la pel·lícula, en què el barber, confós com a dictador, demana als soldats que deixin de matar. És un discurs molt apassionat, en què Chaplin, mirant a càmera, demana que la gent no faci cas dels nacionalismes... Diu que s'han d'oblidar les fronteres nacionals i que les persones de tot el món s'han d'unir. Això, que sona molt bé -i seria molt vigent avui com a discurs fraternal i pacifista-, va ser interpretat no només com a antifeixista, sinó també com a anticapitalista. I per això una part de l'opinió pública nord-americana va considerar que era un missatge comunista. De fet, Chaplin, que era britànic de nacionalitat, a partir del 1952, va tenir prohibida l'entrada als Estats Units, on no va tornar fins al 1972 per recollir el seu Oscar honorífic. En tot cas, "El gran dictador" va ser un èxit de taquilla i de crítica, i ha aguantat molt bé el pas del temps... És un exemple de com l'art pot ser una arma política de primer ordre. I com la indústria del cinema pot ser també una arma propagandística implacable..., però això ja és una altra història.

"El gran dictador" de Chaplin, 80 anys i encara vigent

Després de la seva obra de crítica a Hitler, Charlot va ser qualificat d'antifeixista i d'anticapitalista