Aina Cid ha disputat la final de rem de dos sense timoner tal com tenia previst. Era l'objectiu. Ella i la seva companya d'embarcació, la cantàbrica Virginia Díaz, es van classificar primer per a les semifinals i després per a la final. En total, tres regates en aquests Jocs de Tòquio. L'última d'elles ha estat la regata que ha repartit les medalles. A la final, hi han participat sis embarcacions (Nova Zelanda, Rússia, Grècia, Canadà, Gran Bretanya i Espanya). Tres han pujat al podi i les altres tres s'han conformat amb un diploma olímpic. L'Aina i la Virginia aspiraven a tot... Han estat tres anys sense baixar del podi: or a l'Europeu del 2019, plata a l'Europeu del 2020, bronze a l'Europeu d'aquest any, or a la Copa del món de fa uns mesos... Tot ens conduïa cap a la medalla, potser de plata o de bronze, amb l'or gairebé preassignat a les neozelandeses Grace Prendergast i Kerry Gowler. Però avui no ha estat el dia. Han acabat últimes. Cinc anys de sacrificis L'Aina i la Virginia són l'exemple del què suposa un cicle olímpic, l'anomenada Olimpíada. És l'espai de temps que hi ha entre dues cites olímpiques i, per tant, el temps que utilitzen els atletes per entrenar-se, preparar-se i classificar-se. Són 4 anys de grans sacrificis, d'entrenaments interminables, buscant la correcció i la perfecció de manera obsessiva. En el cas de Tòquio, el cicle ha estat encara més llarg, de cinc anys, per culpa de l'ajornament de l'any passat. En alguns esports com al futbol o al bàsquet, especialment als esports d'equip, aquest cicle es viu de manera més laxa. La pressió recau en l'equip i no en un sol esportista. En canvi, els esportistes que competeixen en solitari o amb una parella esportiva viuen aquests 4 anys en constant sacrifici. Un sacrifici personal que els pot dur a la glòria o a la frustració. Tot depèn de les expectatives que hi dipositin.   "No vull acabar la meva carrera d'aquest manera."   L'Aina diu això tot just després d'acabar la regata final en última posició, lluny de les medalles. Avui res ha sortit com esperaven. Físicament estan bé, però el cap no tira. Han parat el crono en 7:00:05, 10 segons més lentes que el temps del dia abans a les semifinals. El vent avui no els ha donat un cop de mà, i el cap tampoc. Etapes cremades El llistó de l'Aina i la Virginia era molt elevat. Han estat 5 anys seguint el camí correcte, cremant etapes als Europeus, a la Copa del món, complint el full de ruta gairebé a la perfecció. Cinc anys de jornades d'entrenament interminables, que han anat creixent conforme s'acostaven els Jocs. 120 km remats setmanalment, 20 km al dia, 10 vegades més que la distància que elles remen en competició. Hores i hores passades a la màquina del rem, totes dues davant d'un mirall per aconseguir la sincronia perfecta. L'Aina a popa, estabilitzant l'embarcació, la Virginia a proa, fent les primeres palades vitals per agafar el ritme desitjat. El ying i el yang Són el ying i el yang, l'Aina extravertida i xerraire, la Virginia reposada i introvertida. Durant cinc anys ho han compartit tot, a Banyoles, el seu centre d'operacions. I també a Sierra Nevada, fent un entrenament en alçada. Allunyades de casa seva, de la seva gent, pares, germans, parelles. Aïllades els mesos previs als Jocs per evitar un contagi que els hauria esguerrat el somni. Les ungles de la sort de l'Aina Cid (Maria Guixà) Amb l'única companyia de l'una amb l'altra i els integrants de l'equip tècnic. Un preu molt alt que han pagat amb un únic objectiu, la medalla olímpica, la seva obsessió. L'Aina ho du tatuat a la part baixa de la cama, les cinc anelles olímpiques ben visibles. I a Tòquio hi ha afegit unes ungles pintades amb els color de les anelles, un ritual més per acostar-se al seu somni. Aquell somni que l'Aina va començar a construir als 10 anys, quan va deixar el ballet per dedicar la vida al rem, com ja havia fet abans el seu pare. I tot això, per set minuts, per una final de set minuts, que avui no ha sortit bé. "Ara mateix el que més necessito és abraçar-me als meus pares, no vull ser aquí"   Explosió d'emocions Les emocions de l'Aina, retingudes durant 5 anys, exploten després de creuar la meta. No troba consol en el diploma, no era el que volia. De fet, ha tornat a viure l'experiència de Rio, on també va ser finalista, també sisenes, mateixa prova, però diferent companya, l'Anna Boada. Avui, quan recorda els pares entre llàgrimes, segur que li passen pel seu cap les hores viscudes al costat de la Virginia entrenant-se per aconseguir la medalla olímpica. El seu relat, obert, sincer, sense maquillatges, arriba al cor. Tot ho ha fet per set minuts, per una final de set minuts que no ha anat com ella hauria volgut. I entre llàgrima i llàgrima, una frase:   "No vull acabar la meva carrera d'aquesta manera... voldria ser als Jocs de París"   El comptador es torna a posar a zero. Un nou cicle per una final, tres anys per set minuts.