Quan els tres savis del "Llibre del gentil" -un jueu, un cristià i un musulmà- li han argumentat les religions respectives, el gentil vol expressar-los quina de les tres considera que és la veritable, però els savis reaccionen de manera sorprenent. Descobreix-la a "Itinerari Llull, 700 anys de viatges i lletres".
Quan els tres savis un jueu, un cristià i un musulmà convencen el gentil que Déu existeix, la seva primera reacció és córrer a difondre la bona nova. Però llavors els savis li demanen que es converteixi a la religió a cadascun d'ells i eviti les dels altres dos. Quina va ser la reacció del gentil? La podeu sentir a "Itinerari Llull, 700 anys de viatges i lletres"
A "Itinerari Llull, 700 anys de viatges i lletres" ens expliquen que a Castella l'interès per l'obra de Ramon Llull es va convertir en una qüestió d'estat durant el regnat de Felip II. Aquest rei va impulsar la canonització de Llull a Roma i va fer compilar els seus llibres.
A "Itinerari Llull, 700 anys de viatges i lletres", ens expliquen com Ramon Llull parla amb tristesa dels governants només moguts per l'afany de glòria: "Dels prínceps, Senyor, no en veig cap que sigui tan coratjós ni tan desitjós d'honrar-vos ni de lloar-vos, com són d'honrar-se i de lloar-se a si mateixos; veig que recompensen els joglars i els llagoters per tal que els elogiïn, i constantment guerregen els uns contra els altres per tal de ser més honorats." Recompensen elogis que no mereixen. D'aquesta mena de governants, no sols n'hi havia en època de Llull.
A "Itinerari Llull, 700 anys de viatges i lletres", Llull ens explica el dolor de l'infern: "Si tu, per la glòria d'aquest món, menysprees la glòria de l'altre segle, fica el dit al foc i prova si podràs suportar eternament el foc infernal que pateixen els condemnats, perquè aquell foc hauràs de suportar si menysprees la glòria de Déu."
No és cap novetat que els governants no facin allò que els correspondria per càrrec. Ramon Llull lamentava que els senyors es dediquessin a la caça en lloc de perseguir amb tot el pes de la justícia els delinqüents. Pots escoltar els seus arguments a "Itinerari Llull. 700 anys de viatges i lletres"
En temps de Ramon Llull, la Veritat, amb majúscules, era unívoca. En la lluita secular entre el bé i el mal, que d'això anava l'oposició entre veritat i mentida, el relativisme i el dubte haurien estat perillosos. A "Itinerari Llull, 700 anys de viatges i lletres" com ho havien de fer els cavaller perquè es respectes la Veritat
La pràctica és tan necessària com la teoria. Si manca una de les dues, el coneixement queda coix. A més a més, Llull creia en la força de la paraula escrita. Avui, malgrat la importància de la imatge, el domini de la paraula continua sent bàsic. Potser més que mai. Podeu escoltar un text de Llull sobre aquests temes a "Itinerari Llull, 700 anys de viatges i lletres"
Ramon Llull tenia ben clar que tot governant, abans de governar, havia d'aprendre a obeir. Si no, sense haver-se posat en el lloc del subordinat, no coneixeria el valor del bon govern: «El fill de cavaller cal que sigui subordinat abans que senyor, i que sàpiga servir senyor, perquè, altrament, no coneixeria la noblesa de la seva senyoria quan esdevindria cavaller.» [LOC, 1, 12] De joves malcriats, sempre n'hi ha hagut. Llull no proposava altra cosa que abaixar-los els fums.
Explica Ramon Llull que, per mantenir l'ordre i la justícia, funció que a l'edat mitjana requeia en els cavallers, es van elegir els millors de cada mil homes: «Calia que la justícia retornés en el seu honrament per temor. I per això es va dividir tot el poble en milers, i de cada miler es va elegir i triar un home més amable, més savi, més lleial i més fort i amb un coratge més noble, amb més coneixements i bona formació que tots els altres.» [LOC, 1, 2] La justícia era una cosa massa seriosa per deixar-la en mans de qualsevol. Tothom hauria de saber-ho.