De la pandèmia de la sida a la del coronavirus

Sovint, els reportatges sobre el VIH i la sida ens transporten al passat, a aquells anys en què infectar-se'n era un compte enrere cap a la mort, en què els metges anaven totalment a cegues i el sistema sanitari no podia fer front a la pandèmia. Ara, un seropositiu és un malalt crònic que pot fer vida normal si es pren una pastilla diària. Fins i tot pot mantenir relacions sexuals sense transmetre el virus. Un seropositiu és com qualsevol altre malalt crònic excepte per una cosa: el VIH no es confessa. Per parlar del VIH i de la sida vam triar la mirada del present. Ens preguntàvem com és viure amb el VIH el 2020. Perquè hi ha certa inconsciència, certa pèrdua de visibilitat, social i mediàtica. D'aquí el títol: "On és la sida?" Per què ja no se'n parla? "Un seropositiu és un malalt crònic que pot fer vida normal si es pren una pastilla diària. Fins i tot pot mantenir relacions sexuals sense transmetre el virus" La sida va marcar una generació, va canviar les relacions sexuals, va popularitzar l'ús del condó, va visibilitzar l'homosexualitat. Però l'hem deixat al calaix dels 80, amb Freddy Mercury i Rock Hudson, i pocs coneixen algun dels 33.000 catalans que conviuen i segurament conviuran de per vida amb el virus. I aquest present es desconeix perquè pocs fan pública la seva condició. No cal dir que hem millorat molt des dels inicis de la pandèmia i, en moltes ocasions, sí que s'explica al cercle més íntim. Però difícilment es comunica a l'entorn laboral. El principal escull per trobar persones seropositives que volguessin participar en el "30 minuts" "On és la sida?" (i que no siguin activistes) ha estat, en majúscules, la FEINA. "Que m'acabo de canviar de feina" o "que a la feina no ho saben" o, si ho saben, "que a la feina no em donen el vistiplau per sortir per televisió". Per això les persones seropositives en actiu han estat les més reticents a participar-hi. Després venen altres esculls: "M'agradaria, però visc en un poble petit" o "m'agradaria, però els meus pares són molt grans" Però vam fer l'aposta de no fer entrevistes a cara tapada i, al final, persones com l'Stefano, la Rosa o Jordi Cussà, que no formen part de cap associació, ONG ni col·lectiu, han acceptat donar-nos el seu testimoni i parlar obertament del tema. Ens pensàvem que teníem un hàndicap: que tothom ja ho sabia tot de la sida, que què podíem fer de nou. Però durant l'elaboració del reportatge hem descobert que, en realitat, la gent en sap amb prou feines tres titulars. Un cop més ens hem quedat als anys 80. La PrEP, el chemsex, que una persona VIH positiva en tractament no pot transmetre la malaltia, o que a la farmàcia venen un autotest per fer-se la prova a casa, que fins i tot el pots demanar per internet, són, sorprenentment, després de 40 anys, aspectes força desconeguts per al gran públic. En temps de rebrot d'una pandèmia que ocupa totes les nostres vides, entrar al cor d'una altra pandèmia, al Primer Món adormida, fa inevitable fer paral·lelismes. Els dos virus posen de manifest que, a part de medicaments, cal suport social i convicció política per erradicar-los.

De la pandèmia de la sida a la del coronavirus

El VIH no s'ha erradicat, 33.000 persones hi conviuen a Catalunya i a l'Àfrica fa estralls, però la cronificació de la malaltia al Primer Món l'ha tret socialment i mediàticament de primera línia