2015: Per un canvi de la política a Europa

Jaume Bartrolí Actualitzat

La qüestió de fons de la crisi generalitzada de la política a Europa és que la política i els polítics s'han de reinventar. Des de la revolució industrial, però sobretot des de la fi de la Segona Guerra Mundial, les democràcies europees es basaven en els partits com a organitzacions polítiques i els sindicats com a organitzacions sociolaborals. Però això està canviant. Les xarxes socials ho revolucionen tot, canvien la manera de la gent de comunicar-se, d'interrelacionar-se, d'organitzar-se i, a la fi, també de pensar i d'exigir i demanar als elegits. Són uns ciutadans més exigents, i els polítics tradicionals encara no han acabat d'adonar-se'n. La crisi econòmica no ha fet sinó accelerar el procés. I els partits i sindicats han quedat anquilosats en les estructures velles mentre la societat connectada a la xarxa evoluciona molt més ràpidament. El resultat són uns partits tradicionals exhausts, en ràpida davallada, amb pèrdua vertiginosa de militància i sense alternatives polítiques i econòmiques a la crisi. I davant la seva paràlisi, assistim a l'emergència per la dreta, per l'esquerra i inclús de forma transversal, de moviments amb aires populistes que diuen el que la gent pensa i ofereixen solucions contundents contra la crisi (com si la crisi tingués solucions fàcils!).

Els països del nord, que han patit menys la crisi però que temen que l'ajut prestat als "pobres" i "mandrosos" europeus del sud posi en perill el futur de les seves pensions, giren cap al populisme de dretes. Són molts els ciutadans que cauen en la temptació, però on això es fa més evident és a França, on Marine Le Pen, al capdavant del Front Nacional, acarona la idea de guanyar unes eleccions presidencials. És un populisme sovint hereu de l'antiga extrema dreta però que ha modernitzat el seu discurs i s'ha desempallegat dels tics feixistes, homòfobs, antisemites i fins i tot racistes. I els ha substituït per la islamofòbia i la xenofòbia (l'odi als immigrants estrangers, no pel color de la seva pell sinó per un suposat perill a la cohesió nacional). Al cor d'aquests moviments hi ha un nacionalisme ferotge i egoista que s'oposa a la mundialització i a la integració europea per considerar-les l'origen dels mals, sense entendre que l'autarquia no és la solució sinó el camí més directe cap al desastre. 

França és el cas paradigmàtic. L'atur bat rècords a l'alça. I el president François Hollande bat rècords de baixa popularitat. Acaba l'any amb l'aprovació de només el 13% dels francesos, i podria quedar sota del 10 % durant aquest 2015. Malament ho tenen els socialistes francesos en les eleccions departamentals del març i en les regionals del desembre. França estrena el 2015 les noves regions unificades unilateralment des de París, i és molt possible que el Front Nacional de Marine Le Pen aconsegueixi un consell regional (el del nord) o fins i tot dos.

I un últim apunt. L'Església catòlica sí que està canviant. Aquest cop, l'Església ha sabut veure abans que els polítics els nous temps que venien. I per això va ser elegit el papa Francesc, llatinoamericà, jesuïta i trencador en moltes coses. Per cert, el papa Francesc podria continuar donant-nos sorpreses l'any 2015. I una podria ser la reconciliació amb la Xina comunista. La negativa, aquest 2014, a rebre el dalai-lama indica que alguna cosa es negocia. I l'excusa podria ser l'exhibició a Pequín -i potser la devolució parcial- de la col·lecció de 1.200 manuscrits xinesos antics que es conserven a la Biblioteca del Vaticà. 

El més llegit
AVUI ÉS NOTÍCIA
Anar al contingut