Diari de viatge

Dia 1: Preparant les maletes Poc m'esperava jo que formaria part d'aquest viatge abans de dimarts passat, quan em va trucar l'Alba per oferir-m'ho. Anava en tren a treballar i el primer que vaig pensar va ser: "La setmana que ve has de demanar permís a la feina, com sigui". Per sort, el Mercat Nou Magòria, el club de futbol del qual sóc l'encarregat de comunicació, hi va accedir sense cap tipus de problema. Sis dies després, sóc aquí, agafant un vol amb el Ricard, la Mercè i la Gemma per intentar buscar els perquès de la crisi dels refugiats i de l'escassa reacció de la Unió Europea davant un problema que ve de lluny. Dilluns i dimarts visitarem la cara A, Brussel·les, una total desconeguda per a mi, per entendre què s'ha fet, què no s'ha fet i què es pot solucionar des d'allà. De dimecres a divendres visitarem Grècia per viure la cara B, milers de persones que entren a Europa per fugir de la guerra o la misèria i que es troben amb les portes tancades. Aquesta segona cara sí que la vaig poder conèixer una mica l'estiu passat, encara que només fos durant tres setmanes, en un voluntariat amb refugiats a Atenes. Estudiant de Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona i amb 21 anys, acompanyaré els components del programa "El suplement" per dur a terme aquest reportatge. Em plantejo el viatge com a una experiència professional i una oportunitat per aprendre el màxim, tant d'"El suplement" i el seu treball periodístic, com de la realitat que ens trobarem allà on anem. La primera parada, Brussel·les i el Parlament Europeu. Així, doncs, comencem. Dia 2: Brussel·les des de dins Aquí fa molt fred. Aquesta va ser la primera impressió que vam tenir tots en arribar a Brussel·les. La segona, la bellesa de la ciutat. El Roger, un guia turístic català que ara viu a la capital belga, ens va mostrar la part més clàssica i romàntica d'aquest indret, molt diferent a la Brussel·les moderna i mediàtica que tothom coneix, creada a partir de la segona meitat del segle XX per convertir-se en la capital d'Europa. Avui dimarts visitarem precisament aquesta nova Brussel·les, amb el Parlament Europeu com a centre neuràlgic. Ahir, però, vam retrocedir una mica enrere en el temps, a la Segona Guerra Mundial, per entrevistar a un testimoni impactant, un supervivent de l'holocaust nazi. Paul Sobol va ser un dels dos mil belgues que van sortir amb vida del camp de concentració d'Auschwitz. L'entrevista va ser en francès, idioma que no domino. No sabeu el que hauria donat per entendre aquell home de 90 anys. Tot i això, la seva història també s'entenia amb gestos, i sobretot amb silencis. Cada pausa en les seves paraules transmetia més que qualsevol frase. Especialment impactant va ser el moment en què ens va ensenyar el seu tatuatge amb el número de registre del camp de concentració. No se'l va voler esborrar. No va voler perdonar. En sortir de casa del Paul, tots vam coincidir que acabem de viure uns minuts històrics per a nosaltres. El dia va acabar en un restaurant belga on cada dilluns s'organitza un sopar amb plats típics sirians, cuinat per refugiats i voluntaris de tot arreu. Entre altres, vam poder parlar amb l'Obada, un jove refugiat, segurament de la meva edat. Sorprenia la seva alegria i el seu entusiasme després de tot el que havia viscut. Un cop sopats i després d'un llarga jornada, tocava descansar. Aquest matí tenim una prova de foc, el Parlament Europeu. Polítics, periodistes, músics... i moltes preguntes. Demà ho explicarem. Dia 3: La impersonalitat del Parlament Europeu La zona moderna de Brussel·les, on es troben les institucions europees, té un aspecte molt diferent a la Brussel·les més antiga i romàntica que ens va mostrar dilluns el Roger. Edificis alts i espectaculars, però, a la vegada, "impersonals". Amb aquest adjectiu els va definir la Mercè mentre arribàvem amb taxi al Parlament, i em va semblar una bona expressió per descriure, també, l'interior de l'hemicicle. Quan entres al Parlament Europeu, de seguida sents que estàs en un lloc important per tot el que et rodeja. Terra emmoquetat o d'enrajolat brillant, passadissos amples i brillants, estudis de ràdio i platós fantàsticament equipats... Amb tant luxe, t'oblides una mica del món de fora l'edifici, del món real. Tot i això, és una experiència periodística brutal. En el meu cas particular, amb el valor afegit de tenir l'oportunitat, com a estudiant, dentrevistar una eurodiputada tan transcendent en l'actualitat com Ska Keller, portaveu del grup dels Verds-Aliança Lliure Europea. En sortir de l'enorme edifici, tornada a la realitat. Una petita pausa, amb cervesa inclosa, no podia faltar a Bèlgica, i a seguir treballant. La Grand Place i el seu acollidor mercat a l'aire lliure ens va acompanyar la resta del matí, abans de dinar i marxar cap a Atenes, un cop el sol ja s'amagava. PD: Ens ha faltat ben poc per perdre l'avió (i mira que la Gemma ens anava avisant...). Destacable, també, la sang freda i serenor del Ricard en un moment com aquest. Dia 4: De la cara A a la cara B. De Brussel·les a Grècia. Dos paisatges, dues realitats! La segona part d'aquest viatge comença a la capital grega, Atenes. La primera aturada és amb el monjo català, Manel Nin. La segona, la visita a un hotel cèntric ocupat per uns 400 refugiats sirians i d'arreu del món que intenten sobreviure amb l'ajuda de voluntaris, molts d'ells catalans. Després de deixar Atenes, visitem el nord de Grècia, a prop de Tessalònica, per trobar-nos amb la cara més crua d'Europa. Centenars i centenars de refugiats atrapats a una antiga fàbrica de pollastres, convertida des de fa mig any en el camp militar de Vasilika. Famílies, en ocasions separades, vivint en tendes de campanya o haimes, totalment desemparats i privats de qualsevol ajuda per part de governs i institucions. La única ajuda real: la que els ofereix el camp de dia d'EKO. Construït per voluntaris que organitzen activitats per fer una mica més digna la vida de totes aquestes persones. És molt trist, però cal recordar que no estan sent tractades com a tal. I, tot i el context extrem en què es trobem, no deixa de sorprendre la valentia i amabilitat de tota aquesta gent. Abans de marxar, una família kurda ens convida a sopar a la seva haima amb l'hospitalitat de qui no es troba en la seva situació. Tota una lliçó per a nosaltres! Final de trajecte

Diari de viatge

"El suplement" inicia un viatge per mostrar les dues cares de la crisi humanitària més gran dels últims anys: Europa i els refugiats