Memòria

En el pitjor dels escenaris històrics imaginables, milers de republicans espanyols van lluitar, entre els anys 1939 i 1945, per la seva dignitat com a persones. Acabaven de ser derrotats en el seu propi país, obligats a fugir amb el poc que tenien, separats dels seus familiars i abandonats per les democràcies veïnes. Però tampoc no van defallir en un continent amenaçat per Hitler. La seva lluita per la llibertat encara no ha estat reconeguda per l'Europa que ells van ajudar a forjar. Es tracta d'una epopeia poc difosa que mereix ser recreada. Perquè prova, un cop més, que ni la derrota més humiliant elimina el dret a l'esperança de tot ésser humà.

Per a milers de republicans que van abandonar Espanya pel Pirineu català el febrer de 1939, la guerra no s'havia acabat. Reclutats a la força a França, setmanes abans de la invasió alemanya, van partir al front de la línia Maginot, es van allistar a la Legió Estrangera i van acabar integrant les divisions blindades del general Lecrerc. Altres, van combatre en el Maquis i en la Resistència contra el Reich. Estaven convençuts que la derrota de Hitler seria el preludi de la caiguda de Franco a Espanya. Volien tornar a abraçar de nou a les seves famílies en un país lliure. Van recórrer 4000 quilòmetres de desert i 2000 quilòmetres de territori francès. Van estar presents a l'equador africà i en els cercles polars. Els seus cossos descansen sota la sorra del Sàhara i sota el gel d'Alsàcia. Van ser els primers d'alliberar París i prendre el refugi de Hitler. Molts d'ells van acabar els seus dies als camps d'extermini o en fosses comunes anònimes.

A l'estiu del 2003, un amic de Toulouse ens deixa veure una pel·lícula rodada clandestinament durant els dies crítics de la sublevació de París i l'entrada dels blindats de "La Nueve", la novena companyia de la II Divisió "Leclerc", formada majoritàriament per republicans. Vam decidir investigar per veure si trobàvem supervivents d'aquella gesta.

Durant un mes llarg no vam trobar ningú. Finalment, un amic de París ens localitza Lluís Royo, un dels dos únics testimonis vius en aquell moment; encara que això no ho vam saber fins més tard.

Amb una sola trucada, n'hi va haver prou per concertar una cita a casa seva, ubicada a la banlieu de París: "Veniu i en parlem, aquí us espero!"

Durant tres dies ens va explicar l'extraordinària i tràgica aventura dels republicans durant la II Guerra Mundial. El seu llenguatge era una estranya barreja de paraules catalanes, castellanes i franceses.

Desertors de la Legió estrangera, fugitius dels camps de refugiats del nord d'Àfrica, desolats i gairebé sense horitzons, recorren Líbia, Egipte i Tunis contra l'Afrika Korps, de Rommel. Des d'Espanya els arriben notícies de familiars executats a les presons, de "passejats", de desapareguts. Les dones, violentades, humiliades. Els nens, adoptats per famílies del Règim. Algun dia posaran ordre a tot això. Ara s'ha de guanyar aquesta guerra a 4000 kilòmetres de París.

Aprenen a fer funcionar blindats, a posar mines, a disparar obusos. Al camp de batalla es converteixen en experts de la lluita anti-tanc. A la rereguarda, en consumats sabotejadors. Als camps de concentració, en els més solidaris. Gràcies a les seves xarxes d'evasió, salven la vida d'oficials americans, paracaigudistes anglesos, aviadors polonesos, famílies jueves.

Lluís i els seus companys van batejar el blindat que ell conduïa: el "Madrid"; els altres són batejats amb els noms de les gestes republicanes: "Belchite", "Teruel", "Guadalajara", "Don Quijote", però també hi ha el "Mort aux cons" o "Mort als imbècils", el "Guernika" o "Les penguin", i amb ells van entrar a París el 24 d'agost de 1944 per acabar amb les darreres posicions alemanyes. Parisencs i parisenques els aclamen. Durant la desfilada de la Victòria, formen part de la guàrdia d'honor del general De Gaulle. Però la guerra continua i aviat tornaran a combatre.

Entren en territori alemany lluitant i alguns morint fins que arriben al "Niu de l'àliga" de Hitler...

Lluís es concedeix una pausa, em mira i diu: "Veniu amb mi!". El seguim. Baixem al soterrani de casa seva. Obre una porta i comença a rebuscar en una sèrie de capses. Finalment, n'extreu una càmera fotogràfica i diu: "Us la regalo, amb aquesta càmera vaig fer les fotografies de l'alliberament de París que han donat la volta al món. Ruiz, àlies "el matacerdos" li va prendre a un alemany que acabava de morir. Era el cuiner, un castellà..."

Aquesta és la nostra història ¿basada en fets reals- d'alguns d'aquells personatges, d'uns espanyols als quals la guerra va esquinçar la seva joventut i ja no es van recuperar mai més. Sobreviure va ser la seva gran gesta. Van estimar, odiar i trair a cegues; van assassinar des de l'anonimat i van morir en la foscor. És com si la història els hagués portat de la mà fins a la boca d'un túnel del qual encara no han sortit.

A la II Divisió Blindada de Leclerc van lluitar uns dos mil soldats republicans espanyols. A "La Nueve" n'hi havia prop de cent cinquanta i al final de la guerra quedaven setze supervivents. Creiem que val la pena aturar-se un moment i recordar l'anònima heroïcitat d'aquests homes.

Felip Solé , director, i Raimon Masllorens, productor executiu de "Tornarem"