L'humor a "This is art"

"El Quixot", un pioner de la sàtira

En totes les disciplines artístiques, l'humor és un aliat poderós que ajuda a fer arribar clarament un missatge i compta amb una potent capacitat transformadora. La ironia i la sàtira afloren a "El Quixot" per retratar, en clau de paròdia, la societat de la Castella de l'Edat Mitjana
Carles Claret
TEMA:
Literatura
Després de la publicitat pots interactuar amb el player amb els següents botons Engegar/Aturar Silenciar Pujar el volum Disminuir el volum Instruccions per interactuar amb el player
imatge

Escrit per Miguel de Cervantes Saavedra el 1605, "El ingenioso hidalgo Don Quijote de la Mancha" representa una crítica en clau d'humor dels llibres de cavalleries que tanta fortuna van fer a l'Europa medieval. La primera frase del primer paràgraf de l'obra ja pica l'ullet al lector.

"En un lugar de la Mancha, de cuyo nombre no quiero acordarme..."

O sigui que el narrador està a punt de relatar uns fets que li semblen tan vergonyosos que, d'alguna manera, fa mans i mànigues per oblidar-los. L'escriptor barceloní  Eduardo Mendoza, al qui entrevista Ramon Gener al programa "This is art", sempre s'ha sentit fascinat pel Quixot:

"Cervantes és el primer autor que incorpora l'humor a la gran novel·la."

Un ingredient, segons ell, gens fàcil d'utilitzar:

"L'humor a la literatura ha de funcionar bé. Ha d'estar molt ben calculat i greixat. Si rellisca i grinyola, no funciona."

 

El novel·lista Eduardo Mendoza durant l'entrevista al programa "This is art"

 

Crítica social

Els llibres de cavalleries, el focus de la crítica, giraven al voltant d'episodis recurrents a les obres de tots els escriptors europeus. Històries de cavallers, de batalles, de lluites de poder o d'evangelització dels infidels es barrejaven, com en l'obra magna de Cervantes, amb els temes més clàssics, l'amor, l'honor, la ira, la venjança, la gelosia...

Però les aventures de Don Quijote aborden tots aquests temes des de la sàtira en passatges emblemàtics com la batalla contra els molins de vent "gegants", la coronació com a cavaller en un hostal que confon amb un palau o l'amor que el protagonista professa a una "dama" que anomena Dulcinea del Toboso.

Aquest "hidalgo" en hores baixes que encarna el Quixot en una Castella àrida i empolsinada és un referent amb qui l'autor anònim de "La vida de Lazarillo de Tormes y de sus fortunas y adversidades" (1550) també s'havia acarnissat.

 

Caricatures

El protagonista del Lazarillo de Tormes, el màxim exponent de la novel·la picaresca, està marcat per la misèria des del seu naixement. Després de conviure amb un frare avar que gairebé el mata de gana, fa de servent d'un cavaller arruïnat que, de patrimoni, només té records, "hidalguía", una capa i una espasa.

Ni treballa, per la seva condició, ni en sap. Per tant, acaba alimentant-se d'allò que aconsegueix arreplegar el noi tot captant. L'autor del "Lazarillo de Tormes", com Cervantes a través de l'estol de personatges grotescos que acompanyen el Quixot, se serveix de la tècnica de la caricatura.

Una tècnica que amplifica els tòpics i els clixés de persones o grups per subratllant-ne els defectes amb un traç ben gruixut. En l'àmbit pictòric, Lucas Cranach, Francisco de Goya, Leonardo da Vinci, Claude Monet o Henri de Toulouse-Lautrec van utilitzar-la per expressar la seva mirada més crítica o, senzillament, per riure's d'ells mateixos.

 

Caricatures de Toulouse-Lautrec fetes pel mateix pintor

 

El Quixot i Sancho: cara i creu

El Quixot i el seu escuder, Sancho Panza, representen antítesis "condemnades" a errar plegades pel món: l'home llarg i prim (de trista figura) i el baixet i panxut; la vil·la i cort, i el poble i el camp; la seriositat i l'alegria, la ira i la bonhomia...

Talment com els cànons dels clowns clàssics, encarnen una parella que engrana, compassadament, un gag rere l'altre. El pallasso blanc (suposadament entenimentat i intel·ligent) i l'August (el ximple).

El primer presenta seriosament alguna cosa que, d'entrada, no sembla un acudit. El segon, malentenent-lo o, com en el cas de Sancho, seguint-li la corda, capgira i rebrega l'argument fins a fer-lo absurd, còmic o directament hilarant.

El dramaturg i mestre de la Comédie Française, Jean-Baptiste Poquelin, conegut universalment com Molière, al segle XVII, solia bastir trames en clau de comèdia en què, com en "El Quixot", els personatges nobles, refinats i presumptament ben educats sempre eren més curts que la cua d'un conill.

 

Molière i l'"Escurçó negre"

En les històries costumistes descrites per Molière, eren els criats (la figura de Sancho Panza compleix aquesta mateixa funció a l'obra de Cervantes) aquells qui, a través del seu enginy, feien de motor de l'acció d'obres envitricollades en les quals volent donar un cop de mà als amos poc espavilats, feien que encara s'emboliqués més la troca.

Un referent més recent el trobem a la sèrie de la BBC "L'escurçó negre", protagonitzada per Rowan Atkinson, que es va emetre per TV3. La sèrie repassa diverses etapes de la història d'Anglaterra i, la primera temporada, també s'ambienta a l'etapa medieval.

Rowan Atkinson a la primera temporada de l'"Escurçó negre" (Imatge: BBC)

 

A partir d'un gir històric inventat situat a l'any 1485, la sèrie segueix els fracassos del maldestre segon fill de Ricard II, Edmund, que vol conspirar davant del seu pare per substituir-lo.

Amb un humor britànic molt esmolat, la trama repassa episodis de la quotidianitat relacionats amb la bruixeria, la successió reial, la diplomàcia, les croades, i el conflicte entre la Corona i l'Església. Un altre paral·lelisme amb "El Quixot" i un dels seus passatges més coneguts:

"Con la Iglesia hemos topado, amigo Sancho."

 

ARXIVAT A:
Literatura

NOTÍCIES RELACIONADES

VÍDEOS RELACIONATS