Resseguir els últims mesos de la vida de Vincent van Gogh allotjat a l'Auberge Ravoux de localitat francesa d'Auvers-sur-Oise serveix a Ramon Gener per explorar les emocions i sentiments de l'artista que, com a teràpia, brollaven sobre els seus quadres. Però no només el geni neerlandès, que va pintar 2.000 teles i només en va vendre una en vida, va estampar la tristor i el tedi depressiu a les seves composicions. Molts altres artistes pictòrics i fotògrafs de totes les èpoques s'han deixat inspirar per la melangia per (re)presentar un estat de desconcert vague i durador que, sovint, té un desenllaç dramàtic. Repassem deu exemples que es mostren al "This is art" dedicat a la melancolia.   1. "Lamentació sobre Crist mort" (Andrea Mantegna, 1480-1490) La pintura renaixentista, a diferència de la de l'Edat Mitjana, representa la figura humana despullada de simbolismes. L'autor es concentra en retratar el trauma físic (una mare davant d'un fill mort) i no pas l'espiritual. L'escena de la pietat de la Mare de Déu, reproduïda abastament en la història de l'art, l'encarna una dona vella, commoguda i gens idealitzada a qui li salten unes llàgrimes cristal·lines i sentides.   2. "Davallament de la creu" (Rogier van der Weyden, 1435) Obra del que es considera el Leonardo da Vinci de l'escola flamenca. Un altre quadre renaixentista que descriu, fil per randa, el corrent del realisme total en la representació de les figures humanes. Maria, amb túnica blava i rostre empal·lidit, es desmaia davant de la imatge del cos sense de Jesucrist. Al voltant, rostres compungits i plors continguts amb un mocador.   3. "Dona plorant" (Pablo Picasso, 1937) Pintada pel malagueny en plena Guerra Civil Espanyola agafant com a model la també artista Dora Maar, una de les múltiples dones que van passar per la seva vida. La manera de representar el lament parteix de l'estil cubista que floreix amb esplendor al famós "Guernica". En aquest retrat, però, la novetat és l'aparició de les llàgrimes. El dolor es canalitza mitjançant línies que es trenquen i colors contraposats que evoquen la bandera republicana. La tonalitat blavosa (imperant al "Guernica") capta l'atenció cap al punt més dramàtic de la tela: les mans, immenses, que mosseguen un mocador arrugat, com en l'anterior obra de Van der Weyden.   4. "El doctor Paul Gachet" (Vincent van Gogh, 1890) El terapeuta de Van Gogh està retratat en una postura calcada en les múltiples representacions de la malenconia: el cap recolzat sobre una mà, talment com "El pensador" d'Auguste Rodin, reflexiu i amb la mirada perduda. Gachet era metge i homeòpata, per això al quadre hi apareix la didalera, una herba d'ús medicinal que receptava al pacient a qui també recomanava pintar per combatre els seus dimonis. Van Gogh hi va congeniar molt. Tenien tres coses en comú: eren amants de l'art, tots dos pèl-rojos i arrossegaven un estat de tristor continuada. En el cas del doctor, per la pèrdua de la seva esposa.   5. "La malenconia" (Louis-Jean-François Lagrenée, 1785) Novament la mà sosté el cap en una exemplificació del corrent rococó, que va més enllà de la pintura i configura la decoració i l'art al voltant del regnat de Lluís XIV a la cort francesa. Langrenée va beure de l'escola de pintura bolonyesa, que pren de patrons els estils clàssics tant de l'antiguitat grecoromana com del Renaixement.   6. "La dolça melanconia" (Joseph-Marie Vien, 1756) S'emmarca en el primer neoclassicisme, després que Vien abandonés, el 1750, l'estil rococó i apostés per la precisió en la representació de mobles (taula i cadira), objectes (gerro i braser), animals (ocell). La pintura francesa de l'època influeix en els colors, que donen a l'escena un to desconcertat i trist, no tan obscur i tràgic.   7. "Gaspar Melchor de Jovellanos" (Francisco de Goya, 1798) Pensador il·lustrat, polític i escriptor contemporani a Goya, el retratat es mostra capficat en una nova apel·lació al gest malenconiós. Entre el 1793 i el 1799, deixant enrere els seus inicis dins de l'estil barroc, el pintor aragonès va signar nombrosos retrats de la noblesa madrilenya i de personatges destacats. Les obres, de fervorós estil neoclàssic, estan influïdes pel retrat anglès, centrat a subratllar la profunditat psicològica i la naturalitat. Progressivament, Goya va anar disminuint el lluïment de medalles o símbols de rang i poder per afavorir la representació de les qualitats humanes.   8. "Magdalena penitent" (Georges de La Tour, 1640) Una jove bella i absorta en els llibres, al costat d'un flagell i un crucifix. Sosté una calavera, símbol de la fugacitat de la vida. El pintor la vol mostrar suggerent, amb la brusa a mig caure, paràbola d'una pecadora disposada a fer penitència. Després d'una primera etapa de representació de pagesos en escenes costumistes a la zona de Lorena, prop de la influent escola flamenca, De la Tour va inclinar-se per obres de temàtica religiosa i moralista, presentant escenes nocturnes amb l'única llum d'una espelma que amplifica el clarobscur. Una pintura d'estil tenebrista propera al naturalisme de Caravaggio, en la qual apareixen personatges bíblics d'aspecte molt realista, en aquest cas Maria Magdalena, en atmosferes perfectes per al misticisme.   9. "Malenconia" (Domenico Fetti, 1622) Una altra al·legoria de la malenconia (novament amb calavera i cap reclinat) a càrrec d'un mestre venecià a qui agradava jugar amb l'efecte de la llum en les seves obres i descriure diferents plans d'escena. La pintura reflecteix les influències de grans mestres com Rubens, a qui Fetti admirava. Es tracta d'una peça petita (168 x 128 cm) pintada amb gran detall.   10. "Camp de blat amb corbs" (Vincent van Gogh, 1890) Tota l'expressió d'un sentiment. La tela representa l'estil impressionista més marcat de Van Gogh amb gruixos considerables de pintura i traços vertiginosos connectats directament amb les emocions i un cap que no s'atura. El blau del cel rúfol queda tacat pel vol dels corbs, presagi de la mort, que sobrevolen un camp de cereals daurat. Un presagi realitat. El pintor holandès es va treure la vida a prop d'aquell mateix escenari el 29 juliol de 1890.