Camino pels carrers de la meva ciutat per anar a comprar i no aconsegueixo consolar-me de la buidor que hi veig. A davant, a sobre i a dins sento una desconfiança intensa cap al meu entorn. S'embolica d'una crua circumstància que mai havíem imaginat que viuríem. La plaça on vaig jugar de petit tantes tardes està buida i el bar on quedava tantes altres amb els amics l'han buidat. Existeix una cosa pitjor que el record trist, la nostàlgia d'un temps molt present. És el punt exacte de la meva solitud. Sabem com és l'enemic, invisible, i que s'està combatent en els hospitals, en els cossos de les persones que es troben en el seu pitjor estat, en les seves famílies, i en totes les persones vulnerables, de qui avui em recordo vivament. Aquesta crueltat és àcida. Fan mal totes i cadascuna de les morts pel coronavirus. Coneixem la dura realitat, però al carrer pel qual camino trobo poca gent i pocs somriures. La resistència, si no es lluita, sembla desdibuixar les cares, els espais i les emocions dels pocs que van pel carrer. M'agradaria ara mateix poder entrar en cadascuna de les cases que veig tancades del meu barri. Descobrir com viuen els meus desconeguts veïns i també els meus coneguts, amics i familiars. Imaginant-ho, passo el temps. Al meu cap hi apareixen tota mena de persones. Accions estoiques, actes de prudència i justícia. Hi veig anarquies mai realitzades al món. Són tants els petits mons que s'han d'haver construït aquí, darrere de les finestres que donen al carrer que, cada dia que passa de confinament, em pregunto amb més emoció com serà el dia que aquests mons tornin als carrers i les places. Canviarà el record que en tenia de la plaça on jugava de petit? La pregunta m'estimula. Saber que res començarà i res s'acabarà de cop, que les nostres vides s'entrellaçaran més em fa tenir ganes de viure aquest nou episodi que vindrà. Estic convençut, preparat i entusiasmat, mentre camino sol, i amb por, pels carrers desconeguts de la meva vida.
