Quedem al restaurant d'un hotel de l'Eixample. Arriba Begoña Alberdi. La seva presència inunda l'espai. Estic nerviós. L'hi dic. Ella em confessa que també.

M'interessa molt la seva història, que es pot convertir en un repte professional si ho acabem fent al "Sense ficció". Mai abans no havia fet un documental de seguiment d'una persona, en temps real, esperant que passin les coses i que el personatge tingui prou caràcter i contingut per atreure l'atenció dels nostres espectadors, a més d'un background interessant.

Havia sentit la història de la soprano catalana al programa radiofònic "Islàndia", en una magnífica entrevista del periodista que més sap escoltar i preguntar, l'Albert Om. La nostra primera trobada serveix per coneixe'ns, i les successives, per aprofundir en la nostra relació personal i professional. Totes dues van molt lligades.
 

Les primeres revelacions

Begoña Alberdi m'obre en canal la seva vida. Em quedo en estat de xoc. Com podrem traslladar a un producte televisiu tant de dolor, tant de patiment, tanta por? És com una història de fa dos segles, que podria haver novel·lat Charles Dickens. Increïble. Però… no podem fer un catàleg d'horrors, seria massa tremendista. Sonaria exagerat.

Per confirmar la seva colpidora narració dels abusos i maltractaments soferts en la infantesa i joventut, per part d'uns tiets que van ser obligats per l'avi a fer-se càrrec de Begoña Alberdi i dels seus dos germans orfes de pare i mare, contacto amb algun dels seus familiars. No volen participar en el documental perquè creuen que no s'ha de remoure el passat, sobretot quan és tan cruel, però confirmen tota la violència amb què els tiets els van castigar durant més de 13 anys. Un dels germans es va quedar cec. La tieta no el va voler operar de la vista perquè no ho havia aprovat tot.

Crítics musicals em confirmen també la maduresa vocal d'Alberdi i la qualifiquen d'una de les grans veus de la lírica.

Una vida d'òpera

Begoña Alberdi va dormir 13 anys en una gandula de platja al passadís. La castigaven dies i setmanes sense menjar, havia de rentar tota la roba de casa, els caps de setmana la tancaven a una habitació de la qual només podia sortir una vegada al dia per anar al lavabo, en diverses pallisses li van trencar 16 ossos del cos, costelles, turmells, canells… Mai li pegaven a la cara, perquè no es veiessin les marques. La Begoña anava al col·legi sempre amb màniga llarga, per amagar els morats de les pallisses. Ningú a l'escola va sospitar mai res.

Estudiava cant al conservatori del Liceu per a lluïment dels tiets, que la utilitzaven per entrar en ambients socials vetats a les classes més baixes, amb concerts particulars a casa de la burgesia o cantant els diumenges a missa de 12. A la Begoña no li importava; ella volia cantar i al conservatori era lliure i feliç.

Va començar a despuntar com a soprano i, als 17 anys, uns caçatalents de la Scala de Milà se la van voler endur a Itàlia, però els tiets no la van deixar marxar al·legant que era menor d'edat.

Als 23 anys s'escapa de casa, es posa a servir en un habitatge de Sarrià i comença a presentar-se a concursos de cant. En guanya uns quants i comença a fer diners i carrera. La contracten al Liceu, on canta més de 300 vegades al costat de Montserrat Caballé, Plácido Domingo o Jaume Aragall, entre altres. La seva vida professional és molt dilatada i exitosa, però sense arribar a ser una gran estrella. Sí que és una de les poques cantatrius de la lírica, com ho era Maria Callas. Per això la contracten Carles Santos, Calixto Bieito o Els Joglars.

Encarrilada la carrera, i tancats en un calaix els malsons del passat, la Begoña troba l'amor de la seva vida. Però l'Albert mor als seus braços 4 anys després d'haver-se conegut. I ella cau en una profunda depressió. Tant, que vol morir. Busca el suïcidi assistit.

L'equip i la diva

Quan la vaig conèixer, passava per un dels seus pitjors moments. La meva proposta de documental sobre la seva vida la va alegrar, al mateix temps que li feia por remoure els dimonis del passat. Però el rodatge va molt bé. Gravem dues llargues, llarguíssimes entrevistes de més de dues hores cadascuna, les buidem i triem els escenaris més interessants. Roser Estrada, l'ambientalista més minuciosa i creativa que he vist mai, s'encarregarà de portar-nos als escenaris de la maltractada joventut de la Begoña.

Ens posem, amb el Ricard Belis, a triar seqüències i ell comença a imaginar com ha de ser allò que hem somiat com a escenari televisiu. Brutal. Pensa, fins a l'últim detall, el contingut i la seva visualització i comprensió televisiva. Mai sang i fetge, i això que el tema en portava a dojo. Rigor i un assenyat atreviment, dues de les moltes gràcies que té el Belis en el seu segell periodístic.

I s'incorpora a l'equip Carles de la Encarnación com a encarregat de la fotografia. Científic, segur, professional abocat. I s'hi va dedicar amb cos i ànima. Jo li deia que els seus plans s'assemblaven als de Bergman, Woody Allen, Tarantino. Poca conya!

Tan sensible com la Jessica Montaner, la productora que no té fronteres ni límits per aconseguir el que faci falta. Ella es guanya els protagonistes amb la seva bona predisposició, cosa que em facilita molt la vida a l'hora d'entrevistar-los.

Obligats a intervenir

Tot va sobre rodes i pensem acabar el documental amb una seqüència final a Santa Maria del Mar, on la Begoña farà un concert de Nadal el 23 de desembre. Preparem una grua, quatre càmeres, càtering, tècnics, llums... Un dia abans, la nostra protagonista pateix un atac de tensió, ansietat, cansament, i suspèn el concert.

En una reunió d'urgència decidim, després d'esquinçar-nos les vestidures i amb l'ai al cor, que hem de gravar el que està passant i enriquir, d'aquesta manera, la part més emocional del documental. La Begoña ens obre les portes de casa seva i la filmen estirada al sofà, deprimida i cansada. També molt dolguda pel que ha estat inevitable.

Tenim nova data de concert, el 23 de març. Aquesta vegada sí que l'aprofitem per construir un gran final de documental, amb Begoña Alberdi esplèndida a l'escenari. Abans l'havíem acompanyat a Benalmádena, a fer-se una segona reducció d'estómac per perdre pes; al gimnàs, per tornar a posar-se en forma, per ser el "Ferrari que sempre havia estat", i a la psiquiatra, per posar-li ordre al cap i allunyar-li les idees de suïcidi.

La suposada voluntat de suïcidar-se va ser el meu gran malson durant mesos, fins al punt que un dia vaig reunir l'equip per posar en comú les meves pors: hauríem d'avisar la policia o un centre especialitzat en salut mental? Què es pot fer en aquests casos? Li vaig presentar una amiga meva psiquiatra, la Monserrat Pàmias, perquè parlessin. Va ser molt efectiu. Li va canviar la medicació i la va ajudar a mirar la vida d'una altra manera. Benalmádena, gimnàs i teràpia. 

Fins a la data de l'estrena, la Begoña pressiona per veure el documental. Es fa dur resistir, però arribem al moment de la preestrena al Liceu sans i estalvis. L'acte és un èxit absolut i Begoña diu que el documental li serveix en certa manera de reparació. Això ens aporta molta felicitat.

Amb aquest documental m'acomiado de la meva feina a TV3. El 21 de maig poso punt final a una estada de 34 anys en aquesta casa.

Salut!