Tot el Maradona que enyorem

"Estimant Maradona" retrata un personatge excessiu per definició, Diego Armando Maradona, "la mà de Déu", el millor futbolista del món. Un retrat acrític i entusiasta, fet pels seus adoradors, que encara el consideren l'heroi dels pobres. També per ell mateix, que s'obre a la càmera i parla sense filtres de la fam de la seva infància, de futbol, de política i dels errors propis i aliens que el van acabar allunyant del que era el centre de la seva vida. "Si no puc jugar és com si m'haguessin tallat les cames." Missa en honor de Maradona, amb el jugador en format "santet" ("Estimant Maradona") Un documental diferent, desmanegat i un punt caòtic, però fascinant i divertit, pel qual desfilen familiars, amics d'infantesa, aficionats i entusiastes: un univers, aquest últim, de personatges capaços de tatuar-se el futbolista per tot el cos, d'assistir a una missa de l'Església maradoniana, de cantar-li les cançons més absurdes o d'assaltar-lo al mig del camp per incloure'l a la foto de casament. View this post on Instagram A post shared by Sense ficció (@senseficciotv3) "Quan Maradona va veure el tatuatge amb la seva cara que porto al braç, em va dir: 'Si jo soc així, em mato'", diu un "tifosi" napolità. "És el més important de la meva vida: si he de triar entre ell i la dona, el trio a ell", diu un aficionat argentí. "El millor germà del món, i com a futbolista, un marcià: no es pot discutir", diu el seu germà petit. "Diego és una rock star", diu el músic Charly Garcia. Maradona opina diferent: "Jo només soc un futbolista. No em diguin Déu, que Déu és el més gran que hi ha". A "Estimant Maradona" coneixem Villa Fiorito, a la perifèria més desgraciada de Buenos Aires, on el Pelusa, mitjà de vuit germans, xutava els primers gols en un camp on es creuaven apostes, amenaces i trets. Visitem la família, pares, filles i germans, que són l'amor de la seva vida; viatgem a Cuba, país que el va fer seu; i al Brasil, per preguntar, a la platja, qui és el millor jugador del món: Maradona o Pelé. "A Pelé cal respectar-lo pel que va donar al futbol, no pas pel que no li va donar: per mi, anar a veure Clinton amb una corbata de la bandera americana és fastigós." L'eterna pregunta: qui va ser el millor, Pelé o Maradona? ("Estimant Maradona") Maradona no és dels que callen fàcilment. El Che Guevara és el seu heroi; Fidel, l'únic mandatari internacional que pot dormir tranquil. "Tota la resta són més bruts que la tassa del vàter", deia. "La mà de Déu", conegut així per una de les seves extraordinàries jugades, no callava ni davant dels màxims dirigents del futbol. "Els amos del futbol són els que no han corregut mai més de cinquanta metres i s'estan sempre amagats darrere la taula. Mentre nosaltres correm a 50 ºC sota el sol, ells s'ajeuen als seus seients vip a la llotja amb xampany i caviar." La cuirassa de l'adoració popular no el va poder protegir ni de l'antipatia del poder ni dels seus propis errors. La reputació --sembla que ben guanyada-- d'amant de les substàncies prohibides el perseguia, i de poc li van servir excuses com "no vaig córrer per la droga, corria pel cor i per la samarreta". "Estimant Maradona" recull la seva etapa argentina i també els set anys passats a Nàpols, després de dues accidentades temporades al Barça, del qual no sembla que en tingui un gran record: "Van dir que me n'anava perquè jo era rebel, però vaig marxar perquè un contracte mai comprarà la meva vida." El seu declivi professional, amanit amb lesions, acusacions de dopatge i excessos de tota mena, no va afectar, però, l'adoració de milions d'aficionats, pels quals serà sempre el Pibe de Oro, i, sobretot, un dels seus. "Estimant Maradona", una pel·lícula del 2005 absolutament vigent -i moderna- avui dia, n'és la prova. "Estimant Maradona" és una coproducció de Teva Films d'Argentina, Kelly Park Film Village de Nova Zelanda i l'INCAA Direcció: Javier M. Vázques Guió: Javier M. Vázques i Nicolás Avruj