Testimoni d'un agressor: "La meva gran culpa és la covardia"

Tant a les víctimes com als agressors de delictes els costa molt parlar públicament. No volen que se'ls estigmatitzi. Però a "Les llavors de l'odi", TV3 ha pogut recollir el testimoni d'un agressor que ja ha complert una pena de més de deu anys per haver matat una persona. Ara intenta refer la seva vida, per això ha volgut preservar l'anonimat. Explica en primera persona què pot portar un jove a situacions límit i què faria ell amb algú que hagués mort algú, com va fer ell... "Sé que aquella persona era jo, però ho veig com si fos un altre. Ara mateix, ni em passaria pel cap." Què penses quan recordes el que vas fer? Quan ho veig de fora, és una sensació molt, molt estranya. Sé que aquella persona era jo, però ho veig com si fos un altre. Ara mateix, penses que això no em passaria pel cap. Ni res semblant. Et glaça la sang. Fa molt de mal, realment. I ho has de superar. És una cosa molt forta i s'ha d'aprendre a viure-hi. És molt complicat entendre què ha passat i, sobretot, acceptar-ho. Perquè, realment, hi ha moltes coses que no s'entenen. Com t'ho expliques? Tot té una explicació però és massa complexa. Masses petites coses. Et tornaries boig. Fer arqueologia emocional és perillós perquè entres en un bucle infinit. Tens por de què pots trobar. Vaig trobar imbecil·litat absoluta. T'hauries imaginat mai arribar a l'extrem de matar algú? No. No hi havia una intencionalitat. Va haver-hi un cúmul de coses que es van ajuntar, perquè el desenllaç fos... fatal. No t'ho imagines. Però ni de bon tros. S'ajunten una sèrie de circumstàncies, entre les quals un mateix, evidentment. L'agressor va matar una persona i va passar més de deu anys a la presó Anar en grup va ser clau? Quan estàs en grup et sents que estàs acompanyat, que tens més força. I això et desconnecta de la realitat. Un anima l'altre... El factor grup a l'adolescència és absolutament crucial, no en tinc cap dubte. Com s'acaba matant algú? Un no destrueix si no s'està autodestruint. No t'importa res. Entres en dinàmiques que no saps per què fas les coses... Perquè ets feble. El meu gran defecte en aquell moment va ser ser feble. "És com una addicció a trencar la norma. I ho vas normalitzant i, evidentment, perds el control." Estava molt perdut. Però vas fent. Per inèrcia. Tant d'actituds pròpies, com de companyies que, evidentment, es van retroalimentant. És molt fàcil tirar la culpa als altres. És una retroalimentació: no tenir exigències amb les companyies, entrar en aquestes dinàmiques de cremar adrenalina, de fer coses il·legals... el que sigui realment, el que sigui... la qüestió és trencar la norma. És, és rebel·lia, de falsa rebel·lia. Entres en una eufòria. Si no ets feble, tens voluntat, saps què vols i, sobretot, saps què no vols i és molt complicat que passi això. Jo em culpo a mi mateix d'haver estat feble, perquè no ho vaig saber aturar a temps. No vaig dir "prou d'això". Ens sentíem falsament forts. Però era fals, era una il·lusió per tapar la feblesa. Qui és fort és qui diu "Què esteu fent? A mi això no m'interessa". Ningú et va intentar aturar? A l'institut, algun professor va intentar una xerradeta amb tranquil·litat però no va ser suficient. A casa hi havia tolerància, inacció. Malgrat que hi havia un fotimer de senyals. No anava gairebé mai a l'escola. Era exagerat. No era una cosa d'uns dies. Potser eren mesos. Potser hi havia un petit crit d'atenció perquè potser havíem robat no sé què... Però res. Un agressor ha accedit a donar el seu colpidor testimoni a "Les llavors de l'odi" Hi ha un tema -i ho dic amb tota la sinceritat- d'ineptitud paternal. Amb ma mare és impossible tenir-hi una conversa normal. I mon pare no hi era mai. Hi ha un buit familiar absolut, que permet que tota la brutícia entri... No hi havia una sensibilitat de com s'ha de tractar un adolescent... no hi havia una empatia. El fet de no saber com tractar-ho fa, potser, que no es tracti. Però clar, allò va creixent. Com s'hauria pogut frenar la dinàmica d'autodestrucció? Jo era molt rebel. Si m'imposaven un càstig, anava a pitjor. És interessant que d'alguna manera els nanos aprenguin, com més aviat millor, a valdre's per si mateixos, que no s'acostumin que els hi donin tot fet. Trobo a faltar una cultura de responsabilitat, que jo no tenia. És una cadena. Si un, de ben petit, absorbeix uns determinats valors... Allò de: "no diguis mentides". I veus com diuen una mentida. No es poden donar valors només de paraula i fer el contrari. Te n'adones i et prens aquesta llicència. Si ells ho fan, que són l'autoritat... I a poc a poc, ja a l'adolescència i amb les hormones, ja et prens la llicència... Tampoc tenia comunicació amb els pares. No hi tenia confiança, ni amb ningú de la meva família. Tot suma. "Hi ha molts ingredients que fan que tot et generi com frustració. I la canalitzàvem amb el que fos..." No t'espolses la responsabilitat? La meva gran culpa és la covardia. També hi havia la mandra adquirida de que t'ho donin tot massa fàcil. Hi va haver una degradació familiar. Estàs habituat a una bona vida i, de cop i volta, tot és molt més difícil. Ja no tens el que vols. A més a més, no tens comunicació. Hi ha molts ingredients que fan que tot et generi com frustració. I la canalitzàvem amb el que fos... amb objectes... i més endavant, quan t'insensibilitzes prou... amb persones. T'insensibilitzes perquè res no t'atura. Entres en una dinàmica destructiva i, simplement, continues. És manca d'empatia. En el meu cas, no recordo una cultura de l'empatia. Tot al contrari. És a dir, si pots aprofitar-te de, fes-ho. Era una cultura de l'odi: comentaris racistes, comentaris homòfobs, moltes petites fòbies... Consideres que la teva família és la millor i que tots els altres són com una circumstància molesta. Una actitud familiar despòtica. En comptes d'entendre que, a final, tots tenim els mateixos drets. Què va significar la presó? La presó em va obrir els ulls. No immediatament. Però sí. La presó implica que les inèrcies s'acaben. Et trenca la vida amb tot el que això pugui tenir de bo i de dolent. És una teràpia. Quan ets allà dins, no pots fugir. No pots fugir ni físicament ni mentalment. Has d'estar amb tu mateix. No tens més remei. Has intentat contactar amb la família de la víctima? Se'm va oferir en el programa de tractament i evidentment ho vaig acceptar, però al final l'entorn de la víctima segurament no va respondre o no va voler... Volies demanar perdó? Demanar perdó, no. No tenen per què perdonar-me. No tinc dret a demanar perdó. Que sentin el que hagin de sentir. Volia, simplement, exposar-me. Tenia la necessitat emocional de contactar algú proper i que si m'ha d'escopir a la cara i fotre'm un cop de puny, que ho faci. Ho entendria. "Hi ha qui seria partidari de la llei del talió. Però llavors... si a mi em maten... en comptes d'un mort en tindràs dos." Com es viu amb un crim com aquest a la consciència? No podria dir que jo m'hagi perdonat. Perquè és massa greu. No m'agrada gens el que vaig fer, però entenc que no ho puc canviar i entenc que les circumstàncies no les vaig triar només jo. Com afrontes la mirada dels altres? Tinc el dret i l'obligació de ser una persona normal. Procuro no entrar en bucles mentals... perquè si no, no viuries. Crec que la gent té tot el dret a odiar-me... a estimar-me... Ens agradi o no, al final tots som persones. Hi ha qui seria partidari de la llei del talió. Però llavors... si a mi em maten... en comptes d'un mort en tindràs dos. Què hauries fet tu amb una persona com tu? Abans de res, fotre'l a la presó. Això, claríssim! Crec que s'ha de fer l'esforç de sortir d'aquest pensament religiós que al final és emocional, i més encara com a administració. Ha de fer l'esforç i aplicar més rigor. No només perquè ho diu el reglament, sinó sincerament preguntar-nos "què ha passat aquí?". L'agressor considera que es va insensibilitzar i va entrar en una dinàmica autodestructiva Perquè avui has estat tu i demà pot ser un altre. Si vas matant a tots els criminals, no deixarà d'haver-n'hi. És interessant trobar els defectes. Hem d'assumir que la societat no és perfecta. Per això hi ha gent que no pot pagar el lloguer o la llum. No som en una societat perfecta i s'ha d'assumir. No podem actuar pensant que tot és perfecte, tot va bé i tots som feliços. Ara sí que sents empatia? Sí, home. Clar que sento empatia. Quan et coneixes més a tu mateix, arribes a la conclusió que ets com qualsevol altre. Hi ha moltes maneres d'arribar a l'empatia. Una és la reflexió. Dir: "Ostres, i si això m'ho fessin a mi?" Ets la mateixa persona a dia d'avui? D'alguna manera, hi ha un nucli, diguem-ho així, que és la persona com a tal. És com si, al voltant d'aquest nucli, que és com el nacre d'una perla, en comptes de nacre hi hagués... parlant clar: merda! Vas embolcallant-te de males històries, de manca de valors, mals exemples, de mancances afectives... una sèrie de capes que són nocives. És la mateixa persona? Sí, però sense tot allò. No pot canviar com a tal, de cop i volta. Però sí que és com treure la brutícia... Sentir-te odiat o menyspreat t'ha fet fer un canvi de xip? No exactament. Gairebé et diria el contrari. És molt complicat perquè el que fa això és tot el contrari. El que fa això és justificar-te. És a dir: compte, que els altres són uns fills de puta. I ho sents així realment... Si no ho saps manegar bé, si no tens aquest autoestudi de dir "jo tinc uns límits, com els tenim tothom", doncs encara et justifica més. Tens assumit que per molta gent ets un monstre? Mira, hi ha una cosa que és com molt naïf, no? No s'ha d'odiar. Compte. Tu no pots evitar odiar. Ningú. És un sentiment. El problema no és l'odi. El problema és què fas amb aquest odi. Aquest és el problema. Una persona que digui "jo no odio mai", no me la crec. És així de clar. Jo no me la crec. O ha de ser molt bleda. La qüestió és què fas amb aquest odi. Això aplicat a tot: amb l'odi, amb l'amor.. Si no el saps gestionar bé, també pot acabar molt malament. Pel que dius, la mala gestió de la frustració pot portar tothom a ser agressor... Tots som potencials agressors. Una cosa és que el delicte sigui més gros o menys. Hi ha gent que ho projectarà d'una manera més física, que tindrà més tendència a agredir, i hi ha gent que serà més verinosa, que farà mal amb les paraules. Pots maltractar molt una persona només amb paraules. Els homes tenim més tendència o hem tingut més tendència a projectar aquesta frustració físicament. I potser les dones ho faran d'una altra manera. Això ja dependrà de cadascú. Ets un cas excepcional de reinserció? He mirat estadístiques i és més aviat excepcional. La norma és degradar-se. Jo tinc el cas d'un conegut que, després de molts anys a la presó, més d'una dècada, va aprofitar un dels primers permisos per suïcidar-se. També li va passar a una de les nenes del 4F i només va estar-hi unes setmanes, perquè no volia tornar allà dins. Alguna cosa passa, no és normal. I jo més aviat seria l'excepció. De la mateixa manera que he tingut facilitat per a les males actituds o empenta per fer coses malament he tingut la mateixa empenta per fer coses bé, afortunadament. Ho he pogut recanalitzar, per dir-ho així. "Es parla de reinserció però t'estan aïllant i t'has de buscar la vida. Segurament és per manca de recursos." Te n'estàs sortint? Imagina't tenir un estigma. Independentment del crim hi ha una sèrie d'anys que no pots justificar laboralment. No pots justificar-los en un CV de cap de les maneres possibles, no pots justificar-los humanament. Només mentint, però a mi, que ho sé fer, no m'agrada. És molt complicat. L'administració no hi ajuda. Tot al contrari. En aquests casos, hi ha la responsabilitat civil: hi ha la pena de presó com a tal i, paral·lelament, hi ha la pena econòmica. L'agressor ha complert la pena i està refent la seva vida, per això ha demanat preservar el seu anonimat No és que no vulgui pagar, però si una persona normal ja ho té fotut per trobar segons quines feines, amb un bon sou i una vida digna; si, a més a més, tens aquesta càrrega i te'n desentens completament i m'exigeixes que pagui sense més història. Jo ho he trobat abusiu, sincerament. Llavors què haig de fer? Vaig a robar? Perquè si no em donen feina i tu m'estàs demanant diners perquè si no, no surto... Hi ha la incoherència: es parla de reinserció però t'estan aïllant i t'has de buscar la vida. Segurament és per manca de recursos. Per aconseguir permisos va ser molt complicat. Vaig haver de denunciar molta gent. És un sistema molt deficient, per manca de recursos i, en part, per manca de voluntat. Veuen la gent a la presó com si fossin sacs de botifarres. Hi ha professionals que són vocacionals, però si n'hi ha 4 de 400... és complicat. Com són els programes de reeducació? Vaig participar en el programa de tractament especialitzat en delictes violents. És obligatori si vols sortir. Érem 6 o 7 nanos. Era un protocol. Vas a una aula. T'expliquen una sèrie de conceptes molt bàsics, una guia emocional molt bàsica, tot molt bàsic. Una interactivitat petita. Al final, després de molts anys, que et vinguin amb això que segurament ja ho has pensat. Potser no en tots els casos, eh? Però jo en el meu cas era una cosa que em venia molt tard. Jo trobo que això hauria de ser al començament o potser poc després del començament. Però no gairebé als deu anys. Estava fora de lloc. L'agressor ha demanat preservar el seu anonimat i hem recreat l'entrevista pel programa especial "Les Llavors de l'odi". Es poden evitar delictes com el que vas cometre? Si parlem a escala macro crec que no, perquè al final el món és molt gran, amb molta gent i moltes idees i hi ha moltes males educacions, moltes desatencions, molts problemes. I conflictes n'hi haurà sempre. Alhora, penso que jo no tindré fills, perquè és una càrrega que no vull. Imagina't que et surten rebels i més intel·ligents del compte. És un drama com no t'ho puguis muntar bé. És un malson i no m'ho vull ni imaginar. Crec que no es pot banalitzar el fet de procrear, ni per tenir un gos o un gat. Crec que es trivialitza la procreació. Si es té una criatura o les que siguin, ha de ser un acte de plena consciència, absoluta, estàs portant una persona al món amb totes les conseqüències, totes. Molta gent pot dir "és molt fàcil tirar la culpa als pares!". Clar, però és que en tenen la culpa. En el meu cas, donaven a la paternitat una importància... molt material: "Va net, menja, té roba i té sostre". Correcte, només faltaria. Però això és una part, la part física, la de fora. Però després la part de dins, què? Això en el meu cas era una utopia. Quins senyals d'alerta hem de vigilar perquè un jove no agafi el camí que vas agafar tu? Coses que sortirien del que un consideraria normal: que aquesta persona arribi molt tard a casa d'una forma recurrent i completament injustificada, que se salti l'escola d'una manera també recurrent, que no sigui una excepció d'una setmana, o d'estar malalt... En el moment que no s'entén què està passant és que hi ha alguna cosa que passa. Potser és massa simple però és així. Per què t'hauríem de creure? No busques protagonisme i blanquejar el que vas fer? Per això ho faig anònim. No vull cap mena de rèdit. Simplement estic compartint uns punts de vista. Què hi guanyo jo amb aquesta entrevista? Al contrari, per a mi és un esforç. És un episodi de la vida que la gent vol suprimir i no el vol tornar a obrir mai més. En canvi, estic donant un testimoni a canvi de res, invertint temps i esforç per compartir això. Ho faig amb el compromís d'anonimat, justament per no entrar en personalitzacions. Perquè ningú blanquegi ningú. Perquè és una situació que li pot haver passat a fulanito o menganito, tant se val el nom, tant se val la cara, però ha passat. Què hi guanyo?