"Tenir aquelles fotos i no voler desfer-se'n va fer patir molt Campañà"
Marta Gili, directora de l'Escola Nacional de Fotografia d'Arle, a la Provença, i gran coneixedora de l'obra del fotògraf Antoni Campañà, reflexiona sobre el valor de les fotografies amagades de la Guerra Civil i del sentit d'exhibir avui aquesta obra oculta durant vuitanta anys, en una entrevista feta per Plàcid Garcia Planas, Arnau Gonzàlez i Vilalta i Toni Monné, guionistes i directors del documental "La capsa vermella. La guerra infinita d'Antoni Campañà"
"Tenir aquelles fotos i no voler desfer-se'n va fer patir molt Campañà"
Després de la publicitat pots interactuar amb el player amb els següents botons Instruccions per interactuar amb el player
Entrevista dels directors a Marta Gili, qui va treballar en exposicions de Campañà

"Tenir aquelles fotos i no voler desfer-se'n va fer patir molt Campañà"

Marta Gili, directora de l'Escola Nacional de Fotografia d'Arle, a la Provença, i gran coneixedora de l'obra del fotògraf Antoni Campañà, reflexiona sobre el valor de les fotografies amagades de la Guerra Civil i del sentit d'exhibir avui aquesta obra oculta durant vuitanta anys, en una entrevista feta per Plàcid Garcia Planas, Arnau Gonzàlez i Vilalta i Toni Monné, guionistes i directors del documental "La capsa vermella. La guerra infinita d'Antoni Campañà"

TEMA:
Guerra Civil espanyola

Quan vas conèixer l'obra de Campañà?

Vaig descobrir l'obra d'Antoni Campañàquan treballava amb en Joan Fontcuberta, els anys 83-84. Estàvem preparant una exposició que ens havia encarregat el Ministerio de Cultura, que es deia Idas & Caos, sobre les avantguardes fotogràfiques a Espanya. Jo feia de documentalista coordinadora de l'exposició i en Joan, de comissari. I més tard, quan em van proposar ocupar-me de la programació de la Sala Arcs, que era de l'antiga Caixa de Barcelona, vaig programar una exposició de Campañà. Va ser l'any 1988 quan vaig començar a parlar amb ell, a anar a casa seva, vaig parlar amb la seva família... perquè l'exposició es va celebrar el maig de 1989.

 

Església cremada. Barcelona, estiu del 1936. / Fotografia d'Antoni Campañà

 

Ell va morir el juny de 1989. Com van ser aquelles converses?

Vam fer la selecció d'obra junts i vam parlar moltes estones. Ell volia presentar només el que considerava la seva part més creativa, que eren els bromolis i bromolis transportats i tota la part pigmentària, pictorialista, de la seva obra. La part esportiva de la seva obra no la considerava un objecte d'exposició. Aleshores, quan li vaig preguntar sobre les fotos de la guerra, em va dir: "D'això no en parlem. D'això no en parlem. Això no ho ensenyo i s'ha acabat". Era impossible convèncer-lo. Jo era molt jove i no entenia les raons; ara les entenc millor. Quan una està curant una exposició ha de tenir cura també de l'artista i del que l'artista vol.

 

Pràctiques de tir del PSUC al cementiri de les monges del Sagrat Cor, Barcelona, 1936-1937 / Fotografia d'Antoni Campañà

 

En vau parlar, de les seves fotografies de la guerra?

Evidentment que en vam parlar, perquè l'hi vaig preguntar, i diverses vegades, i em va dir que les tenia guardades i que no les volia ensenyar. En aquella època, tenint en compte que era una exposició que jo feia amb l'artista, amb el fotògraf, no pots presentar quelcom que el fotògraf no vol. D'allò ja en fa trenta-tres anys i ara entenc que, efectivament, en aquella època era un tema tabú per a ell. Encara que la dictadura ja havia passat, no feia tant temps que havia acabat.

 

Marta Gili, directora de l'École Nationale Supérieure de la Photographie, (ENSP, Arles, França).

 

Penso que en el moment en què certes imatges se silencien hi pot haver moltes raons. Hi ha les raons subjectives del mateix fotògraf, que suposo que tenen a veure amb el patiment que aquestes fotografies li van poder ocasionar, no solament per la violència i la guerra, sinó potser per la postguerra i per totes les diferents capes d'història, d'històries personals i col·lectives que es van viure al nostre país. I també és cert que ell pertanyia a un grup de fotògrafs en què molts d'ells silenciaven moltes coses. No solament fotògrafs, tothom silenciava coses, sobretot els que havien viscut la guerra.

 

Runes després d'un bombardeig durant la Guerra Civil Espanyola. / Fotografia d'Antoni Campañà.

 

Aleshores vas publicar un article a la revista Lápiz, "Antoni Campañà. L'avantguarda del pictorialisme", on escrivies que ell t'havia dit que aquelles fotografies eren com una ferida que no volia tornar a obrir.

Les imatges, ni menteixen ni diuen la veritat, evoquen estats de la sensibilitat personals o col·lectius. Evidentment, penso que tenir aquelles fotos el va fer patir molt i també el va fer patir el fet que no volia desembarassar-se d'elles, o sigui, que les tenia guardades, no? Coneixem molts casos de fotògrafs a qui els ha succeït això, com Li Zhensheng, Capa, Centelles... És a dir, són imatges que han estat allà guardades, perquè la memòria a vegades és allà, però és una qüestió de temps i, sobretot, perquè l'oblit no existeix. Crec que era massa d'hora per a ell, per nosaltres potser també... Ara veiem les fotos de la Guerra Civil Espanyola o de qualsevol guerra i tenim uns altres valors vers aquestes imatges, perquè n'hem vist moltes, perquè des de la Guerra Civil, que va ser, diuen, la més fotografiada fins a la guerra dels Balcans, passant per la guerra del Vietnam, les guerres de l'Orient Mitjà i moltes altres, jo crec que la nostra mirada sobre aquestes imatges ara és molt diferent de la mirada que teníem aleshores els de la meva generació. I penso que això per ell era molt important. Cal preguntar-se què pensaria avui, veient aquestes imatges penjades en un museu. Però clar, també cal preguntar-se com hauria viscut aquests anys en què nosaltres, com a comunitat, com a país, també hem anat assumint, o no, aquella guerra.

 

Refugiades de la Guerra Civil Espanyola. / Fotografia d'Antoni Campañà.

 

Està bé ensenyar-les ara?

Crec que les fotografies en si mateixes no diuen res; és el context en què es mostren aquestes fotografies, el llenguatge que les acompanya i els valors. Mostrar aquestes fotografies, per exemple, els anys 50, ens haurien transmès uns valors i uns discursos que no haguessin estat els mateixos que l'any 89 o que el 2021. Avui tenim molta més experiència a mostrar arxius i sobre descobertes d'aquest tipus. La majoria passen per museus, és a dir, que ja estan d'alguna manera embolcallats per un llenguatge que els acompanya. No solament de la Guerra Civil, del 36 al 39, sinó veure també quins són els valors amb què avui mirem aquestes imatges. Crec que això és important, el que ens fa aprendre: no les hem de veure únicament com una qüestió històrica, que és important, perquè també estic segura que hi ha moltes polèmiques sobre aquesta qüestió històrica, però em sembla també molt important veure el que fan aquestes imatges amb nosaltres avui, què és el que diuen i què és el que amaguen.

 

Nen ferit en un bombardeig. Barcelona, Hospital Clínic, 1937 / Fotografia d'Antoni Campañà.

 

Campañà ho fotografia tot i també és un fotògraf que, per les circumstàncies de la guerra,  fotografiarà els dos bàndols. Això és equidistància?

No ho sé. No he passat mai una guerra; per tant, no sé què vol dir això de l'equidistància. No crec que hi hagi cap fotògraf a la història de la fotografia que sigui equidistant, cap cineasta. Ningú és equidistant. El que em sembla interessant és poder analitzar els processos pels quals arribem avui aquí, deixar-ho allà i que cadascú pugui analitzar-ho des del seu punt de vista. Tenir una espècie de distància crítica que potser en el 89 no teníem i els nostres nets tindran una altra distància crítica molt diferent de la que tenim nosaltres avui.

 

Tropes alemanyes del Tercer Reich en la 'Desfilada de la Victòria' franquista, Barcelona, 21 de febrer del 1939 / Fotografia d'Antoni Campañà

 

Creus que si ell hagués ensenyat aquestes fotografies abans, algunes serien ara fotografies icòniques de la Guerra Civil Espanyola?

Això de les fotografies icòniques no depèn del fotògraf. Com diu una fotògrafa de guerra que jo admiro moltíssim, la Susan Meiselas, tu fas les fotografies, les publiques i a partir d'aquell moment ja no són teves. El fotògraf moltes vegades no pot fer-hi res i, per tant, no ho sabrem mai. Podem suposar, podem imaginar, però això és com el que passa amb gairebé tota obra d'art, no? Tu la realitzes, la produeixes i a partir del moment que la difons, ja no és teva, queda en possessió dels receptors.

 

Durant el franquisme, Antoni Campañà va treballant en el camp de la fotografia esportiva. / Fotografia d'Antoni Campañà.

 

Campañà toca tots els gèneres, fotoperiodisme, esports, postals, artística, comercial... És un cas particular?

Com molts fotògrafs de totes les èpoques, Campañà viu de la fotografia. No era un hobby. No era un amateur. Era algú que vivia de la fotografia professional, diguéssim, funcional, al servei dels diaris, de l'esport, de les postals i, com molts fotògrafs també d'aquella època, tenia una part més creativa. Practicava aspectes molt amplis de la professió de fotògraf, tot allò que dona per viure, i després tenia una part que ell considerava més d'expressió personal, que era tota aquesta part pictorialista, en què ell treballava les imatges, les reciclava, les construïa, les muntava... Recordo el que m'havia explicat de la fotografia de l'espantaocells: "Aquest espantaocells el vaig arreglar jo, el vaig construir i després, quan vaig fer la foto, li vaig afegir uns núvols d'una altra foto". És a dir, és aquesta idea de muntatge i de collage i que hi ha moments en què és molt més evident que la veritat es compon de moltes altres veritats i de moltes altres capes de sentit. Aquest és potser un dels aspectes del pictorialisme i Campañà és un nom destacat d'aquell moviment amb altres col·legues de l'època com Joan Porqueres, Claudi Carbonell, Pla Janini... Hi havia tot aquest grup de fotògrafs increïbles, que van fer un treball fabulós en aquella època en què fer el que van fer resultava bastant complicat.

 

Espantaocells, 1934. / Fotografia d'Antoni Campañà.
ARXIVAT A:
Guerra Civil espanyola

NOTÍCIES RELACIONADES

VÍDEOS RELACIONATS

GALERIES RELACIONADES

Anar al contingut