Soc Azra Suljić, supervivent inconscient d'una guerra
"L'última cinta des de Bòsnia", el viatge de la meva mare i el meu germà a Srebrenica, té més d'investigació que no pas de visita familiar. Aquesta vegada no els vaig acompanyar perquè en aquell moment estava acabant les pràctiques a la seu de les Nacions Unides a Nairobi, a Kènia. Però la meva ment viatja amb ells
Soc Azra Suljić, supervivent inconscient d'una guerra
Víctimes del conflicte a Bòsnia

Soc Azra Suljić, supervivent inconscient d'una guerra

"L'última cinta des de Bòsnia", el viatge de la meva mare i el meu germà a Srebrenica, té més d'investigació que no pas de visita familiar. Aquesta vegada no els vaig acompanyar perquè en aquell moment estava acabant les pràctiques a la seu de les Nacions Unides a Nairobi, a Kènia. Però la meva ment viatja amb ells

Enllaç a altres textos de l'autor

Filla de la protagonista del documental "L'última cinta des de Bòsnia", Sifa Suljić

Azra Suljić, filla de la protagonista del documental "L'última cinta des de Bòsnia", Sifa Suljić
Azra Suljić, filla de la protagonista del documental "L'última cinta des de Bòsnia", Sifa Suljić

És curiós que, tot i conèixer -de paraula- els fets, els llocs i les persones, és quan els visitem que els esdeveniments es fan més clars en la nostra consciència.

Soc Azra Suljić, supervivent inconscient d'una guerra. He crescut a Catalunya, primer com a refugiada; després, i fins a l'actualitat, com a persona arrelada aquí. També he crescut sentint el relat dels esdeveniments que van passar al meu país de naixement, Bòsnia i Hercegovina, però sobretot els fets que va patir la meva família més propera.Azra Suljić, filla de la protagonista del documental 'L'última cinta des de Bòsnia', Sifa Suljić

"Nosaltres som de Srebrenica, dels pobles de Šušnjari i d'Ornica", em deien els meus pares quan era petita. Srebrenica... Llavors, jo no sabia ni on era, ni què significava aquest nom per a la història de Bòsnia. Fins que hi vaig anar per primera vegada. Recordo la il·lusió que tenia per veure l'escenari de les històries d'infància que els meus pares m'explicaven. No hi ha res, de tot això. Per mi, Srebrenica i els pobles dels meus pares són un bosc. Un bosc amb algunes restes de camins i valls, acompanyats d'aquells records transformats en relats de fragments de vida, d'indrets, de persones...

 

L'Azra, la Sifa i l'Anel miren el vídeo VHS enviat per la seva família tres mesos abans de la massacre de Srebrenica.

 

Em sento afortunada d'haver pogut conèixer el meu avi i els meus tiets materns, encara que hagi estat a través d'una gravació. Suposo que el que em fa feliç d'aquesta cinta -algunes imatges de la qual es poden veure en el documental "L'última cinta des de Bòsnia"- és que ells sabien de la meva existència, llavors. Amb els anys, els records familiars, juntament amb els llocs que visitem cada any, m'han fet prendre consciència de què és Bòsnia i Hercegovina, què és Srebrenica i què significa haver nascut en el si de la meva família. I aquesta presa de consciència em va despertar la necessitat de saber-ne més i de comprendre el perquè de tot plegat. Crec que és per això que he acabat orientant la meva carrera professional a les relacions internacionals, per entendre les regles del joc.

 

Imatge del vídeo familiar enviat pels Ademovic a la seva filla Sifa - la mare de l'Azra Suljić - i gravat tres mesos abans que tots els homes de la família fossin assassinats a la massacre de Srebrenica. A l'esquerra, en Nezir, el germà gran de la Sifa, encara desaparegut 25 anys després del final de la guerra. Del germà petit, en Muamer, en van identificar l'esquelet el 2006.

 

Per què la comunitat internacional va permetre les atrocitats de la guerra de Bòsnia? Va ser perquè no hi havia petroli a Bòsnia i no hi havia cap interès internacional per involucrar-s'hi? O perquè l'afinitat entre Rússia i Sèrbia va endarrerir una intervenció més eficaç? O bé perquè el territori de Bòsnia ha estat històricament en disputa? O és perquè un estat nació amb majoria de població musulmana és impensable en la definició d'una identitat europea?

 

L'Anel i la Sifa passegen pel cementiri de Potocari, on ja hi ha enterrats el pare de la Sifa, Hakija, i el seu germà petit, en Muamer.

 

Fins fa poc, quan em presentava a algú, evitava dir que la meva família és de Srebrenica, ja sigui perquè sabia que la gent no sabria on era o perquè el que inspirava era tragèdia. Tal com diu el meu germà en el documental, no podem viure amb aquesta tragèdia. Però, com diu la meva mare, tampoc podem deixar que s'oblidi. Ja hi ha gent que s'encarrega d'esborrar-la. Suposo que aquesta és l'herència que han deixat les famílies de Srebrenica: mantenir present el genocidi fins que sigui reconegut oficialment i es faci justícia.

 

 

NOTÍCIES RELACIONADES

VÍDEOS RELACIONATS

ÀUDIOS RELACIONATS

Anar al contingut