Els episodis menys coneguts de l'incendi de Notre-Dame, a "Sense ficció"

"La batalla de Notre-Dame" (dimarts, a les 22.25) Aquell dilluns de primavera, el primer dia de Setmana Santa, quan Notre-Dame celebrava el cinquè ofici del dia, va sonar una alarma i van demanar als feligresos que en sortissin el més de pressa possible mantenint la calma. La catedral es va buidar a poc a poc, mentre un vigilant sortia a buscar l'origen de les flames sense èxit. Mentrestant, el foc prenia força just sota l'agulla, que en aquell moment s'estava restaurant. Va passar mitja hora abans que algú avisés els bombers. Notre-Dame va començar així una nit de bogeria i perill. Tot el món va seguir el curs dels esdeveniments, però ningú sabia el que passava entre bastidors. Si les flames no van devorar del tot la catedral de Notre-Dame va ser gràcies a una decisió presa en qüestió de minuts. Després de l'impacte de la caiguda de l'agulla, el general Gallet va dibuixar en un tros de paper l'estratègia de l'última oportunitat per salvar Notre-Dame. Una estratègia que posava en joc la vida de moltes persones. Per tirar-la endavant havia d'aconseguir el vistiplau del president de la República en persona en uns instants de rara intensitat. "La batalla de Notre-Dame" recull els episodis menys coneguts d'una lluita excepcional. Com uns bombers molt joves que no s'havien enfrontat mai a un incendi van saber mantenir la sang freda. Com l'esfondrament de l'agulla va provocar una ràfega d'aire enorme que va tancar les portes de la catedral i hi va deixar atrapats a dins uns quants bombers. Com el tresor de Notre-Dame, la corona, un clau i un tros de la creu on suposadament van crucificar Jesucrist, es va conservar gràcies a una cursa contra rellotge i a un SMS salvador. Com un primer ministre no va poder retenir les llàgrimes. Com el general Gallet va prendre una de les decisions més complicades de la seva carrera. Com el cap del grup de bombers enviat a la torre nord va salvar la vida gràcies a l'equip de respiració que duia a l'esquena. El documental recull el testimoni de tots aquests protagonistes, que recorden com es va lluitar el 15 d'abril del 2019 a la batalla de Notre-Dame. Un cop donat per extingit l'incendi de la catedral, s'obre un nou capítol de la seva història: el de la seva reconstrucció i el seu renaixement. Fitxa tècnica Guió i direcció: Émilie Lançon Imatge: Nathan Houée Muntatge: Smaïn-Morgan Belhadj-Tahar Documentalistes: Hélène Zinck i Perrine Combeau Producció de: Particules Productions "Buscant l'oremus" (dimarts, a les 23.25) Aquest documental, dirigit per Montserrat Besses, explica els mecanismes que ha seguit l'Església per inscriure al Registre de la Propietat per primer cop desenes de milers d'immobles a tot l'Estat. Ho ha fet segons la llei, però d'acord amb uns privilegis que venen d'antic. És un procés que s'ha fet en silenci, la llei ho permet. Aleshores, què és qüestionable? La llei? Els privilegis? La manca de transparència? El volum immens d'edificis de culte que molta gent considerava patrimoni col·lectiu i que ara són de propietat privada? «Buscant l'oremus» aporta respostes de totes les parts implicades: bisbats, ajuntaments, particulars, entitats de defensa del patrimoni, registradors de la propietat i experts en dret civil. Però també han estat significatives les negatives a participar en el programa, com la de la Conferència Episcopal Espanyola o el Ministeri de Justícia. "Buscant l'oremus" parla de drets i privilegis, de patrimoni; no parla de creences religioses El diccionari defineix la frase popular "perdre l'oremus" com l'acció de perdre el control de si mateix o de perdre la memòria. El documental mostra com l'Església, però sobretot particulars i ajuntaments, s'han capbussat en documents antics, arxius i cadastres per trobar la memòria patrimonial d'esglésies parroquials, capelles, cementiris o places, i argumentar la propietat dels béns. Per no perdre el control del que consideren el seu patrimoni. Aclarir tot el que hi ha darrere de les immatriculacions de l'Església no és gens fàcil. Per diferents raons. L'Església és la primera que no té ganes de parlar-ne. Quina és la magnitud, el volum, de tot el que ha passat a mans dels bisbats corresponents? Impossible de respondre. La via del privilegi Fins fa poc ningú pràcticament no havia sentit la paraula "immatriculació". Immatricular és inscriure una finca, o un edifici, per primer cop al Registre de la Propietat. I l'Església, com ho pot dir que un edifici li pertany? El procediment extraordinari que utilitza, la via privilegiada, és, essencialment, un certificat del bisbe dient precisament que el bé li pertany. El bisbe s'equipara al notari. Tot seguit pot aportar la documentació que consideri oportuna, molta o poca. I si això l'Església ho ha pogut fer durant dècades i dècades, és el govern de José María Aznar, el 1998, el que reforça el privilegi: l'Església es pot posar a nom seu temples i llocs de culte. El seu patrimoni augmenta en desenes de milers d'edificis entre el 1998 i el 2015. El cas més conegut d'immatriculació ha estat la mesquita de Còrdova. Es va fer en silenci, l'Ajuntament no ho va saber fins al cap d'uns anys, el 2009. La polèmica continua oberta i cada vegada és més aspra. Per altra banda, en altres llocs de l'estat, alguns parlaments autonòmics han pres iniciatives per recollir informació dels col·legis de registradors i saber què ha passat al seu territori. I a Catalunya? Què han fet els bisbats? Què ha fet l'administració pública? Al Parlament, tot just ara la Comissió de Justícia se'n comença a preocupar. Fitxa tècnica Direcció i guió: Montserrat Besses Realització: Pere López Producció: Joan Carles Villacreces Postproducció: Xavi Gómez Imatge: Marc Durà Disseny gràfic: Montse Casals Documentació: Miracle Tous