Crims ocults

Només un 10% de les incidències es denuncien, segons les dades de l'Agència Europea de Drets Fonamentals (FRA). Per tant, la immensa majoria dels delictes d'odi queden ocults. Els motius de la infradenúncia són molt diversos. Un estudi de la FRA ha identificat els prejudicis i les barreres administratives com els principals obstacles. L'advocada Carmen Santiago explica que les víctimes acostumen a tenir por, desconfiança en el sistema –la policia i el sistema judicial-, i pensen que no servirà de res. És el que va pensar la Daybelin Juares quan la van escopir al metro. Més endavant, també al metro va ser increpada per un altre viatger que la va insultar per ser d'origen llatinoamericà i sí que va fer el pas d'anar als Mossos d'Esquadra.

Exposició de la intimitat

Un altre dels motius per no denunciar és que la víctima ha d'exposar una part de la seva intimitat, com l'orientació sexual, que potser no tenen assumida o que tenen dret a no comunicar a tercers, explica la penalista Laia Serra. Fins i tot, hi ha casos amb una forta repercussió mediàtica i volen evitar l'exposició. El Quim Aranda sí que va fer el pas i n'està molt satisfet. Reconeix que el procés és "llarg i pesat", però considera imprescindible que totes les víctimes denunciïn. És una manera també que quedi constància real de les incidències que hi ha perquè si no les estadístiques oficials es queden curtes.

Culpabilització

El col·lectiu més invisibilitzat a les estadístiques són les persones que viuen al carrer. D'aquí l'esforç de la fundació Arrels perquè denunciïn i deixin constància de la violència que pateixen. "Ens falten dades", reconeix Beatriz Fernández Gensana, advocada de l'entitat. "La manca de dades fa que el legislador no ho consideri rellevant", denuncia. "Viure al carrer ja de per si és violent. Estem parlant d'agressions verbals, com insults, humiliacions... com d'agressions físiques. El que passa és que no hi ha documents, no hi ha denúncies que puguin demostrar quin tipus d'agressions estan patint". Un altre factor determinant és que moltes víctimes no tenen consciència de ser-ho. En el cas dels sensesostre integren la violència com un fet més de la vida al carrer. Moltes vegades no saben que es pot denunciar, i també es donen casos que es culpabilitzen del que els ha passat.

"Ens arriben molt victimitzades perquè han estat qüestionades o els ha semblat que han estat qüestionades cada cop que han hagut d'explicar del cas", diu Isabel Cabós, coordinadora del Programa de Justícia Restaurativa del Departament de Justícia.

Les víctimes de delicte d'odi ho han estat per ser com són. Això porta que "quan vius aquesta violència et sents vulnerable. Es reobren les ferides de quan eres nen", puntualitza Diego Faconí Través, advocat especialista en drets humans i víctima ell mateix d'insults homòfobs, xenòfobs i racistes. Cabós descriu com, sovint, es culpabilitzen per haver estat en el lloc de l'agressió o haver-se vestit o fet alguna cosa que ha desencadenat l'agressió.

Unitats especials de Mossos i Fiscalia

El comissari portaveu, Joan Carles Molinero, insisteix en la importància de conèixer tots els fets delictius per poder identificar els agressors i posar-los a disposició judicial. De fet, els Mossos acaben d'obrir una unitat d'odi i discriminació, especialitzada en aquest tipus de delictes: "Tenim molt clar que tots els delictes vinculats amb la discriminació i l'odi han de tenir un tracte especial dins de l'estructura operativa del cos". El nou servei, a banda d'investigar, també marcarà estratègies d'actuació de tot el cos arreu del territori perquè les víctimes siguin ateses de la mateixa manera a qualsevol comissaria i que tècnicament es recullen totes les dades a l'hora de prendre la denúncia. Un element essencial, segons l'advocada Carmen Santiago, per poder obtenir una sentència condemnatòria. D'aquesta manera, els Mossos segueixen els passos que ja va fer fa més d'una dècada la Fiscalia de Barcelona, esperonada per una agressió racista als Ferrocarrils de la Generalitat. Es va crear un servei específic contra els delictes d'odi i discriminació que després van copiar la resta de fiscalies de l'Estat. Tot i reconèixer la creixent predisposició de les institucions, l'advocada d'Arrels recorda que moltes vegades les víctimes no denuncien perquè no tenen proves de l'agressió, no tenen testimonis ni saben la identitat dels agressors. Per la fiscal delegada de delictes d'odi de València, Susana Gisbert, això no ha de ser un impediment: "No fa falta que sigui una cosa important. Ja direm nosaltres si és delicte o no, si és important o no. Ja sabré jo si hi ha o no hi ha prova".