Ni compadir ni jutjar: l'objectiu era escoltar i entendre

"Breathe" mostra una societat que amaga i empresona la pobresa, tal com deia S. Weil: "Als desgraciats no se'ls escolta. Estan en l'estat en què es trobaria algú a qui li haguessin tallat la llengua i que per moments oblidés la seva lesió. Els seus llavis s'agiten i cap so arriba a les seves orelles. Es tornen inútils per a l'ús del llenguatge degut a la certitud de no ser escoltats.", S. Weil "Breathe" reflexiona a partir de les pròpies paraules i accions de les internes i obre un espai de debat sobre les llums i ombres del sistema penitenciari com a agent de reinserció, sobre el tipus de societat en el qual volem viure. Les internes parlen en primera persona i ens expliquen de viva veu i cos quines han estat les seves experiències. El documental interpel·la aquesta societat i mostra allò que creiem que no ens concerneix perquè no ho sofrim en la nostra pell. La nostra indiferència diu molt sobre la societat que decidim construir. Set dones es mostren com a subjectes de la paraula i expliquen la seva història de vida dins de la presó. A "Breathe" apareixen testimonis escruixidors, ja que la majoria han patit violència masclista o han tingut una relació drogodependent que les ha conduït a delinquir. És molt important sentir les veus d'aquestes dones, que han estat excloses de la societat, no per a compadir-nos ni jutjar-les, sinó per entendre que en la societat en la qual vivim el gènere, la classe o l'ètnia, en la majoria dels casos, condicionen la seva vida i les perspectives de futur. "Ja no em tornaran a tocar la cara, ja no em tornaran a pegar, sigui un home o una dona, en una relació d'amistat, de parella, mai més. Ja no, ja no em toques mai més." Paula ("Breathe", de Susanna Barranco) La majoria de dones i homes que estan a la presó són persones que provenen de comunitats socialment oprimides i marginades amb un llindar de pobresa elevat. Hem creat un sistema que castiga les persones pobres en lloc de treballar per crear un nou sistema social que abordi els problemes d'aquestes comunitats. La societat no coneix una realitat sense presons, per aquest motiu s'assumeix que les necessitem per establir un ordre, però a la vegada hi ha una resistència a saber realment quina és la vida que s'amaga darrere els murs de la presó. És beneficiós per a les dones, i per a la societat, l'existència d'un sistema penitenciari, especialment, quan parlem de salut física i mental? Tal com afirmava Angela Davis: "La presó s'ha convertit en un forat negre en què es dipositen els detritus del capitalisme contemporani." "A la meva vida he passat terror, amb el pare dels meus fills, per això me'n vaig anar. Però vaig trigar cinc o sis anys a fer-ho, i per això entenc les persones que potser no tenen la valentia, perquè s'ha de ser molt valent, quan sents terror, perquè el terror et paralitza." Pili ("Breathe", de Susanna Barranco) És necessari mostrar la violència masclista que les dones internes pateixen o han patit pel sol fet de ser dones. Es calcula que un 75% de les preses han patit violència en algun moment de la seva vida. L'estudi MIP defensa que un 88,4% de dones preses a Catalunya han patit algun tipus de violència de gènere, ja siguin agressions a la infància, agressions sexuals, maltractaments a la família, prostitució forçada o mutilacions genitals. La falta de prou suport institucional, de serveis i de polítiques adequades comporta que sigui difícil la denúncia. A més, aquestes dones solen carregar aquesta situació elles soles, amb conseqüències negatives com dolor físic i psicològic o l'erosió de l'autoestima, la confiança i la destrucció de la salut. Davant d'aquests problemes, moltes d'elles busquen el consum de drogues com un camí per fugir de la realitat. "Em queda poc per sortir. Encara no sé si sortiré o no... Puc tenir una altra oportunitat per canviar la meva vida, perquè aquesta presó m'ha canviat molt. M'ha separat encara més de la meva família. Això em fa molt de mal." Safeta ("Breathe", de Susanna Barranco) Ja anteriorment amb el documental "Caure del niu" vaig treballar amb joves que estaven o havien estat en centres de menors. Al llarg de la meva trajectòria professional he tingut inquietud per posar en el centre de la creació a les dones i amb "Breathe" volia aprofundir i albirar com la mateixa situació, la privacitat de la llibertat, viscuda per joves i homes, és diferent que la de les dones. És sabut, en els debats feministes, que la dona pel mer fet de ser-ho sofreix una doble càrrega: la de ser dona i la cura familiar, que no sempre és sabut ni valorat. Tot i ser dins la presó no disposen dels mitjans necessaris per fer-se'n càrrec. "Les dones complim doble condemna. Una, la teva condemna, i l'altra, la condemna que portem pel que deixem a fora, que són els fills, sobretot." Pili ("Breathe", de Susanna Barranco) El procés de creació d'aquest documental ha estat realitzat a partir de l'escolta, del no judici, del joc, d'establir la confiança, de generar una relació horitzontal entre les internes i jo mateixa. Vaig treballar amb 15 internes, només set apareixen d'una banda, per una qüestió formal d'una voluntat de poder aprofundir en cada testimoni, i d'una altra banda, també perquè de manera natural vaig destriar-ne les dones amb qui vaig sentir que podien aportar una visió diferent o amb qui que per alguna raó o altra tocaven alguna part interna de mi. O bé perquè detectava la seva vulnerabilitat, la seva força o creia que era important que fos escoltada no només per mi, sinó per molta més gent. La relació amb les testimonis ha estat, evidentment, amb algunes d'elles més pròxima i de més complicitat que amb d'altres. No m'atreviria a dir que ha estat una relació d'amistat, però sí de companyonia i de sentir que estem juntes fent un projecte, cadascuna des del lloc aportant tot el que ha pogut des del seu moment personal. El més difícil d'entrar a la presó no ha estat estar entre els barrots, que també, sinó veure els barrots que la societat imposa a la vulnerabilitat. Entrar a les presons és una cosa complicada és un "forat" tancat misteriós, és quelcom desconegut. Tenim un imaginari del que són les presons per allò que veiem a les ficcions i les presons són moltes altres coses amb moltíssimes capes per desgranar... perquè en definitiva, el que hi ha són persones amb noms, cognoms i amb les seves pròpies històries dintre d'un espai que les delimita, no només físicament malauradament. "Vaig ser una bona mare i una bona filla, però no una bona persona per a la resta del món. Ara soc una bona persona i una mala mare, perquè soc aquí i he deixat els meus fills abandonats, quan mai m'havia separat d'ells." Maribel ("Breathe", de Susanna Barranco) La confiança amb aquestes dones va néixer des del minut zero quan vaig proposar aquest projecte, ja que es va fer des d'una posició d'obertura on tothom era benvingut i donava en funció del que tenia ganes de donar. Sempre treballo a partir d'aquest vincle i d'aquesta confiança que només dona l'honestedat. Hem tingut la sort d'haver disposat d'un espai com és el teatre de la mateixa presó, on la ficció s'ha pogut entrellaçar amb la realitat i que ha permès poder parlar, de vegades amb una certa "distància". Paradoxalment aquesta falsa "distància" ha permès aprofundir més del que oferiria un format d'entrevista a l'ús. Es tractava de proposar, d'escoltar, de recollir... Com a documentalista, quan creava el guió, una de les coses que em demanava amb més insistència era si havia arribat a l'essència de les persones. "Ja tinc el cor dur. Ara només penso en la meva llibertat i a sortir d'aquí. Ja no em fa plorar res, m'he convertit en pedra." Alba ("Breathe", de Susanna Barranco) Algunes d'elles ja han sortit de la presó. El contacte que hi he tingut un cop ha acabat el documental ha estat divers. A una d'elles me la vaig trobar al meu barri, estava contenta d'estar fora. Ella mateixa dubtava si tornaria a entrar a la presó, evidentment, no ho volia. Una altra interna m'ha escrit des del seu país perquè va marxar en llibertat durant el confinament i no va poder veure el documental enllestit i hi mantinc relació telemàtica. Una altra ha començat de nou la seva vida i no vol tenir records del que ha estat la seva vida a la presó, només per no tornar-hi. També hi ha altres internes amb les quals no hem mantingut cap vincle a través del projecte, però que a partir d'haver vist diversos fragments del documental s'han posat en contacte amb mi, amb moltes ganes d'explicar-me el que ha estat per a elles la seva vida a la presó. Jo, el que he fet ha estat seguir escoltant.