"No vull estar més en el focus mediàtic."

"Jo només vull viure tranquil·la, que s'acabi tot això.", Tamara Carrasco

 

Em va costar convèncer-la, perquè no concedia entrevistes ni volia que es furgués en la seva vida. Les males experiències amb alguns mitjans de comunicació que assaltaven la seva intimitat i la condemnaven abans que els jutges, i que eren a les portes de casa seva el dia que la van detenir, abans que hi arribés la Guàrdia Civil, l'havien allunyada del focus mediàtic. Si més no, la seva voluntat era no aparèixer-hi més.

Després de molts dies de converses, passejos i xerrades amb ella i amb  el seu advocat, Benet Salellas, la Tamara es decideix a compartir les seves impressions, vivències dels fets i esperances de futur amb l'equip del "Sense ficció".

L'entrevista la fem en un moment clau, esperant l'última decisió, la del Tribunal Suprem, sobre els càrrecs que encara arrossegava des de l'Audiència Nacional. Amb ella i el seu advocat rebem la notícia de l'absolució definitiva. Alegria, però precaució; celebracions, però alertes; aire fresc, però energia per demandar la justícia per tot el mal que li han fet.

Aquest n'és el relat...

 

 

 

- Albert Elfa: El dia que et van venir a detenir tu estaves tranquil·lament i de sobte esclata tot al teu voltant?
- Tamara Carrasco: Em van picar a la porta de casa durant bastanta estona, pensava que era el company de pis que s'havia deixat les claus, i quan obro la porta doncs em trobo doncs... amb... vuit, deu, dotze persones encaputxades i amb armes i em vaig quedar una mica parada. I quan van dir el meu nom i que portaven una ordre judicial, doncs em vaig quedar una mica... una mica parada.

- AF: I llavors se t'emporten? O només et deixen una ordre?
- TC: No, van entrar, em van informar que portaven una ordre d'escorcoll de l'Audiència Nacional i que se m'acusava de pertinença a banda terrorista, sedició i rebel·lió. I aleshores els vaig deixar entrar i que fessin la feina que haguessin de fer.
Em trobo amb tot el desplegament aquell dintre de casa. Com que tenia la finestra oberta també podia sentir una mica el que passava pel carrer, que hi havia periodistes que estaven preguntant... i esclar, la magnitud era gran.
Jo ja m'imaginava que hi hauria una detenció, que passaria alguna cosa. Però en un primer moment no m'ho diuen. Fan l'escorcoll, jo estic en tot moment a cada habitació on estan fent l'escorcoll... i a última hora és quan em diuen que em porten a la comandància de Tres Cantos de Madrid.

- AF: Dius que hi havia mitjans de comunicació. Com pot haver-hi mitjans de comunicació quan encara no se sabia? Se n'havien assabentat per la mateixa policia?
- TC: De fet, els mitjans de comunicació van arribar abans que la policia. I això m'ho van explicar els meus veïns. La premsa va arribar abans que la Guàrdia Civil.

 

 

- AF: La teva detenció creus que formava part d'un pla per desactivar la protesta, i en aquest cas el moviment independentista?
- TC: Sí, de fet ja feia mesos que estaven escalfant l'ambient contra els CDRs, tot el que eren mobilitzacions al carrer. Ja utilitzaven vocabulari subversiu, una mica com es feia a Euskal Herria. Ja estaven preparant el terreny.
Al final, el que busca l'Estat, la policia o qui sigui que ordena aquests muntatges amb aquestes detencions, al final és enviar un missatge, que va contra una persona però que afecta el seu entorn, la família, la militància.
I aquest missatge té efecte. I, efectivament, amb totes les detencions i tot el que va passar després, hi va haver bastant efecte.

- AF: I se t'emporten a Madrid. Arribes allà i et presenten davant d'un jutge, imagino.
- TC: No ben bé. Després de l'escorcoll em van portar a un centre mèdic d'allà del poble per fer un reconeixement mèdic i allà passo a disposició judicial de la Guàrdia Civil de Madrid. Els que van venir a casa eren policies de Barcelona i els del centre mèdic ja són de Madrid.
D'allà em porten a la comandància i hi estic dos dies i escaig tancada. Esclar, jo pensava que era protocol antiterrorista que després no es va saber ben bé si ho era o no... I el tercer dia és quan m'entreguen a l'Audiència Nacional...
I és quan tinc la vista ràpida.

- AF: Davant del jutge? I com es produeix això? Quines preguntes et fan, tens un advocat defensor amb tu?
- TC: Al principi hi va haver una mica de confusió perquè tothom donava per fet que jo tenia un advocat i jo, de fet, no en tenia cap en aquell moment. Llavors me'n proporcionen un, després un altre, que no el conec fins al dia de la vista a l'Audiència Nacional. Uns quinze minuts abans. I allà és quan em diu que no faci cap declaració perquè hi ha un secret de sumari i esclar, si no saps realment què hi ha o no hi ha, el millor era no fer cap declaració. Així que només vaig respondre les preguntes del meu advocat i ja està.

- AF: I quina és l'actitud del jutge?
- TC: Van jugar una mica a poli bo, poli dolent. Perquè el fiscal sí que va tenir un to molt agressiu i molt alt. De fet, es va enganxar amb l'advocat, i el jutge una mica va posar ordre i va acabar amb la vista bastant ràpid.

 

- AF: Per tant ja portes tres nits fora de casa, detinguda. Et continues quedant a Madrid o d'allà ja et tornen a Viladecans?
- TC: En aquell moment em donen la llibertat condicional però amb mesures cautelars.

- AF: I et tornen a casa teva?
- TC: No. Em deixen a la porta d'un pàrquing i ja pot vostè tornar.

 

 

- AF: Llavors arribes aquí, però amb mesures cautelars. Quines són?
- TC: Jo només de pensar que tornava a casa ja estava molt contenta i no era gaire conscient d'aquestes mesures, que eren, sobretot, la prohibició de sortir de la població.
Per una banda és pensar: estàs a casa. No estàs en una presó, però quan van passant els dies es fa més feixuc.
Pel que m'explica el Benet Salellas, el meu advocat, el que és normal era o entrar a la presó o bé el confinament d'arrest domiciliari. I van fer com un terme mitjà. I es veu que feia moltíssims anys que no es feia.
De fet jo vaig estar investigant i una de les últimes persones que van ser confinades en un poble va ser Carrasco i Formiguera. Que ja és curiós.

- AF: Passes un any tancada... sense poder sortir, més d'un any?
- TC: Més d'un any.

- AF: I durant aquest temps et passen coses, a la teva vida, i a la teva feina i... com t'organitzes?
- TC: La feina me la van mantenir. De fet em van cuidar i estimar moltíssim, a la feina. I vaig estar treballant uns mesos. Però jo psicològicament no estava bé... Com per estar bé en aquella situació. I aleshores vaig agafar la baixa.

- AF: Et vas trobar amb una cruel situació de no poder visitar la mare malalta.
- TC: El fet de tenir unes mesures cautelars limita molt els moviments i per poder sortir havies de demanar uns permisos judicials especials a l'Audiència Nacional i ells podien determinar si te'l concedien o no. I un d'aquests permisos va ser per un petit accident que va tenir la meva mare. Vaig sol·licitar d'anar a veure-la i poder fer-li cures, com faria qualsevol fill amb els seus pares, i m'ho van denegar.

- AF: Entre els teus companys es va estendre la por o, al contrari, els va fer més forts i més reivindicatius?
- TC: Hi va haver de tot. Va haver-hi gent que, i per mi tot això és legítim i lícit, que es va apartar, gent que es va espantar i gent que va continuar allà molt forta i fent-me costat, cadascú de la millor manera que va saber o va poder.

- AF: Tenies la sensació d'haver-te convertit en una bandera reivindicativa?
- TC: Bé, això és una mica com la vida, no? Quan es veu des de fora, en tercera persona, o des del sofà, es pot tenir una visió més global, però quan afecta una persona, és impossible fer una visió global. De les primeres visites que vaig rebre del món de l'activisme o de la política, el primer que em van explicar era precisament això, que jo m'ho prenia com una cosa personal quan no ho era. Jo era algú que havien agafat d'una llista... I ja està, no tenien res contra la Tamara Carrasco, era una persona d'una llista. Dues persones, perquè érem jo i l'Adri Carrasco. I ja està. No era res personal. I esclar, fer aquesta separació de "no ets tu, no has fet res dolent", era el que necessitava en aquell moment...

- AF: Tu no vas decidir marxar a l'estranger, però quedar-te aquí també t'ha suposat estar molt a prop de la gent que et vol mal, no? Rebies amenaces, les xarxes bullien...
- TC: No és meditat, et toca i ja està. I ho afrontes com et ve.
La gent s'ha polititzat molt, hi ha molta toxicitat, i la gent no s'aturava a pensar si del que m'acusaven era veritat o era mentida. Van utilitzar el meu contacte personal de missatgeria, vaig rebre amenaces de mort, pintades... Eren l'absurditat d'arribar a fer coses tan personals cap a una persona que de fet no coneixes. Et venen un relat les televisions, perquè durant tres dies ets l'enemic perill numero1 per a Espanya, i tothom compra el relat i s'ho agafa com una cosa personal.

 

 

- AF: Però en canvi també devies tenir moltíssimes mostres de solidaritat i molta gent que ha estat al teu costat, no? Que et deu haver sorprès i alegrat una mica la vida.
- TC: Moltíssima. Moltíssima. La veritat és que no podré agrair mai tot el suport que he rebut. Potser de vegades no hauré estat a l'alçada, però potser tot això és una mica com les persones que veuen les telenovel·les, que segueixen el transcurs de les vides d'uns personatges i se'ls fan com seus, com de la família. Però esclar, aquest personatge no coneix a totes aquestes persones. Doncs a mi em passava el mateix.
Segur que hi havia moltíssima gent que seguia el meu cas i que em donava suport i que m'estimava però que jo no la coneixia. I a mi tot això doncs em venia gran. Perquè esclar, jo al cap i a la fi soc administrativa, no tinc una professió pública, no tinc un cap de protocol que em digui què haig de fer i què no haig de fer, i al final doncs... he tirat endavant com he pogut. Però sí que és veritat que ha sigut molt més gran la part positiva que la negativa.

- AF: Doncs entre les situacions negatives hi devia haver la pressió dels mitjans de comunicació...
- TC: A veure, va ser dur. De fet, jo recordo un dia fent zàping, vaig posar l'Ana Rosa Quintana... Cinc minuts més i m'acabo odiant a mi mateixa.

- AF: De què t'acusaven? Què havies fet tu i quina era l'acusació?
- TC: L'acusació inicial era de pertinença a banda terrorista, sedició i rebel·lió, que són els delictes més greus del Codi Penal. I els fets són un àudio, que és una conversa privada, que ningú sap d'on surt ni com acaba en mans de qui acaba.

- AF: Se t'acusa de terrorista!
- TC: Sí, és una cosa que fa mal, tant a nosaltres com a les víctimes reals del terrorisme i la gent que ha viscut el terrorisme de prop. Utilitzar i banalitzar una paraula tan forta després del terrorisme que sí que s'ha viscut en aquest país...

- AF: I arriba el moment, després de molts mesos de patiment, en què et diuen que no hi ha cas.
- TC: Van mantenir els càrrecs de terrorisme, sedició i rebel·lió durant vuit, nou mesos si no recordo malament, i hi ha un punt en què l'Audiència Nacional, com que no hi ha proves i no hi ha res, rebutja el cas i el tira cap a Barcelona. Aleshores, el van enviar a un jutjat de Gavà. Gavà el va rebutjar i es declarava no competent per jutjar-me, i el va enviar a Barcelona. A Barcelona el van rebutjar també i es van posicionar com a no competents... I com que hi havia aquesta disputa, i esclar, parèntesis en aquesta disputa, jo encara estic amb les mesures cautelars. Com que ningú es posa d'acord, ara no recordo ben bé si va ser l'Audiència Provincial de Barcelona o al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya qui dictamina qui m'ha de jutjar. I al final m'acaba jutjant un jutjat d'instrucció de Barcelona, el número 25.

 

 

- AF: Que és el que decideix que s'han d'aixecar les mesures cautelars.
- TC: Aixeca les cautelars i aleshores és quan el fiscal presenta un altre delicte.

- AF: Quin?
- TC: Incitació a desordres públics. Finalment tot s'ha acabat, però hem hagut d'arribar fins al Tribunal Suprem.

- AF: Tot el que t'ha passat t'ha fet desdir de les teves idees polítiques i socials? Creus que la gent està desencantada?
- TC: La gent no perd els seus valors, no deixa de ser independentista d'avui per demà o perquè Esquerra digui això o perquè Junts digui allò altre. El que és independentista ho serà tota la vida, malgrat els partits. Si tot s'afluixa és per culpa dels partits, no de la gent. La gent sempre hi és. I la gent sortirà quan cregui o hi hagin uns motius que siguin legítims per sortir.

- AF: Han passat quatre anys. T'ha costat ressituar-te?
- TC: Sí, m'ha costat, m'ha costat bastant. Al final tocava parar. Apartar-me dels focus mediàtics perquè al final mai he triat ser allà ni hi vull ser. I era el que em feia falta, sortir, tornar a fer una vida normal. I entomar aquesta situació de la forma més pragmàtica i més normal possible. Perquè al final són coses que no depenen de tu, depenen de terceres persones i és millor entomar-ho com ve.

- AF: Tu podies haver assumit un lideratge dins dels CDR i l'independentisme, i ser ultramediàtica.
- TC: A veure, hi ha més de 4.500 persones represaliades actualment, en el marc del procés sobiranista català. I cadascú ha triat la forma de viure-ho. Hi ha persones que potser es tornen més hiperactives, volen ser allà. També una mica com dient "doncs no tinc por, no heu pogut amb mi". Persones que s'ho prenen com una responsabilitat Per mi totes les formes són legítimes i em semblen bé. Jo volia apartar-me, no ser un altre personatge dintre del procés. Perquè al final és que mai ho he volgut i així que pugui tornaré a l'anonimat. D'on no hauria d'haver sortit mai!

 

 

- AF: Quin resum personal fas de tot plegat?
- TC: En faig una valoració positiva. Però la factura personal ha sigut enorme.
És complicat. I estic intentant ser diplomàtica per no dir una burrada.
Esclar, és que a banda del meu cas hem viscut tantes barbaritats jurídiques... Segur que hi ha moltíssims jutges que fan bé la seva feina, intenten fer el que sigui menys lesiu, o salvaguardar els drets fonamentals o personals, però esclar, és que també hi ha una banda molt important que tant li fa tot això. De fet, estem vivint no només la judicialització de la política, sinó també de la sanitat, de l'educació...