La guerra inacabada de les dones violades a la guerra de Bòsnia, a "Sense ficció"
Durant la guerra de Bòsnia, es van cometre entre 25.000 i 50.000 violacions a dones, nenes i homes com a estratègia de neteja ètnica. Les supervivents i els fills/es nascuts de les violacions, denuncien, 25 anys després, el silenci i l'estigma amb què han hagut de conviure i mostren la seva lluita perquè es faci justícia. Moltes encara viuen amb la por que "Encara hi ha algú al bosc"
La guerra inacabada de les dones violades a la guerra de Bòsnia, a "Sense ficció"
Documenal: "Encara hi ha algú al bosc"

La guerra inacabada de les dones violades a la guerra de Bòsnia, a "Sense ficció"

Durant la guerra de Bòsnia, es van cometre entre 25.000 i 50.000 violacions a dones, nenes i homes com a estratègia de neteja ètnica. Les supervivents i els fills/es nascuts de les violacions, denuncien, 25 anys després, el silenci i l'estigma amb què han hagut de conviure i mostren la seva lluita perquè es faci justícia. Moltes encara viuen amb la por que "Encara hi ha algú al bosc"

Després de la publicitat pots interactuar amb el player amb els següents botons Instruccions per interactuar amb el player

Quan acaba una guerra?

La guerra de Bòsnia, el conflicte més sagnant a Europa després de la Segona Guerra Mundial, va acabar oficialment amb la firma dels Acords de Pau de Dayton, el novembre del 1995.

"Va assumir la seva culpabilitat simplement perquè l'alliberessin de la pena. (...) No hi penso gaire, per poder preservar la meva pau i la de la meva família. No vull tenir cap mena de contacte amb ell, perquè em sembla un ésser inhumà. El veig tal com t'imagines un fred assassí.": Alen, sobre el seu pare biològic. Va ser membre de l'exèrcit de la República Sèrbia de Bòsnia, jutjat com a criminal de guerra el 2006.

Alen Muhic 

 

Per l'Alen, la guerra va començar deu anys més tard, el dia que va saber que la seva mare biològica l'havia abandonat, perquè ell era fruit d'una violació d'un soldat serbi.  La Lejla no sabia ni on era Bòsnia ni que hi havia hagut una guerra fins que va veure les imatges enregistrades pel seu pare adoptiu el 1992 en un hospital de Sarajevo. L'Ajna no va saber que era fruit d'una violació durant la guerra fins que era adolescent. No entenia la difícil relació que sempre havia tingut amb la seva mare, fins que als 25 anys, ha entès l'esforç que aquesta va fer per seguir al seu costat.

"Fa 26 anys, la meva mare va patir uns fets que no desitjaria mai a ningú: Va sobreviure les violacions de guerra i em va parir a mi. Ha viscut i viu en una societat que la considera culpable pel que li va passar, una societat que encara avui no està preparada per acceptar-la.", discurs a la seu de l'ONU, a Nova York, de l'Ajna, presidenta de l'associació Nens Oblidats de la Guerra

Per la Meliha (musulmana), la Nevenka (croata) i la Milica (sèrbia), la guerra tampoc no ha acabat. Elles i les dones de les seves famílies van ser violades i torturades per part de tropes de diferent bandera. Es calcula que entre 25.000 i 50.000 dones van ser violades durant la guerra als Balcans. No hi ha una xifra oficial perquè moltes de les víctimes no han sobreviscut o ho viuen en silenci.

"Ho van destrossar tot. Tot, menys la meva ànima. La meva ànima està intacta. Poden matar-ho tot, però no et poden matar l'ànima. Així és...", Milica

Milica Dekic 

 

La majoria de víctimes són dones d'origen musulmà, però també n'hi ha d'origen croat, serbi i gitano. Les violacions responien a una estratègia per atemorir la població i contribuir a la neteja ètnica. Però també hi va haver moltes violacions com a revenja i com a arma per atemorir la població.

"Ja no em sento segura aquí. Sempre torna aquella por... No sé ni com ni per què, però sento una por permanent, una angoixa. Encara no ha sortit del meu cos. És així. No puc fer-hi res.  Jo què sé. Qui sap fins quan. És probable que mentre sigui viva, em sentiré així.", Nevenka

Avui, aquestes dones són supervivents de la guerra i víctimes de la pau, perquè durant aquests 25 anys han viscut completament ignorades per les institucions, invisibilitzades per una societat que mira cap a una altra banda, i en molts casos, fins i tot rebutjades per les seves pròpies famílies. Aquest documental dona veu a les supervivents i als fills fruit de les violacions, que ara tenen 25 anys i que ja no parlen de guerra, sinó de la seva lluita contra l'estigma i la indiferència, i d'unes relacions d'amor entre mares i fills que s'imposen a l'objectiu de barbàrie que els va fer néixer.

"El que volem és que tots els nens de Bòsnia, sàpiguen o no el seu origen, o que vulguin saber-lo, siguin capaços de parlar-ne, perquè és tan important... i fins i tot si les seves mares no volen parlar-ne, està bé, no volem pressionar la gent, només volem generar un sentiment de comunitat.", Lejla, membre de l'associació Nens Oblidats de la Guerra.

 

 

Projecte en tres formats

"Encara hi ha algú al bosc" és una projecte multidisciplinari de Cultura i Conflicte, que inclou aquest documental, una obra de teatre i una exposició de fotografia.

L'obra de teatre, amb dramatúrgia d'Anna Maria Ricart Codina i direcció de Joan Arqué Solà, es podrà veure al Teatre Nacional de Catalunya (TNC) del 14 de gener al 7 de febrer del 2021. Està interpretada per Ariadna Gil, Montse Esteve, Òscar Muñoz, Magda Puig, Judit Farrés, Pep Pascual i Erol Ileri. El divendres 22 de gener hi haurà un col·loqui gratuït després de la funció per als espectadors que hi hagin assistit aquell dia.

"Ara ja no em sento una víctima, sinó més aviat una heroïna, perquè puc assenyalar amb noms i cognoms els que han violat o matat o deportat a algú. Ara ells més aviat ens temen a nosaltres, perquè saben que denunciem tot el que varen fer i ells són ara els que s'amaguen.", Meliha, membre de l'Associació de dones víctimes de la guerra

D'altra banda, aquesta obra de teatre forma part d'una col·laboració entre el Teatre Nacional de Catalunya (TNC) i la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) per coproduir l'enregistrament d'obres teatrals amb realització, postproducció i edició d'alta qualitat perquè es puguin emetre a la plataforma TNCDigital durant la temporada actual i, posteriorment, ser emeses per televisió i a les plataformes digitals de la CCMA.

 

Fitxa tècnica
Direcció: Teresa Turiera-Puigbò Bergadà i Erol Ileri Llordella
Guió: Teresa Turiera-Puigbò Bergadà
Realització: Erol Ileri Llordella
Producció: Judit Codina
Productor executiu TVC: Jordi Ambròs
Productor delegat TVC: Daniel Barea
Direcció de producció: Teresa Turiera-Puigbò Bergadà
Direcció de fotografia: Tyler Franta
Muntatge: Tyler Franta i Erol Ileri
Música: Pep Pascual Vilapua i Erol Ileri Llordella
Lingüista: Susanna Cros Bahí
Grafisme: Erol Ileri Llordella
2020

Una producció de Cultura i Conflicte, en coproducció amb Bonobo Films, amb la col·laboració de Televisió de Catalunya i el suport de Fundació Nando & Elsa Peretti, Diputació de Girona i l'Ajuntament de Barcelona.

 

Teresa Turiera-Puigbò Bergadà, codirectora
Periodista i guionista. Ha desenvolupat bona part de la seva trajectòria professional a Catalunya Ràdio, on ha treballat com a redactora i editora d'Informatius, corresponsal a Brussel·les, delegada a Madrid, i cap de programes. Entre 1991 i 1997 va seguir el conflicte dels Balcans i els primers judicis del Tribunal Penal Internacional per l'antiga Iugoslàvia, a La Haia. Ha col·laborat amb el Diari Ara, on va coordinar el suplement d'informació internacional "Planeta". 
És Fulbright Scholar i Màster en Relacions Internacionals per la School of International and Public Affairs, Columbia University, New York, i llicenciada en Ciències Polítiques i Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha realitzat diversos cursos de dramatúrgia amb Josep M. Miró, Carles Batlle, Frédéric Sonntag i Davide Carnevali a l'Obrador de la Sala Beckett i a l'Institut d'Humanitats del CCCB de Barcelona.

Erol Ileri Llordella, codirector
Graduat en producció musical per la School of Audio Engineering of Amsterdam i tècnic superior en realització d'audiovisuals i espectacles. 
Ha treballat en la realització dels documentals "Better in Beirut than in Paris", "Not Just Food", "Cameroon Journey", i "Morente: ‘Compases, silencios y libertad'" (performance audiovisual amb la família Morente feta al Museu Picasso de Barcelona). 
També ha realitzat produccions audiovisuals per a teatre, "Calla Hamlet calla" (Festival Temporada Alta 2018), "Qui-ets?" (Teatre Lliure 2019), "Històries d'Istanbul, a contrapeu" (GREC i Teatre Lliure 2017/2018), "Màtria" (Temporada Alta i Fira Tàrrega 2017), "Dante 56, Pell i Ciment" (Teatre Tantarantana 2017); "Posaré el teu cor en una safata" (Teatre Lliure 2019). 
En l'actualitat també és el responsable de continguts de l'ONG Agermanament sense Fronteres.
 

 

 

"VIOLADES PER LA POLICIA" ("ABUSED BY THE POLICE?")

 

Ellie Flynn

 

De mitjana, als Estats Units, cada 35 hores es deté un agent de la policia en actiu per un delicte sexual. Aquesta és la dada alarmant que motiva aquest documental d'Ellie Flynn, periodista de la BBC que viatja al país nord-americà per investigar el nombre creixent de denúncies de dones que han patit agressions sexuals a mans d'agents de la policia mentre estaven en règim de detenció.

Seguint el cas d'Anna Chambers, una adolescent de Nova York que el 2017, quan tenia divuit anys, va ser presumiblement violada per dos policies mentre estava detinguda, Flynn destapa les enormes proporcions d'aquesta fosca problemàtica arreu dels Estats Units i descobreix que, a més de l'estat de Nova York, en 35 estats més hi ha un buit legal que permet als agents de l'autoritat cometre abusos de poder i eludir imputacions per delictes sexuals adduint que les relacions sexuals han estat consentides.

 

Anna Chambers

 

El professor de la Universitat Estatal de Bowling Green, a Ohio, Phil Stinson, exagent de policia i advocat, va començar a documentar fa 14 anys casos de conducta delictiva de la policia. El seu treball de recerca ha documentat 2.200 casos d'aquests tipus de delictes en 10 anys. La seva investigació ha posat de manifest que aproximadament la meitat de les víctimes són menors de divuit anys i que les edats més freqüents de les persones que pateixen agressions sexuals perpetrades per policies són els 14 i 15 anys.

Son dades molt inquietants. "I s'ha de tenir en compte que això és només la punta de l'iceberg: són policies que no només han estat enxampats, sinó imputats formalment per un delicte", afirma Stinton, que es reivindica com l'únic criminòleg dels Estats Units que recull dades sobre la comissió de delictes sexuals per part de la policia. En aquests 10 anys, només en un, del total de 50 estats, no s'ha registrat cap detenció d'un agent de la policia per un delicte sexual: l'estat de Maine, al nord-est del país.

Per què no es dona visibilitat a les víctimes? Per què es tracta gairebé sempre de dones en situació de vulnerabilitat? "Violades per la policia" analitza totes les arestes del fenomen: des de les denúncies falses o exagerades i l'ús de càmeres corporals per part de la policia -una mesura eficaç que protegeix d'abusos tant les víctimes com els policies- fins a l'anomenat "mur de silenci" de la policia, una norma no escrita que fa que els policies no es delatin entre ells, passant pel paper de les xarxes socials.

 

Fitxa tècnica
Presentació: Ellie Flynn
Direcció: Jennifer Shaw 
Muntatge: Andreas Birch Eriksen 
Producció executiva: Miki Mistrati
Regne Unit 
2019

Una producció de BBC England
 

NOTÍCIES RELACIONADES

VÍDEOS RELACIONATS

ÀUDIOS RELACIONATS

Anar al contingut