La guerra inacabada de les dones violades a la guerra de Bòsnia

Quan acaba una guerra? La guerra de Bòsnia, el conflicte més sagnant a Europa després de la Segona Guerra Mundial, va acabar oficialment amb la firma dels Acords de Pau de Dayton, el novembre del 1995. "Va assumir la seva culpabilitat simplement perquè l'alliberessin de la pena. (...) No hi penso gaire, per poder preservar la meva pau i la de la meva família. No vull tenir cap mena de contacte amb ell, perquè em sembla un ésser inhumà. El veig tal com t'imagines un fred assassí.": Alen, sobre el seu pare biològic. Va ser membre de l'exèrcit de la República Sèrbia de Bòsnia, jutjat com a criminal de guerra el 2006. Alen Muhic Per l'Alen, la guerra va començar deu anys més tard, el dia que va saber que la seva mare biològica l'havia abandonat, perquè ell era fruit d'una violació d'un soldat serbi. La Lejla no sabia ni on era Bòsnia ni que hi havia hagut una guerra fins que va veure les imatges enregistrades pel seu pare adoptiu el 1992 en un hospital de Sarajevo. L'Ajna no va saber que era fruit d'una violació durant la guerra fins que era adolescent. No entenia la difícil relació que sempre havia tingut amb la seva mare, fins que als 25 anys, ha entès l'esforç que aquesta va fer per seguir al seu costat. "Fa 26 anys, la meva mare va patir uns fets que no desitjaria mai a ningú: Va sobreviure les violacions de guerra i em va parir a mi. Ha viscut i viu en una societat que la considera culpable pel que li va passar, una societat que encara avui no està preparada per acceptar-la.", discurs a la seu de l'ONU, a Nova York, de l'Ajna, presidenta de l'associació Nens Oblidats de la Guerra Per la Meliha (musulmana), la Nevenka (croata) i la Milica (sèrbia), la guerra tampoc no ha acabat. Elles i les dones de les seves famílies van ser violades i torturades per part de tropes de diferent bandera. Es calcula que entre 25.000 i 50.000 dones van ser violades durant la guerra als Balcans. No hi ha una xifra oficial perquè moltes de les víctimes no han sobreviscut o ho viuen en silenci. "Ho van destrossar tot. Tot, menys la meva ànima. La meva ànima està intacta. Poden matar-ho tot, però no et poden matar l'ànima. Així és...", Milica Milica Dekic La majoria de víctimes són dones d'origen musulmà, però també n'hi ha d'origen croat, serbi i gitano. Les violacions responien a una estratègia per atemorir la població i contribuir a la neteja ètnica. Però també hi va haver moltes violacions com a revenja i com a arma per atemorir la població. "Ja no em sento segura aquí. Sempre torna aquella por... No sé ni com ni per què, però sento una por permanent, una angoixa. Encara no ha sortit del meu cos. És així. No puc fer-hi res. Jo què sé. Qui sap fins quan. És probable que mentre sigui viva, em sentiré així.", Nevenka Avui, aquestes dones són supervivents de la guerra i víctimes de la pau, perquè durant aquests 25 anys han viscut completament ignorades per les institucions, invisibilitzades per una societat que mira cap a una altra banda, i en molts casos, fins i tot rebutjades per les seves pròpies famílies. Aquest documental dona veu a les supervivents i als fills fruit de les violacions, que ara tenen 25 anys i que ja no parlen de guerra, sinó de la seva lluita contra l'estigma i la indiferència, i d'unes relacions d'amor entre mares i fills que s'imposen a l'objectiu de barbàrie que els va fer néixer. "El que volem és que tots els nens de Bòsnia, sàpiguen o no el seu origen, o que vulguin saber-lo, siguin capaços de parlar-ne, perquè és tan important... i fins i tot si les seves mares no volen parlar-ne, està bé, no volem pressionar la gent, només volem generar un sentiment de comunitat.", Lejla, membre de l'associació Nens Oblidats de la Guerra. Projecte en tres formats "Encara hi ha algú al bosc" és una projecte multidisciplinari de Cultura i Conflicte, que inclou aquest documental, una obra de teatre i una exposició de fotografia. L'obra de teatre, amb dramatúrgia d'Anna Maria Ricart Codina i direcció de Joan Arqué Solà, es podrà veure al Teatre Nacional de Catalunya (TNC) del 14 de gener al 7 de febrer del 2021. Està interpretada per Ariadna Gil, Montse Esteve, Òscar Muñoz, Magda Puig, Judit Farrés, Pep Pascual i Erol Ileri. El divendres 22 de gener hi haurà un col·loqui gratuït després de la funció per als espectadors que hi hagin assistit aquell dia. "Ara ja no em sento una víctima, sinó més aviat una heroïna, perquè puc assenyalar amb noms i cognoms els que han violat o matat o deportat a algú. Ara ells més aviat ens temen a nosaltres, perquè saben que denunciem tot el que varen fer i ells són ara els que s'amaguen.", Meliha, membre de l'Associació de dones víctimes de la guerra D'altra banda, aquesta obra de teatre forma part d'una col·laboració entre el Teatre Nacional de Catalunya (TNC) i la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) per coproduir l'enregistrament d'obres teatrals amb realització, postproducció i edició d'alta qualitat perquè es puguin emetre a la plataforma TNCDigital durant la temporada actual i, posteriorment, ser emeses per televisió i a les plataformes digitals de la CCMA. Fitxa tècnica Direcció: Teresa Turiera-Puigbò Bergadà i Erol Ileri Llordella Guió: Teresa Turiera-Puigbò Bergadà Realització: Erol Ileri Llordella Producció: Judit Codina Productor executiu TVC: Jordi Ambròs Productor delegat TVC: Daniel Barea Direcció de producció: Teresa Turiera-Puigbò Bergadà Direcció de fotografia: Tyler Franta Muntatge: Tyler Franta i Erol Ileri Música: Pep Pascual Vilapua i Erol Ileri Llordella Lingüista: Susanna Cros Bahí Grafisme: Erol Ileri Llordella 2020 Una producció de Cultura i Conflicte, en coproducció amb Bonobo Films, amb la col·laboració de Televisió de Catalunya i el suport de Fundació Nando &amp; Elsa Peretti, Diputació de Girona i l'Ajuntament de Barcelona. Teresa Turiera-Puigbò Bergadà, codirectora Periodista i guionista. Ha desenvolupat bona part de la seva trajectòria professional a Catalunya Ràdio, on ha treballat com a redactora i editora d'Informatius, corresponsal a Brussel·les, delegada a Madrid, i cap de programes. Entre 1991 i 1997 va seguir el conflicte dels Balcans i els primers judicis del Tribunal Penal Internacional per l'antiga Iugoslàvia, a La Haia. Ha col·laborat amb el Diari Ara, on va coordinar el suplement d'informació internacional "Planeta". És Fulbright Scholar i Màster en Relacions Internacionals per la School of International and Public Affairs, Columbia University, New York, i llicenciada en Ciències Polítiques i Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha realitzat diversos cursos de dramatúrgia amb Josep M. Miró, Carles Batlle, Frédéric Sonntag i Davide Carnevali a l'Obrador de la Sala Beckett i a l'Institut d'Humanitats del CCCB de Barcelona. Erol Ileri Llordella, codirector Graduat en producció musical per la School of Audio Engineering of Amsterdam i tècnic superior en realització d'audiovisuals i espectacles. Ha treballat en la realització dels documentals "Better in Beirut than in Paris", "Not Just Food", "Cameroon Journey", i "Morente: Compases, silencios y libertad'" (performance audiovisual amb la família Morente feta al Museu Picasso de Barcelona). També ha realitzat produccions audiovisuals per a teatre, "Calla Hamlet calla" (Festival Temporada Alta 2018), "Qui-ets?" (Teatre Lliure 2019), "Històries d'Istanbul, a contrapeu" (GREC i Teatre Lliure 2017/2018), "Màtria" (Temporada Alta i Fira Tàrrega 2017), "Dante 56, Pell i Ciment" (Teatre Tantarantana 2017); "Posaré el teu cor en una safata" (Teatre Lliure 2019). En l'actualitat també és el responsable de continguts de l'ONG Agermanament sense Fronteres.