"Jo i el meu penis", la masculinitat al descobert

En retrata els penis, "perquè els penis tenen les seves pròpies històries per explicar, però encara estan censurades". El penis, considera, és presoner d'una cultura que també ha sotmès els homes a un ideal fals, injust i cruel de masculinitat en què la vulnerabilitat, les pors, els dubtes i les inseguretats són considerades mostres de feblesa. "Moltes cultures celebren el penis en relació a la fertilitat, a la vitalitat, però al nostre món el penis encara es considera pornogràfic, i la meva feina és alliberar-lo d'aquest espai. Mantenint l'erecció com a tabú no permetem als homes que se sentin vulnerables". La càmera d'Ajamu captura imatges poderoses, explícites però mai pornogràfiques, que exploren la masculinitat i despullen els seus protagonistes en cos i ànima (Documental "Jo i el meu penis") Ajamu, nascut en un suburbi londinenc on imperava la cultura més masclista, es va enamorar de la fotografia als 21 anys, una passió que el va salvar de la carrera a l'exèrcit a què semblava predestinat. La fotografia va ser la seva escapatòria i el mitjà que va escollir per saltar-se les normes, "per crear imatges d'homes com no les havia vist mai". I les seves imatges, pertorbadores com poden ser per a qui no estigui avesat a veure l'òrgan sexual masculí en tots els seus estats, són alhora un homenatge a l'home de carn i ossos, més enllà de rols i patrons, i l'excusa per fer parlar els seus models -homes de diferents edats, entorns, orígens i orientacions sexuals- sobre les seves vivències entorn la masculinitat. "Vull treure el penis del regne del tabú i de la pornografia, i tornar-lo a la vivència diària, a la realitat", Ajamu (Documental "Jo i el meu penis") I els protagonistes de les seves fotografies es despullen no només físicament, i parlen obertament de moments, vivències, opinions i sentiments que potser no havien expressat mai en veu alta. Com ho feien les dones de "100 vagines", de Jenny Ash, emesa ja al "Sense ficció", els homes de "Jo i el meu penis" aborden la relació amb el seu cos i com aquest -en particular el sexe- ha marcat el conjunt de la seva vida i la seva relació amb el món. Els complexos i vergonyes, amb l'etern tema de la mida. La masturbació, el plaer, les ereccions, la pornografia, la penetració, l'esperma, la infertilitat i la paternitat, la impotència, els abusos sexuals L'aprenentatge, al llarg de la vida, del que s'entén per comportar-se com un home. Els varons a qui Ajamu fotografia i entrevista, en una conversa gairebé casual, expressen sentiments de plenitud i poder, d'orgull i satisfacció, però també de dolor i confusió. Sovint, la sensació d'haver-se sentit obligats a ser qui no eren, a comportar-se com no sentien, a fer estendard d'uns valors heretats que en fons no són els propis. O que sí que han acabat sent-ho. Homes de totes les edats, entorns i orientacions sexuals posen davant l'objectiu i parlen sobre la seva relació amb el cos, amb el sexe, intentant esbrinar què vol dir ser un home (Documental "Jo i el meu penis") El documental es pregunta com se senten els homes amb el seu propi cos, i què representa, en un món que ha enaltit els valors masclistes, haver d'amagar les pròpies febleses, les pors i les inseguretats. Com han estat les seves relacions amb les dones, o amb altres homes, com han viscut la paternitat o han patit la impotència, o la infertilitat. Com porten aquest poder que els ha estat donat -pel fet de tenir un penis- i si tan difícil resulta -com diuen alguns- de gestionar. Explícit però allunyat de la pornografia, realista però delicat, "Jo i el meu penis" aporta respostes a preguntes que rarament es fan en veu alta. "Necessitem permetre als homes que siguin el que vulguin ser", diu Ajamu, "i penso que podem fer-ho sense perdre els plaers i les alegries que porta el penis". "Jo i el meu penis" ("Me and my penis", 2020) és una producció de Burning Bright Productions amb la direcció de Jenny Ash i la producció de Susanne Curran.