El valor de la reivindicació mediambiental, encara

He tingut el plaer de formar part del jurat del Festival de Cinema del Medi Ambient SUNCINE i això m'ha donat l'oportunitat de gaudir d'algunes joies i també de patir alguna llauna -per sort, la proporció de tabarres ha estat bastant més baixa del que sol ser habitual en alguns festivals. Catorze anys realitzant un programa com el "Cinema 3" donen per a molta llauna i unes quantes meravelles i hi ha una gran diferència entre gaudir o patir una pel·lícula amb els companys de professió, amb les bretolades pròpies de cada final de projecció, o patir-ho tot sol a casa i en silenci, amb el seu punt d'onanisme mental. D'entrada, sorprèn constatar que pocs dels documentals presentats a concurs al SUNCINE suportin la seva durada, excessiva en molts casos: perquè desvirtua la narrativa tornant a obrir portes que semblaven tancades i perquè la repetició de conceptes una vegada i una altra fa difícil fugir de l'efecte "dia de la marmota". Això m'ha fet recordar el gran Jaume Figueras, quan en més d'una ocasió deixava anar una de les seves frases preferides, sortint d'una projecció: "Doncs jo, a aquest director, li regalaria unes tisores". Una cosa és una narració cuinada a foc lent i una altra avorrir el personal amb reiteracions innecessàries. Es confirma també que la revolució del dron està plenament consolidada. No hi ha documental que no inclogui unes quantes vistes aèries més o menys espectaculars. En alguns casos, ofereixen punts de vista que no tindríem sense aquestes màquines, com és el cas del documental "Amazonia undercover", en què el dron ens permet allunyar-nos i agafar perspectiva en un lloc on els arbres no ens deixarien veure la selva. O també el d'una magnífica seqüència de "Nòmades", en què assistim a l'atac d'unes orques a una balena i la seva cria des d'una privilegiada posició zenital. Massa sovint, però, s'utilitzen amb una intenció purament decorativa o fins i tot exòtica, sense cap aportació de res que no es pugui contemplar arran de terra. 'Ophir', d'Alexandre Berman i Olivier Pollet El premi gros ha anat a parar per unanimitat a "Ophir", un documental molt cinematogràfic sobre la revolta indígena a l'illa de Bougainville, a Papua Nova Guinea. L'explotació de les companyies mineres australianes ha alterat el curs dels rius, i ha destrossat l'entorn i el "modus vivendi" dels seus habitants. Amb una excel·lent dramatúrgia i seqüències d'un impacte incontestable, el component de denúncia té una potència que fa que el premi sigui del tot merescut. El premi Human Ecology, que atorga Green Planet Films, ha anat a parar a "El silencio que queda". L'autora explica que va trobar a la seva bústia el contacte d'un ornitòleg cec, que li havia deixat el seu millor amic poc abans de morir. S'endinsa així en el fascinant món de les aus de la mà d'algú que, en no poder veure-les, les distingeix pel seu cant. "Qui hauria dit que una persona cega m'obriria els ulls", diu, i aquest punt de partida li serveix per posar de relleu la importància del so, sovint el gran oblidat en l'audiovisual. El documental no utilitza escenaris artificials ni escenes preparades, és pura natura captada al vol. Potser arribarà un dia en què ja no calgui valorar l'aspecte reivindicatiu d'un film perquè, afortunadament, no hi hagi res a reivindicar. Llavors podran guanyar petites pel·lícules com aquesta, curtes en pretensions però d'una inabastable longitud poètica, tant visual com argumental. Però això serà un altre any, quan els informatius hagin deixat de parlar dels festivals com "l'edició més estranya de la seva història". Jacob Peña, realitzador del programa 'Sense ficció' de TV3