Després de la publicitat pots interactuar amb el player amb els següents botons Instruccions per interactuar amb el player
"Sense ficció": "265 dies sense onades"

"El surf es pot fer amb una porta, la filosofia és el que compta"

Evan Illas, un dels pioners del surf a Catalunya que protagonitza "265 dies sense onades", reivindica la cultura del mar com a arrel i pilar principal del surf, com a forma d'entendre la vida i no com una activitat qualsevol

Enllaç a altres textos de l'autor

Evan Illas

Pioner del surf català i empresari

Acabava de fer 17 anys, era l'abril del 1977, quan el meu pare em va dir que me n'anava a Sud-àfrica a estudiar comerç de llanes (el meu pare era comerciant de llanes de Sabadell), i vaig pensar que s'havia tornat boig.

El que està clar és que aquest fet va canviar definitivament la meva vida per sempre, en unes coses per a bé, d'altres per a malament. Està clar que els pitjors moments a la meva vida els vaig patir al mar, perquè era on menys malament em trobava, i els més feliços també...

Sempre he tingut la sort de poder barrejar el meu mar biològic/sentimental amb la mar veritable.

No he sigut mai una persona que li hagi interessat gaire més del necessari la part tècnica del surf. Evidentment, m'ha interessat, però no tant com la part mística, no tant com la part emocional i sentimental del surf, la del mar... perquè podríem dir que una cosa sense l'altra no pot existir, perquè el surf és fill del mar gràcies a l'ésser humà.

 

Des que es va iniciar al surf, l'any 1978 a Sydney, el surf i el mar han format una part inseparable de la vida de l'Evan Illas (Documental "265 dies sense onades")

 

Em sap molt de greu que es digui avui dia que el surf és una activitat, que ja no és un estil de vida, o ja no és una cultura... perdoneu, però ha de ser abans la gallina que l'ou. Primer el mar i després el surf, i el que vulgui esquivar aquest ordre podrà conformar-se a tenir el surf com a activitat. És clar que el surf es desenvolupa arran del mar, i això ningú ho pot negar.

Per amarat que estiguis de surf, estiguis al nivell que siguis, per fer florir aquest sentiment de cultura de surf, de sentiment de surf, fins que no viatges, no se't produeix el miracle.

Si ho vols fer florir, et vols amarar de cultura de surf a còpia d'escoltar gent que ja té consciència de surf, està molt bé, però el misteri essencial de mar, el que representa aquesta paraula, el que et pot aportar i el que has de sacrificar a canvi perquè passi això, realment has de viatjar... i viatjar a llocs emblemàtics arreu del món. Has de conèixer platges que són catedrals al mar i has de viure mar en solitari.

Per entendre el que vol dir i el que representa el romanticisme de mar i la seva cultura, has de viure al mar, amb sac de dormir i furgoneta, o en barco fondejat en cales, o amarrat a ports.

Està molt bé que es parli que el surf és una activitat, un esport, una competició, tècnica, economia... la part econòmica del surf, la fabricació de planxes, la fabricació i venda de roba... està molt bé perquè també és important i hi afegeix un toc estètic també, però realment tot això sense mar i cultura de mar no seria res.

Sense l'arrel, la base del romanticisme místic de mar, la cultura del mar com a pilar principal del surf, no és res.

El mar m'ha ajudat moltíssim no solament a ser feliç i sentir-me i ser un millor ésser viu, ha sigut la meva "psicolosofy", la meva filosofia i psicologia, i gairebé sempre sense ni adonar-me'n.

Moltes desgràcies i coses que m'han sortit malament a la meva vida, quan m'he sentit decaigut... El surf, el mar, m'han ajudat a pensar més tranquil·lament, detingudament i assossegadament, m'han ajudat a desenvolupar una solució a un problema puntual que he tingut en ocasions determinades, ha sigut l'energia que em donaven els meus avantpassats a través del mar.

 

Ones a la platja de Barcelona, un dels 100 dies l'any en què els amants del surf poden gaudir de la seva passió (Documental "265 dies sense onades")

 

Mai he sabut quina planxa tenia, no m'ha important mai. Mai n'he sabut la marca ni la mida, ni si era "fish", o "pin tail" o si els "rails" això o allò. La planxa que tinc actualment, el meu long, no sé de quina marca és, només sé que me la va vendre el Paco, tot això no m'ha importat mai en absolut, el més important ha sigut per mi formar part del medi, en el lloc més perfecte, amb les millors onades, a la millor platja i amb les millors condicions.

Jo sempre els hi dic als meus fills i clients... es pot fer surf amb una porta,... que no és la planxa... que és el surfista i que l'actitud és capaç de convertir un dia "chopy" en un dia "glassy".

És la cultura, la psicologia i la filosofia del surf, el que dona al surfista el mes valuós. Com dic en el meu portal Faro Cayo Felipe, és la "psicolosofy", la psicologia i filosofia de mar, el que importa, el més valuós.

Tornant una miqueta a la meva trajectòria vital, us estava explicant que quan vaig arribar a Sud-àfrica no sabia ni on era, aquest país. Vaig començar a tenir els primers contactes a les platges de Durban, East London, Port Elizabeth i després finalment a Ciutat del Cap, un lloc emblemàtic amb la seva fantàstica platja Els Dotze Apòstols... Em vaig enamorar del surf.

Després ja al 1978 vaig tornar a Espanya i per sort tres mesos més tard vaig poder tornar a viatjar, aquest cop a Austràlia, i amb el mateix objectiu. Vaig anar a Bondy. Em va semblar un lloc meravellós, carregat de llegendes, mites, costums i el primer lloc de surf organitzat que vaig conèixer, em va sorprendre i em va calar.

Quan vaig arribar a Barcelona un altre cop després dels meus dos anys de periple per Sud-àfrica, Austràlia i Nova Zelanda, em vaig trobar que m'havia quedat sense el meu surf, viatjar en furgoneta, buscar llocs emblemàtics, platges enormes, quilòmetres i quilòmetres de platja sense trobar ningú, aigües cristal·lines, pesca i ambient tropical. M'havia quedat sense tot allò! Vaig agafar un nivell de frustració molt gran.

 

Quan va començar a fer surf a Barcelona, era una pràctica tan marginal, que a l'Evan fins i tot li feia vergonya agafar el tren o l'autobús amb la planxa per anar a la platja (Documental "265 dies sense onades")

 

A Auckland se'm va ocórrer comprar una planxa de surf abans de tornar i va ser el meu suport emocional a Barcelona.

Efectivament, quan vaig arribar a Barcelona em va agafar una frustració tan profunda que l'únic objectiu meu va ser buscar mar, buscar platges enormes, buscar trencants, buscar cultura de surf, buscar onades i mar obert. Vaig començar a viatjar al País Basc, del País Basc a Biarritz, i a Biarritz vaig tornar a trobar el que vaig deixar a Austràlia el 1978, vaig trobar i descobrir que aquí a Europa també hi havia cultura de surf encara que estiguis a sis hores de Barcelona.

Vaig haver d'aprendre a conformar-me amb el que hi havia, a viatjar tot el que puguis quan puguis encara que estiguis sol i que tothom se'n rigui. Vaig tenir novament la gran necessitat d'estar en contacte amb el mar el màxim temps possible.

Vaig començar a treure'm títols nàutics, a comprar-me el meu primer barco, a viure a bord, a navegar el Mediterrani i el mar Roig buscant amb la meva planxa onades a llocs màgics que em donaven la felicitat absoluta.

Vaig viure a bord molts anys fins que vaig decidir comprar el meu segon barco, el que em donaria la possibilitat el 2009 de poder marxar a buscar un paradís personal, navegar cap al Carib i en solitari, per poder sentir mar més profundament, per fondre'm amb el mar.

Em vaig establir a Cuba, a la Cayería Norte de Cuba, allà vaig seguir buscant platges verges cada vegada més salvatges i exòtiques.

Havia vist molts llocs arreu del món a la meva vida, però arribar a La Cayería Norte de Cuba em va realitzar plenament.

El místic de surfejar al trencant de l'Hotel Melià Habana, a la bocana de la Marina Hemingway amb ningú o només una altra persona al meu costat amb una planxa que potser va trobar després de venir  des de Florida va ser retornar als meus inicis quan vaig estrenar a Coma-ruga la planxa que vaig comprar a Auckland 35 anys enrere. Tota una vida per adonar-me que és la filosofia, no l'activitat.

Des de llavors he anat desenvolupant-me al voltant del mar com a eix principal per a la meva felicitat i la de la meva família. Em considero molt afortunat perquè he aconseguit transmetre'ls tot el meu esperit i estic convençut que seguirà amb ells la resta de la seva vida, també.

Quan a causa d'uns desafortunats esdeveniments vam perdre el nostre barco a Cuba, un altre cop es demostrava que el més important no era la planxa, era el surfer. El nostre barco era secundari, material, al cap de 500 anys hauria desaparegut igualment, en canvi la "psicolosofy" del surf se seguiria transmetent per segles, de generació en generació. És una cosa que ja s'ha creat, que només cal mantenir perquè futures generacions tinguin fe en el que vam crear els pioners del surf.

No són les planxes, ni la moda ni la música, ni la forma de parlar, que també és un sentiment, una forma d'existir... per aconseguir ser molt feliç amb el mar.

Per això vaig desenvolupar el meu negoci actual, que és Faro Cayo Felipe, una plataforma per promoure la "psicolosofy" de mar, la navegació en solitari i la Cayería Norte de Cuba com a destí per a vela vela esportiva, el turisme històric i de surf en el meu paradís personal.

 

 

 

 

 

NOTÍCIES RELACIONADES
VÍDEOS RELACIONATS
Anar al contingut