Després de la publicitat pots interactuar amb el player amb els següents botons Instruccions per interactuar amb el player
L'origen de les hidroelèctriques

El record "més terrorífic" de la construcció de les centrals hidroelèctriques

Carles Puche podria ser un personatge de la novel·la "Allò que va passar a Cardós" de Ramon Solsona. Però, tant ell com els fets que explica el llibre, són ben reals...

Carles Prats Padrós
TEMA:
Energia

A la novel·la, Solsona descriu la duresa de la construcció de les centrals hidroelèctriques en plena dictadura. Entre els milers de treballadors que hi van participar hi havia en Carles Puche, que encara s'emociona quan recorda les seves vivències a la Vall de Cardós. Rememorar els seus anys de joventut treballant per la constructora COPISA li provoca una "hemorràgia d'emocions". Tenia 17 anys quan els seus pares el van enviar a treballar a la muntanya. Va ser el càstig per suspendre una assignatura a la universitat. Després de la constructora COPISA -com molts- acabaria treballant a FECSA. La inconsciència pròpia de la joventut va fer que ho visqués com una aventura. Amb l'edat, 55 anys després, pren consciència del risc d'aquelles obres...

Carles Puche al peu del funicular de Gueron, a Tavascan, Pallars Sobirà. (Marc Durà Pipo)

Feina extremadament delicada

En Carles era un jove estudiant d'enginyeria elèctrica, per això, tan bon punt va arribar al campament de Ribera de Cardós, li van encarregar fer feines d'electricista. En sabia ben poc, però en va haver d'aprendre ràpidament. Feia de tot. La tasca més perillosa era connectar els cables de "la pega", com li deien a la dinamita. Els miners ja havien fet els forats pels cartutxos i ell els havia de connectar. Per evitar cap detonació involuntària, es retirava tot el material metàl·lic.

Fins i tot es desmuntaven les vies que servien per pujar i baixar el material. El túnel quedava desallotjat i fosc, per evitar cap guspira o que un llamp s'hi colés i ho fes esclatar tot. En aquell moment, el Carles es quedava sol davant de 20 o 25 quilos de dinamita: "Dels records que tinc del treball que vaig fer allà dalt, aquest és el més terrorífic. És el que em va marcar més. La por de trobar-te sol a dins del túnel".

Carles Puche (al mig) amb dos companys a la Vall de Cardós. (Fons Dionisio Sánchez-Arx.Comarcal Pallars Sobirà)

Cant esfereïdor

Els miners quedaven enrere i omplien el silenci cantant. Va ser aleshores que el Carles va descobrir el "canto minero". El descriu com una saeta, un cant "esfereïdor" que els sortia de dins. Res a veure amb l'alegria amb què Antonio Molina cantava la seva famosa tonada: "Una persona que no era professional es posava a cantar a capella. Treia una sèrie de sentiments que allà dins, amb la reverberació del túnel, encara em posa la pell de gallina avui en dia. Va ser una descoberta de les bones, de treballar allà. És una experiència que no he oblidat i que no podré oblidar".

Carles Puche treballant a la Vall de Cardós quan era jove. (Fons Dionisio Sánchez-Arx.Comarcal Pallars Sobirà)

Sense cap errada

Mentre els miners cantaven en la distància, el Carles s'havia de concentrar. La seva feina no admetia cap errada. Havia de connectar els detonadors amb un ordre molt precís. Equivocar-se podia significar que esclatessin amb una seqüència equivocada i no fessin el forat esperat. També en podia quedar un per esclatar i això era perillosíssim, com veurem més endavant. Abans de l'explosió, s'apartava i buscava una entrada a la roca per protegir-se: "Compteu que estar aquí dintre i sentir com a 100 metres detonen 20 o 25 quilos de dinamita, no és cap alegria. Primer t'estira i després et llança. O sigui, hi ha una reacció d'anada i tornada de tot l'aire que hi ha aquí dintre que és molt potent".

Carles Puche mostra un dibuix de com eren els túnels que perforaven els miners. (Marc Durà Pipo)

El perill dels cartutxos amagats

Però no sempre les detonacions eren controlades. L'any 1965, hi va haver una explosió mortal en una galeria d'accés, les anomenades "ventanes".  Uns cartutxos que no havien explotat quan tocava ho van fer quan van barrinar, segurament, per posar-n'hi de nous.

"En el salto de Tabescán el accidente ocurrió al hacer explosión unos cartutxos de dinamita. En un 99 por ciento de los casos es debido a que al barrenar se da con uno o varios catruchos que han quedado dentro de algun agujero de la pega anterior."  Expedient del Jutjat de Pau, a l'Arxiu Comarca del Pallars Sobirà

Accidents mortals

Els accidents estaven a l'ordre del dia en una obra tan gegantina. Hi havia entre 2.000 i 3.000 treballadors repartits entre els campaments als pobles i a la muntanya, a peu de cada "ventana". N'hi van arribar a passar uns 10.000. Cobraven per feina feta. Per metres de paret construït, en el cas del Fermín Trujillo, un paleta vingut d'Andalusia i que ja no va marxar mai més de la Vall de Cardós. En Carles recorda que: "Hi havia pressa. Tot això feia que hi hagués accidents. N'hi havia bastants. Accidents més grossos, accidents més petits. I molts eren, de vegades, producte de la falta d'experiència".

Detall d'un dibuix de Carles Puche on se'l veu connectant dinamita. (Marc Durà Pipo)

 

Les mesures de seguretat dels anys 60 i 70 no tenen res a veure amb les actuals. El Fermín té molt present que "es llençaven les roques muntanya avall". Les imatges d'arxiu demostren que ningú anava lligat i un mal pas podia ser fatal. A l'Arxiu de Sort hi ha documentació sobre alguns accidents. Les investigacions fetes encara durant la dictadura reconeixien que: "En les perforacions dels túnels els accidents solien ser de dos tipus: explosió d'un cartutx de dinamita i despreniments, i solien ser sempre greus". Sovint, però, no totes les morts s'atribuïen directament a les obres. Un treballador andalús va quedar destrossat quan manipulava dinamita que va explotar dins d'un barracó. Una mort en unes circumstàncies molt estranyes i que els expedients policials i judicials es limiten a descriure gràficament, però sense aclarir-ne els motius.

Carles Puche amb un dibuix al fons on recrea el funicular de Gueron en ple hivern. (Marc Durà Pipo)

Atropellaments

Els testimonis recorden que a conseqüència del tràfec humà i la maquinària van augmentar els accidents de trànsit. Segurament el més tràgic, almenys que estigui documentat a Cardós, és un atropellament mortal dins del túnel de Tavascan. El conductor d'un camió va recular sense veure que darrera hi havia una persona. Li va passar per sobre el cap. També en aquest cas la víctima va ser un treballador andalús.

Carles Puche torna a visitar els barracons a Ribera de Cardós, on s'allotjaven els treballadors que van construir les centrals. (Marc Durà Pipo)

Fred implacable

La neu no té res de bucòlic pel Carles Puche. Els seus records dels paisatges nevats disten molt de la imatge nadalenca de les pel·lícules o els catàlegs de vacances: "La neu em costa de veure-la com una cosa maca, bonica com ho veu tothom". Després de cinc anys a temperatures sota zero a l'hivern i intenses nevades, per ell la neu no era un entreteniment: "Quan pensaves en la neu, pensaves en una dificultat gran. Una dificultat que provocava accidents, morts, ferits..." Precisament, l'any 1969, "a conseqüència d'un fort vendaval" va desaparèixer el guarda del polvorí. Així consta en la investigació que es va fer. Es va donar per perdut i no es va trobar "cap tros de la caseta". La tromba de vent i neu només en va deixar els fonaments i va caldre esperar al desgel per poder recuperar el cadàver.

 

Fermín Trujillo i Carmen Conde conversant amb el seu fill Fermí sobre les seves vivències quan van arribar a la Vall de Cardós. Ribera de Cardós, Pallars Sobirà. (Marc Durà Pipo)

Nissagues hidroelèctriques

El desaparegut per la neu era veí del poble, però els altres morts eren tots andalusos. El fet és que milers de treballadors de tot Espanya van anar al Pirineu a construir centrals hidroelèctriques en condicions penoses, mentre el dictador Franco inaugurava pantans i centrals amb tota la pompa. Molts treballadors eren del sud de la península: "Arribaven aquí amb el vestit que portaven allà. I esclar, aquí podíem estar a 20, 22 sota zero! Quan sortien de l'autocar estaven calents i no passava res, però quan sortien de l'autocar hi havia mig metre de neu ben bona. I molts giraven cua i tornaven a ficar-se a dins i no volien baixar".

Carles Puche (primer a l'esquerra) amb altres treballadors, a la Vall de Cardós. Celebraven quan s'aconseguia una fita com unir amb èxit dos túnels. (Fons Dionisio Sánchez-Arx.Comarcal Pallars Sobirà)

"Autèntics herois"

El Fermín i la seva dona, la Carmen Conde, hi van anar per un estiu, però s'hi van quedar: "Estic supercontenta. A Tavascan, vaig ser una veïna més. No m'han mirat mai com una forastera. I ara, a Ribera, també. Ens vam casar, han nascut els meus fills i tothom els va venir a veure. No puc demanar res més. No me n'aniria." El seu fill Fermí considera que són "autèntics herois". Com el seu pare, va entrar a l'empresa i ara encara treballa a Endesa.

Josep Ensenyat explicant les seves vivències a la historiadora Núria Nolasco, a la central de Talarn (Pallars Jussà). (Marc Durà Pipo)

Com el Fermín i la Carmen, molts treballadors eren andalusos. Però també n'hi havia d'Extremadura o Múrcia. Com el padrí del Josep Ensenyat, que era de Yecla. Ell, va continuar amb la tradició familiar i també va treballar a les elèctriques fins que es va jubilar. En Carles Puche i en Fermín, també van jubilar-se a les elèctriques després de passar per Copisa i Fecsa.

ARXIVAT A:
Energia Infraestructures Medi ambient

NOTÍCIES RELACIONADES

VÍDEOS RELACIONATS

Anar al contingut