El caganer

Partint del pessebre coneixem l'origen del caganer, la posició ideal per defecar, el que diuen les caques sobre la nostra salut, la tecnologia del WC i un dispositiu per tractar el restrenyiment. Fins i tot sabrem com caguen els camells. Ben mirat tots som caganers. Al llarg de la vida ens passem uns 50 dies asseguts a la tassa del wàter. Produïm entre cent grams i un quilo d'excrements al dia. Si arribem a vells abandonarem aquest món havent deixat entre 4 i 5 tones de merda, fins i tot els qui pateixen restrenyiment crònic, que són un 15% de la població i que podran ser tractats amb un dispositiu ideat per una empresa catalana. Es diu que en aquest país som escatològics. Tenim el caganer, el tió ens caga regals, i a escala industrial l'empresa Roca produeix més de 30 milions d'unitats de porcellana a l'any i és una de les més importants del món en fabricació d'inodors. En aquest episodi entendrem la tecnologia hidràulica que els fa funcionar i veurem com han evolucionat en pro de la comoditat fins a les sofisticades tasses de vàter actuals que eixuguen i assequen, però també cal posar atenció al que hi dipositem a dins, que és un indicador molt notable de la qualitat de la nostra digestió. Una referència per classificar els excrements és l'escala de Bristol. A més, descobrirem com la genòmica detectivesca pot aconseguir reduir els excrements de gos al carrer. Quedarem descansats. La figura del caganer La figura més popular dels nostres pessebres és el caganer. Per tal com va vestit, el seu origen se situa entre finals dels segle XVIII i principis del XIX. En els últims anys la figura del caganer ha evolucionat moltíssim. Hem passat del personatge de la barretina a tota mena de personatges dels àmbits més diversos: polítics, herois del còmic, forces de seguretat, estàtues, pilots de motociclisme, figures històriques, o protagonistes de "La Guerra de les Galàxies". Sigui com sigui, la tradició estableix que en el pessebre el caganer s'ha d'amagar, per evitar ofendre el nen Jesús. Hi ha, però, qui té tants caganers que li és del tot impossible amagar-los. L'any 1990 Xavier Borrell i vuit persones més, van fundar l'Associació d'Amics del Caganer per preservar la tradició d'incloure'l al pessebre. La figura del caganer es creu que va néixer a Catalunya, però posteriorment es va estendre a d'altres zones d'influència catalana com Nàpols i Sicília, i la Provença. A Portugal també tenen caganer, però en lloc d'associar-lo al pessebre, és una mena d'ofrena el dia de Sant Joan. La fisiologia del caganer Al llarg de la vida ens passem uns 50 dies asseguts a la tassa del wàter. Produïm entre 100 g i 1 kg d'excrements al dia. I si els acumuléssim tots, abandonaríem aquest món havent deixat entre 4 i 5 tones de merda. Una veritable muntanya. Pel que fa a les flatulències, de mitjana produïm de 0,5 a 1,5 litres de gas al dia, repartits entre 8 i 20 pets. Els més voluminosos són els que ens tirem en llevar-nos al matí. La seva composició principal és N, O, H, CO2, i CH4. La mala olor procedeix sobretot de compostos volàtils del sofre i representen menys d'un 1% del volum del pet. Però tot allò que surt per l'anus no és només un producte de rebuig, pestilent i ignominiós. També és un dels principals elements de recerca dels digestòlegs. Good Gut, traduït "Bones tripes", és una empresa biotecnològica dedicada al tractament de malalties digestives. Un dels seus fundadors, el digestòleg Xavier Aldeguer, explica on es forma la femta i com es mou a través dels intestins. L'escala de Bristol i la defecació òptima En el tram final dels budells s'espremen els residus per aprofitar-ne els líquids. Com més temps hi sigui, més seca serà la femta. La consistència de la femta indica la rapidesa del trànsit intestinal. Uns metges de la Universitat de Bristol van definir una escala per facilitar la descripció del que expulsem en una escala que va de l'1 al 7. A la posició 1 hi ha les femtes més dures descrites com trossos durs i separats, com boletes de cabra o fruita seca. Aquest tipus de femta tan dura i seca està causada per una llarga estada al sistema digestiu. El tipus número dos és una femta seca, una mica cohesionada, però sense continuïtat en la forma. La seva duresa i fragmentació indica certa dificultat en l'expulsió. Cal dir que la velocitat del trànsit intestinal varia fins i tot en la mateixa persona. Segons la dieta i l'edat, pot anar de 12 a 48 hores. Com més lenta sigui, més seca serà la femta. També depèn del sexe. Les dones acostumen a tenir defecacions més seques i menys freqüents que els homes, que van més sovint i que, en general, fan femtes més toves. El tipus 3 de l'escala és ja com una botifarra, però clivellada. I el 4 té forma de salsitxa llisa. És tova i suau, com una serp. Això és així perquè té la proporció idònia entre aigua, greixos i materials sòlids. És la defecació òptima. El 5 ja ha perdut la continuïtat, es tova i pastosa però encara manté les vores ben definides. Un incís: el color en tots els casos ha d'estar en la gamma dels marrons. En funció de la dieta pot virar cap al negrós, a causa de la tinta de sípia o de certs vegetals, però si no hi veiem una causa-efecte s'ha de consultar. I el mateix si vira cap als colors pàl·lids, si fem defecacions pàl·lides és millor preguntar. En el 6 la femta ja està desfeta, les vores són desiguals i són molt humides. Ja tens descomposició. I en el tipus 7 l'evacuació és totalment líquida, amb cap tros sòlid. És un símptoma d'un problema, sobretot quan es presenta amb incontinència i obliga a córrer contínuament cap al vàter. Si persisteix, cal consultar el metge. Si bé la diarrea és una problema mèdic, fer defecacions seques no té perquè ser-ho, depèn de la persona. Es considera tan normal defecar tres cops al dia com fer-ho tres cops per setmana. Ara bé, l'expulsió ha de ser indolora i controlable. Si no és així, aneu a la consulta. El caganer restret En nadons els mals de panxa sovint s'associen al restrenyiment. Per això se'ls fan massatges que els ajuden a defecar. En adults la mobilitat reduïda és la principal causa de restrenyiment, però fins i tot entre la població suposadament sana, hi ha més d'un 15% de restrenyiment crònic diagnosticat. Generalment es tracta amb fàrmacs laxants, però una empresa catalana ha desenvolupat MOWOOT, un dispositiu mèdic que reprodueix el massatge terapèutic automàticament. Es tracta d'un cinturó connectat a un petit dispositiu de sobretaula basat en tecnologia neumàtica i algorítmica. En col·laboració amb l'Institut Guttmann, s'ha vist que també dóna una solució al restrenyiment crònic del pacients amb ictus, lesions medul·lars i Parkinson. La postura importa Els humans, de manera natural no buidem l'intestí tal com arriben les femtes al recte; tenim un sistema natural de retenció. Hi ha un múscul que es diu puborectal que va des del pubis (pubo) fins al recte. Puborectal. Aquest múscul és clau en el control de l'expulsió del material fecal. Te forma d'U i fa una mena de llaçada al voltant del recte. Normalment està contret i com que aixeca el budell es forma un colze que estreny el recte i això facilita la retenció de la massa fecal, però no dels gasos. Poc abans de defecar, aquest múscul es relaxa i facilita l'expulsió del "material". Però quan som en una tassa de seient, les cames formen un angle de 90º amb el tronc i el recte no és tan recte, ja que fa un colze que pot dificultar l'evacuació. Si, en canvi, aixequem les cames com si estiguéssim a la gatzoneta, -cosa que es pot aconseguir posant un tamboret als peus-, tan bon punt els genolls superen el nivell de l'anus, la curvatura disminueix i l'evacuació és més fàcil. Una altra opció és inclinar el tòrax cap a les cames, però el genolls no queden per damunt de l'anus i la relaxació no és tan gran. El cas és acostar-se a la postura d'aquest pastoret. Amb una millora postural no se soluciona el restrenyiment, però sí que l'evacuació serà més ràpida i fàcil i reduirem el risc d'hemorroides. L'orinal i el vàter L'orinal es coneix des de l'època dels egipcis i tant l'usaven els faraons com els herois de la Grècia clàssica o els emperadors xinesos. Fins al segle XIX se'n feien de prou alts per seure-hi i molt reforçats per resistir pes. Els d'aquest tipus també s'usaven per parir. Tot i el seu ús prosaic, l'orinal ha estat un element d'ostentació fabricat fins i tot amb or. Ara ha estat desplaçat pel vàter de tassa. Amb una producció de més de 30 milions d'unitats de porcellana a l'any, l'empresa Roca és una de les més importants del món en fabricació d'inodors. La matèria primera amb què es fabriquen són argiles, caolí, quars i feldspat. Inicialment se'n fa una mescla amb aigua i la pasta resultant s'introdueix en motllos de guix. Després d'unes hores el guix absorbeix l'aigua sobrant i la peça adquireix prou solidesa per ser desemmotllada. El seu aspecte i consistència és semblant al de qualsevol peça de fang cru. Quan se seca del tot es poleix, se li aplica una fina capa d'esmalt polvoritzat i es cou al forn. Es tracta d'un túnel de 100 metres de longitud, en circuit continu, que assoleix una temperatura màxima de 1.240ºC. Malgrat que cada peça s'escalfa, es cou i es refreda lentament, s'ha de col·locar en una posició molt precisa per evitar deformacions no desitjades. Josep Congost, director de Disseny i Innovació, de Roca explica que els vàters funcionen amb dues tecnologies diferents la sifònica i la d'arrossegament. En el seu departament, els enginyers fan tota mena de càlculs i modelitzacions per preveure el comportament hidràulic dels wàters. D'aquesta manera han estat capaços de millorar el sistema de descàrrega i la geometria de la tassa, i han reduït el consum d'aigua de 12 a 4,5 litres. No és estrany que entre els eufemismes per dir que anem al vàter hi hagi, a més d'anar a fer ninots, anar a Can Felip o més recentment "anar a Can Roca". Els animals caganers El caganer representa qualsevol humà defecant. Donat el cas, tots els animals del pessebre podrien tenir també la seva versió defecant. El bou i la mula, els conills del corral, l'aviram, els coloms, el ramat, els gossos, o els camells també són caganers. Per sobreviure als ambients desèrtics els camells estan molt ben adaptats a la manca d'aigua. Les seves femtes són de les més seques del regne animal. Però hi ha altres defecacions curioses. Els excrements dels conills tenen la típica forma de boleta, per això s'anomenen "perdigons"; la colomassa, la gallinassa o fins i tot el guano dels ocells marins van molt bé per adobar el terreny, però com que són àcids tenen el problema que acaben corrompent la roca dels edificis. A les zones urbanes, segurament els excrements que generen més molèsties són els de gos. Hi ha carrers o fins i tot barris sencers on passejar es converteix en un veritable eslàlom per esquivar excrements, i al mínim descuit, ja tenim l'empastifada. Ara, disposem d'una nova eina per lluitar contra l'incivisme d'alguns propietaris de gos. Amb una mostra de caca, es pot dur a terme una anàlisi genètica i determinar quin gos l'ha feta. La iniciativa l'ha desenvolupada l'empresa Vetgenomics, del Parc de Recerca de la UAB, i ja s'ha començat a implantar en algun municipi com a Parets del Vallès. Als animals no els cal la sofisticació d'un laboratori per analitzar les femtes. En tenen prou amb l'olfacte. La geneta pot saber la identitat, el sexe i l'estat de salut dels seus congèneres, a partir de l'olor dels excrements. Per això té el costum de defecar sempre ens els mateixos indrets, les latrines, que li serveixen per marcar el territori. Els excrements són també una via per disseminar les llavors. Moltes plantes produeixen fruits carnosos per atreure els ocells. Com el vesc, una planta paràsita que fructifica pels volts de Nadal i es regala com a símbol de bona sort. Si alguna cosa destaca del Nadal són els grans àpats familiars, on de nou el refranyer popular ens recorda què és important: "menja molt, caga fort, i no tinguis por a la mort". ELS EXPERTS Hi intervenen Xavier Borrell, president de l'Associació Amics del Caganer; Xavier Aldeguer, director mèdic de l'empresa biotecnològica GoodGut; Immaculada Herrero, sòcia fundadora i CSO Mowoot; Josep Congost, director Disseny i Innovació de Roa, i Òscar Ramírez, Vetgenomics, UAB. Amb la col·laboració d'Alfons Romero, Associació Catalana de Ceràmica. Un reportatge de Pere Renom i Cari Pardo. Primera emissió :18.04.17