He de reconèixer que no havia estat mai al Casino de la Floresta. De fet no havia estat mai a la Floresta. No hi havia ni trepitjat l'estació de Ferrocarrils de la Generalitat. Era una d'aquelles estacions per la qual sempre passes i prou. Un lloc on mai baixes. Sempre hi ha llocs que el destí ens col·loca a les nostres vides només com un decorat i prou. Allà darrere, al decorat, vull dir, hi ha un munt de persones que hi viuen. Per ells, potser, el decorat ets tu que vas dins del tren, o és el tren pròpiament, que cada dia veuen passar però que potser mai agafen per anar enlloc. És com si fóssim finestres els uns dels altres. Això m'havia passat a mi sempre amb "La Floresta". No havia baixat mai del tren i sempre pensava "Què hi deu passar, a la Floresta? Com deu ser la gent que hi viu?"

"Pròxima estació" m'ha tret de dubtes i m'ha fet baixar, trepitjar un indret que fins ara només formava part del decorat de la meva vida. I m'ha fet conèixer als Pearson, un grup de música que va néixer allà i que m'ha mostrat un Casino de postal. Com pot ser que no hagués sentit parlat mai d'un lloc tan increïble amb una terrassa amb vistes als trens. Bé, no només això. No és que es vegin els trens i prou des del Casino de la Floresta, és que els trens hi passen per sota! Tot l'equip de rodatge vam viure un moment màgic quan vam anar a filmar aquesta seqüència. Un capvespre en què els Pearson van tocar una cançó per nosaltres mentre vèiem com els trens ens passaven per sota tota l'estona. Va ser un d'aquells moments en què penses: que bé, ser aquí ara i no a qualsevol altra banda. La foto dels Pearson que apareix al programa intenta reflectir aquest moment. Tant de bo ho hagi aconseguit. Ah, i si passeu per La Floresta i no teniu pressa, baixeu i feu una volteta fins al Casino... de debò.