Aniversari de la mítica sèrie de Joel Joan, Jordi Sànchez i Mònica Glaenzel

Vint anys de "Plats bruts"! "Ah, vale"

El 19 d'abril fa vint anys que TV3 va estrenar "Plats bruts", la comèdia que va fer inoblidables Joel Joan (el David), Jordi Sànchez (el mític Lopes) i la Mònica Glaenzel (l'Emma)
Sònia GonzàlezActualitzat
Plats bruts

Si has somrigut quan has llegit l'"ah, vale" del títol d'aquest article, és que saps de què parlem. "Plats bruts" naixia un 19 d'abril del 1999 i, després de 6 temporades i 73 capítols, es va convertir en un dels títols més emblemàtics de la producció pròpia feta a TV3.

La comèdia va catapultar a la fama actors ja coneguts a Catalunya com Joel Joan, que ja havia protagonitzat la telenovel·la "Poblenou" i que durant molt de temps va veure com el personatge del David es feia inseparable d'ell, tal com ell mateix va ironitzar en el seu projecte posterior d'"El crac".

I és que cada capítol de "Plats bruts" era una aventura en si mateixa. Es rodava amb públic i això ja la feia especial. L'ambient era espontani i les llegendes que han anat quedat al llarg del temps són moltes. Saps aquella que diu que en una ocasió es va calar foc en una cortina de l'escenografia i ningú es va creure el Joel Joan quan va cridar "foc" als quatre vents? Per sort, no va passar res.

 

Joel Joan (David)

"'Plats bruts' és el producte que més m'ha canviat la vida. Hi ha un abans i un després i va significar un punt d'inflexió en la meva carrera. El secret de l'èxit és que fa gràcia, i en fa perquè els personatges eren molt burros, molt mesquins i a la vegada molt entranyables i prou ingenus com per empatitzar amb l'espectador, per això es crea aquest vincle en què te'ls estimes i alhora els detestes una mica, i el que vols és que tot els surti malament per passar una bona estona. També és important ser fidel al que et fa gràcia. Amb el Jordi Sánchez ho teníem clar, sempre vam voler fer la sèrie que ens hauria agradat veure a la televisió. Érem fidels al nostre sentit de l'humor. No volíem complaure a ningú més que a nosaltres. I ser honest amb el que estàs fent crec que és una cosa que també traspassa."  (Joel Joan, el David de "Plats bruts")

"Recordo amb molt de carinyo el capítol en què el David i l'Emma es feien ecologistes fins a acabar convertits en una tribu africana al mig de l'Eixample de Barcelona." (Joel Joan)

Aquest capítol era "Tinc hortet": el David pren consciència de la degradació del medi ambient i decideix fer-se ecologista. Comença amb el reciclatge i acaba cultivant ell mateix els seus aliments i generant les fonts d'energia. L'Emma el secunda, però el López no pot suportar aquest retrocés a l'edat de pedra i demana ajuda a la Carbonell per tornar a la societat de consum.

"El capítol musical era una bogeria, i també ens ho vam passar teta. Rodar l'escena del tanga va ser mític." (Joel Joan)

El capítol era "Tinc ritme", un especial en forma de musical. Els personatges havien arribat a les vacances d'estiu, i el David se n'anava a la platja a lligar. El Lopes i el Ramon també van anar a la platja, però a treballar.

"Recordo que va ser molt divertit el capítol en què el David feia el miracle dels dònuts, multiplicant-los."  (Joel Joan)

El capítol en concret era "Tinc una revelació". El David, veient una pel·lícula, té una revelació mística i es creu Jesucrist. El Lopes rep la visita d'una amiga i en David creu que és el dimoni que ha vingut a temptar-lo.

"Però l'escena més mítica per a mi és una del capítol 'Tinc patató', en què el Lopes volia fer entendre a la iaia Sunción que no era la Lupe, i li va ensenyar el 'paquetó', diríem."  (Joel Joan)

"Crec que aquesta sèrie ha envellit bé.  Ara penso que potser és bàsicament una sèrie infantil que als grans també ens agradava. A mi encara em continuen fent bastant gràcia els acudits, i quan alguna vegada la veig amb les meves filles penso que aquesta cosa o aquella altra estava realment molt bé. També en veig alguna que no tant, esclar, i que és molt d'aquell moment, perquè hi ha moltes referències a pel·lícules i a músiques que és curiós veure-ho ara, perquè qui no ho conegui, realment no ho entén".  (Joel Joan)

 

Mònica Glaenzel (Emma)

"Els actors vam començar a parlar de com podria ser la sèrie mentre fèiem "Krampack", però no esperàvem aquest èxit. L'Andreu Buenafuente ens va proposar que es fes a l'americana, amb públic, i com que veníem del teatre, ens va anar molt bé. TV3 va acceptar aquest format, i aquesta va ser una de les claus de l'èxit." (Mònica Glaenzel, l'Emma de "Plats bruts")

"Recordo especialment el capítol de la Castanyada, perquè es va rodar una seqüència molt llarga tota seguida, i va sortir tot bé a la primera, va ser un 'subidón'. I l'últim capítol també va ser molt especial pel comiat del Pau, perquè, en realitat, a més del comiat de la sèrie, ell s'acomiadava perquè marxava a treballar i viure a Madrid, i ell va fer l'escena sense saber què passaria. Li vàrem donar un ram de flors amb tot el públic al davant, i veure els seus ulls d'emoció va ser molt maco." (Mònica Glaenzel)

El capítol que comenta la Mònica Glaenzel és "Tinc castanyes", en què el David munta una festa per celebrar Halloween, però el Lopes prefereix la Castanyada. Per Tots Sants hi ha fantasmes que volten pel pis.

"L'Emma era un personatge que d'entrada no estava gaire definit. Sabíem que era punk però naïf, i, de fet, la clau del personatge la vàrem anar trobant, va ser una evolució, i per a mi, va ser un gust poder anar descobrint-la de mica en mica". (Mònica Glaenzel)

"M'ho vaig passar molt bé ridiculitzant la monarquia, i em va encantar fer el capítol en què es descobreix que l'Emma és descendent de Martí l'Huma, i sobretot rebutjar el príncep. Va ser un dels capítols que recordo més divertits." (Mònica Glaenzel)

"Vint anys després m'agradaria trobar una Emma igual d'innocent, viva i supervivent com era, que fer-se gran i veure les coses una mica més negres, com ens passa a nosaltres, a ella no li hagués passat." (Mònica Glaenzel)

"Jo crec que l'èxit va ser que érem molt joves, i no hi havia cap pressió i fèiem el que ens sortia del cor. Hi havia molta energia, tots eren molt pencaires, i va ser fonamental el suport d'El terrat i de TV3 per deixar-nos fer, fins i tot per dir barbaritats. Està clar que quan una cosa funciona és perquè tothom va a l'una."  (Mònica Glaenzel)

 

Jordi Sánchez (López)

"Nosaltres fèiem teatre, però no teníem un duro, i a partir de fer tele, de fer 'Plats Bruts', ja no vàrem haver de demanar favors i podíem demanar a la gent que treballés i pagar-los, sense esperar a estrenar, com fèiem abans. Amb la sèrie també vaig descobrir que m'agradava fer ficció televisiva." (Jordi Sánchez, el Lopes de "Plats bruts")

"A mi m'agrada molt la pel·lícula 'Al final de la escalera', i l'escena on més em va costar aguantar el riure a 'Plats bruts' va ser al capítol 'Tinc por'.  Estàvem fent espiritisme, i jo estava posseït fent escriptura automàtica. El Pau Durà no va aguantar, i es veu com se li escapa el riure. També em fa riure molt l'escena dels picarols, en què el meu personatge es pensa que li està tocant els pits a l'Emma i, en realitat, li està agafant els ous al David." (Jordi Sánchez)

"'Plats Bruts' és una mena de somni complert. El Joel volia fer una sèrie, jo li vaig dir que estava boig, però vaig començar a anar a casa seva portant-li un croissant, i així molts dies fins a l'hora de dinar, i dos anys després ja li estàvem buscant nom. Amb 'Plats bruts' vaig aprendre a fer tele. Assajàvem tres dies i al quart gravàvem amb públic, amb la qual cosa hi havia una tensió afegida. Va ser una escola, perquè havíem de rodar ràpid, teníem gent." (Jordi Sánchez)

VÍDEOS RELACIONATS

ÀUDIOS RELACIONATS